LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè

L’abat ha de tenir una sol·licitud extrema envers els germans excomunicats. L’abat ha d’imitar l’exemple del bon pastor. L’abat ha de fer de bon metge.

Tot sembla que recau sobre les espatlles de l’abat, però, no pot fer res sol l’abat, ha de tenir aquesta ajuda que ve de dalt, amb la pregària, aquesta ajuda que ve de la comunitat amb els germans ancians i de seny, que com d’amagat ajudin al germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, perquè ajudin a l’excomunicat.

Les menes d’excomunicats podrien ser quatre:

Excomunicats de pensament, de paraula, d’obra i d’omissió.

De pensament podem excomunicar-nos sense adonar-nos pensant tal vegada en una vida ideal en un altre lloc, en una altra comunitat, en un altre estat, de manera que el nostre pensament es desmarca del pensament de la nostra vida de pregària i vola pels cels més llunyans, fora de la comunitat; així ens podem caure sense voler en una excomunió de pensament.

De paraula ens podem excomunicar quan per la nostra boca pronunciem paraules, comentaris, murmuracions, crítiques que no van en l’àmbit de l’amor a Crist i els germans. Estem sense adonar-nos excomunicant-nos de paraula.

D’obra ens excomuniquem, cau l’excomunió sobre nosaltres quan toquem el que no s’ha de tocar, quan les nostres mans s’atansin al que no pots ni deus fer. Alguna cosa molt mal feta haurà fet el monjo que ha quedat excomunicat.

D’omissió ens podem excomunicar fàcilment quan no vaig a la pregària, perquè tinc altres coses que fer, no vaig a la recreació perquè tinc que descansar o trucar precisament en eixe moment, no vaig a sopar perquè no m’agrada i tal vegada ja m’he fet portar avitualles de fora, i així poc a poc encara que ni me n’adono ja visc excomunicat de la comunitat i pitjor encara de la meva relació amb Déu.

Perquè si soc monjo la meva relació amb Déu està pautada per la meva actitud en la pregària i en cada moment de l’horari del nostre monestir.

L’abat no és un superheroi dels còmics, no. L’abat ha de tenir una compassió infinita per les febleses de cada monjo. Cada monjo té les pròpies febleses. Cal anar descobrint en la nostra vida les febleses i intentar guarir-les. Crec que ha de ser una tasca de l’abat juntament amb el monjo, amb pregària i amb humilitat. Només així es podrà ajudar l’excomunicat de pensament, paraula, obra i omissió.

Cal paciència perquè tampoc amb un cop de vareta màgica es pot transformar una persona dreta i feta als seus costums.

Cal la col·laboració de tota la comunitat, la pregària, l’ajuda d’alguns germans que tal vegada, per tenir més confiança o amistat pot ajudar al monjo excomunicat a baixar del burro podríem dir.