ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu és amor (1Jo 4,8). Déu és misericòrdia. Déu és perdó. Déu és reconciliació. Déu és... per a cadascú de nosaltres, podríem afegir una paraula sobre què és Déu.

L’home és qui ha de dedicar-se a lloar-lo. I si hom és monjo no té altra cosa que fer durant tota la vida que lloar-lo.

El monjo és el qui ha assaborit una mica de Déu, ha fet un tast del seu amor i per això vol viure lliurat completament a la seva voluntat.

L’home no és perfecte i en tot el que fa es pot equivocar. I en la pregària, el monjo encara que de vegades sembla que ja ho té fet, es pot equivocar, sense adonar-se’n.

El monjo cal que treballi l’art, l’art de la humiliació. Si posem l’orgull al davant, difícil serà arribar a conèixer, encara que sigui un poquet l’art de la humiliació.

Ningú és perfecte, ningú és pur, ningú és immaculat. Tots som portadors de faltes, d’equivocacions, sigui servint a taula, fent d’acòlit, cantant, salmejant, tocant l’orgue, celebrant l’Eucaristia.

Tots i cadascú de nosaltres per ser persones humanes i no transhumanes, encara ens podem equivocar en poc o moltes coses.

Davant la falta, cal humiliar-se, abaixar-se a la terra, al nivell més baix per demanar perdó amb la més plena sinceritat.

Ens diu sant Benet que cal humiliar-se allà mateix on hom s’ha equivocat, donant-ne satisfacció davant de tothom. Tot això, és perquè els altres monjos també aprenguin dels errors dels altres. Però, més encara, el qui s’humilia davant de la comunitat, s’obre al perdó, s’obre a la misericòrdia de Déu, s’obre a la comprensió dels altres monjos.

La seva vida, tot i haver comès una equivocació, al humiliar-se està fent transparent i cristal·lina la seva relació amb Déu i amb els germans.

Per això, crec que és un art el saber humiliar-se. I crec que és el camí per trobar l’amor de Déu, la misericòrdia, el perdó, la reconciliació amb Déu i amb els homes.

COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu és amor (1Joan 4,8). I l’home què és? Aquest capítol sobre el majordom ens pot servir per esbrinar com ha de ser el monjo. Si Déu és amor el monjo és el qui ha de tendir a esdevenir amor.

Per això, tot el que sant benet es diu sobre el càrrec de majordom hem d’aplicar-lo a cada persona consagrada en un comunitat monàstica. El monjo és una persona consagrada i habita en un monestir amb una comunitat consagrada, i tot i tots ha de dirigir-se cap a Déu.

Per això, s’espera del monjo que sigui: Home assenyat, madur, sobri, ni golut, ni vanitós, ni violent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, temorós de Déu, com un pare, s’ocupi de tot, no faci res sense l’encàrrec de l’abat, compleixi el que li encomanen, no contristi els germans, doni raó amb humilitat, que vetlli per la seva ànima.

Evidentment algunes d’aquestes característiques seran més exclusives del majordom. Però, amb una visió més general cada exhortació que ens fa sant Benet la podem aplicar a cadascú de nosaltres. Cada monjo haurà de donar compte de la seva vida el dia del judici, perquè hi ha un judici després d’aquesta vida.

La Regla de sant Benet ens fa de guia cada dia en les coses més concretes de la comunitat.

El majordom ha de tocar moltes tecles, moltes tecles en molts aspectes. De vegades indirectament perquè un altre monjo s’encarrega dels hostes o dels passats, però el majordom en té cura si ha de recaptar els diners de l’hostatgeria, o ha de donar una almoina a un transeünt. En molts aspectes de la vida comunitària ha d’estar al cas de tot i de tots.

S’ha de preocupar pels monjos com un pare. Però, cadascú també ens hem d’escarrassar els uns pels altres i ocupar-nos dels altres.

També ha de tenir cura del patrimoni del monestir, però també cadascú ha de ser conscient de les despeses que pot fer, o fem i si les mesurem bé o no.

La discreció ha de servir a tots els membres de la comunitat, perquè ajuda a conviure. També ens torna a dir el capítol que les coses s’han de fer seguint les ordres de l’abat.

L’abat és qui fa de pare, és el qui fa les vegades del Crist en la comunitat; i per això, se li han de comunicar les coses i això, val per a qualsevol membre de la comunitat.

El majordom ha de caracteritzar-se perquè sigui ben humil, i cap monjo ni tan sols l’abat, pot oblidar-se de ser ben humil.

I una cosa ha tenir en compte molt important i necessària: que ningú es contorbi al monestir.

Per això, tots i cadascú de nosaltres hauríem de repassar sovint aquest capítol i aplicar-lo a la nostra vida, al nostre quefer diari. Hem de viure l’amor de Déu, que és amor. Déu és amor. Déu no és crítica, la crítica ve del diable, que vol dividir per vèncer, el diable vol partir la unitat. Menys crítica i més amor.

Malgrat les nostres flaqueses diàries estem reunits en comunitat monàstica per pregar. La nostra tasca és pregar per tota la humanitat.

Déu és amor i nosaltres hem d’esdevenir reflex d’aquest amor.

QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Totes les coses s’han de fer amb mesura. Fins i tot sant Benet ens parla de la mesura de l’excomunió. L’excomunió és un càstig greu, molt greu per sant Benet.
Però, en aquesta època en que vivim, en que la consciència de pecat està tan devaluada, com podrem tenir present els monjos les faltes comeses contra Déu i contra els germans?

A l’abat li toca fer de jutge en l’apreciació de les faltes. De faltes en cometem tots, l’abat el primer. Però, el que a tots ens toca amb aquest capítol és conscienciar-nos de les coses que no fem bé, o no les fem com cal.

Tot el que fem en la nostra vida percudeix amb la relació que tenim amb Déu i amb la comunitat. No podem jugar, no podem jugar amb la nostra vida. Per això hem de tenir consciència de tot el que fem de fer-ho bé i millor si pot ser.

Cal veure que per sant Benet un germà caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar de la taula. I amb la privació de la taula segueix tot un reguitzell de privacions que afecta a la seva viva participació amb l’Ofici comunitari.

I l’Ofici és la font de la vida monàstica. L’excomunió per sant Benet no és qualsevol cosa. I si vols pot dir que és un motiu per no caure en el càstig, per tenir present en cada cosa que fas que Déu et mira i sap la intenció del teu cor.

Si el monjo viu en comunitat, participa de la taula en comunitat, treure’l de l’horari de la comunitat és un càstig fort.

Però, tot càstig té la seva mesura, i el punt final arribarà, després d’una satisfacció adequada, amb el perdó.

Conscienciem-nos si obrem el que toca a l’hora que toca. Ens cal viure en comunió i no en excomunió.