L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de “nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons la decisió de l’abat».

Tres possibilitats en l’ordre de la comunitat. Nosaltres n’estem usant dues possibilitats actualment: La primera, tal com vam entrar al monestir, al menjador, a la sala capitular; i la tercera, per decisió de l’abat, al cor per motius del cant.

No usem la segona possibilitat: «Segons el mèrit de vida que els distingeix».

Però, si que ens convé, amb humilitat, meditar, si fos així, pel mèrit de vida: Quin lloc ocuparia?

«Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics, que estimin els més joves». Sant Benet ens ensenya a relacionar-nos amb honor i estima, perquè estem en la casa del servei del Senyor, i sempre en l’altre germà estàs honorant i estimant Crist mateix.

«Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres», (la mateixa cita de sant Pau reapareix en el capítol 72, el bon zel).

Això, no ens estarà indican com sant Benet insistia en el bon tracte entre uns i altres, joves i vells, monjos experimentats i novicis?

Ens cal obrir els ulls de la fe, més encara, per reconèixer i valorar l’altre, que sols Déu és qui la posat al teu davant.

Ja, sant Benet ho veia, que el monjo, aquell que s’ha separat del món per viure de cara a Déu, i no més caminant cap a Déu, de vegades pot oblidar-se del principal manament: ESTIMAR DÉU I EL PROISME. I pot oblidar-se dels altres germans de comunitat, que també estan en el mateix camí caminant cap a Déu.

El monaquisme de sant Benet, no és una camàldula, ni una cartoixa, no, no. Sant Benet en el capítol primer ens parla de la vida cenobítica, el monjo que viu en comunitat.

Què és per a mi viure en comunitat? Uns i altres, moments de silenci, pregària, litúrgia comunitària, treball quotidià, moments d’esbarjo i recreació, compartir el refer-se amb l’aliment de cada dia, avançar en el camí de l’evangeli, contemplar la bellesa de Déu en la creació i com a corona de tot això, celebrar el memorial del Senyor Jesús, en comunió amb tota l’església catòlica.

Què és per a mi viure en comunitat? Pregunta que ens l’hauríem de fer sovint.

Quin lloc ocuparia? Pregunta que ens regularia la nostra relació amb Déu.

En l’ordre de la comunitat és important ser conscients que estem vivint, cara a cara, des de la pregària, el treball i tot el quefer diari, estem vivint, la nostra relació amb Déu.

Ell és l’únic que sap el mèrit de la teva vida.