De la Regla de sant Benet
Capítol 37
1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els comentaristes no es posen d’acord en que vol dir exactament quan parla d’artesans sant Benet en aquest capítol. Pot voler dir monjos amb habilitats manuals que realitzen tasques per a la comunitat o bé monjos artistes l’art dels quals és posat al servei del monestir, la pintura o l’escultura, per exemple. Sigui quin sigui el sentit exacte, tenim que sant Benet ens treu a col·lació algunes idees fonamentals que ens serveixen per a qualsevol tasca dins la comunitat. En primer lloc posar els dons i talents al servei de tots, no pas renunciar-hi sinó veure’ls amb una nova perspectiva, potser diferent de com ho veu el conjunt de la societat actual; ja no es tracta d’escalar socialment, de cercar el reconeixement extern o de tants d’altres valors similars, sinó de que en totes les coses que emprenguem sigui Déu el glorificat, no pas nosaltres. Aquí enllaça amb la segona idea, potser la central del capítol, que és la de exercir-ho tot amb humilitat, fent-ho tot amb permís de l’abat, sense envanir-se.
Les comunitats estem formades per gent molt diversa, amb edats, formacions o habilitats diverses, fins i tot amb concepcions monàstiques un xic diverses en els matisos. Les comunitats no són una colla d’amics que s’han reunit per a viure junts, que també seria legítim, en primer lloc perquè no ens hem triat els uns als altres, és Déu qui ens ha escollit a uns i a d’altres per cercar-lo tots junts al clos del monestir. Això significa potser en la pràctica duplicitat en algunes habilitats o mancança en d’altres, perquè no entrem al monestir pel nostre currículum acadèmic o laboral, sinó cridats per a viure-hi la nostra vocació.
Sant Benet sap prou bé que els trets característics de la naturalesa humana no estan absents en el monjo, que ens cal treballar i molt per superar les nostres febleses, tant físiques com morals. D’elles poden sorgir els perills de l’envaniment o de l’avarícia, contra els que sant Benet ens alerta en aquest capítol de manera essencial i concreta. Tenim la sort, Déu ens ha fet la gràcia, de tenir en la nostra comunitat membres amb diverses habilitats. Uns han anat muntant tallers que amb el seu esforç i formació estant esdevenint punts de referència fora del monestir. Potser el cas més evident sigui el taller d’enquadernació que ha assolit un nivell de qualitat important alhora que ha pogut anar adquirint bon material per a fer la seva tasca. També el taller de ceràmica ha vist com l’esforç del monjo encarregat ha aconseguit uns primers resultats. És important i és bo que això sigui així. També tenim d’altres activitats, no menor la bugaderia, per esmentar la que té més projecció externa. Però també és molt bo tenir diversos monjos capaços d’atendre la cuina per nosaltres mateixos, de fer reparacions, que és un gran estalvi en temps i diners, d’organitzar eficaçment la infermeria o d’atendre als monjos quan els hi cal; tot això és molt important. Certament sempre podrem pensar que el que hauríem de fer és aquella altre cosa però hem de tenir clar que cal optimitzar els recursos, és a dir aprofitar al màxim allò que ja s’ha començat i alhora els recursos humans, allò que som capaços de fer per aptituds i temps. Fa uns anys la comunitat centrava la seva vida laboral en la impremta, l’hort o la granja; per circumstàncies diverses aquestes activitats o bé s’han abandonat del tot o bé han quedat sinó com a testimonials, sí de consum intern, que també és important. Competir en un sistema econòmic complex com és l’actual no sempre és fàcil, cal realitzar fortes inversions per mantenir els sistemes de producció competitius; això s’ha vist pel que fa a la impremta o a la granja. També cal tenir present que la comunitat, que Déu més que nosaltres ha anat formant, és diversa i té unes limitacions i uns talents concrets. Potser a nosaltres ens abelliria un altre tipus de comunitat amb uns altres talents, però és la que és; així el P. Abat Maur va veure que calia abandonar els conreus i donar-los a tercers, en canviar substancialment les característiques dels monjos. També potser ens abelliria una altre activitat i especialment dirigir-la nosaltres, però en aquest aspecte si decidim o bé potenciar al màxim els tallers o feines que ara fem o bé emprendre una altre activitat concreta ens cal decidir-ho en comunitat i valorant molt bé tots els aspectes, dels quals els econòmics no són pas els menors.
Com a filosofia general sant Benet ens diu avui que hem de fer la feina el millor que sapiguem, no envanir-nos-en mai i no sucumbir al pecat de l’avarícia o del frau. No es tracta en el nostre cas de fer moltes coses i potser a mitges, sinó del treball ben fet, una idea en la que l’abat Josep va insistir múltiples vegades, treballar sense preses deia ell, sense sentir-nos estressats però sí a gust perquè fem quelcom útil a l’alçada de les nostres possibilitats personals i de temps; aquesta és la característica de la nostra feina davant d’altres activitats del nostre món, no tenir presa i valorar la feina ben feta. Perquè davant del que diuen que “quien mucho abarca poco aprieta” puguem posar la bona feina.
En la nostra vida tot conflueix en la recerca de Déu tant la pregària com la trobada més directa amb els homes mitjançant el treball; Déu és el centre de tots dos aspectes. Com deia santa Teresa “entre pucheros anda Dios”, com també darrera d’un ordinador per portar la comptabilitat, la biblioteca o la pàgina web, d’una rentadora, d’unes tisores de podar, d’una aixada, d’uns estris de paleta, del tractor o a la mateixa porteria, la sagristia i així arreu. Els diners formen part de la vida dels monjos, com de la de tots els homes, per això el treball, l’activitat econòmica forma part de la vida del monestir; però ho hem de viure com a monjos no pas subjectes a d’altres paràmetres. Viure-ho ara i aquí, amb unes característiques ben concretes; nosaltres som en una casa que no és nostra, que ho havia estat durant segles però que per circumstàncies històriques va deixar de ser-ho; i avui per habitar-la hem d’acomplir unes condicions determinades, com per exemple la visita turística, activitats que no hem triat i potser si poguéssim no escolliríem, però sí que podem aprofitar-les en qualsevol cas per mostrar la nostra vida de la millor manera possible, és a dir per fer present a Déu enmig del nostre món mitjançant el nostre testimoni de vida.
Per tal d’assolir-ho sant Benet ens convida a treballar sempre amb traça, a aportar guanys al monestir; però a fer-ho amb humilitat, sense envanir-nos, sense frau ni avarícia. Tot plegat no deixa de ser un bon programa no tant sols per als monjos sinó per a tot cristià.
diumenge, 8 de setembre del 2019
diumenge, 1 de setembre del 2019
ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ
De la Regla de sant Benet
Capítol 50
1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu Joan Cassià que «tot l’edifici de les virtuts (es refereix a la tranquil·litat immòbil en la ment i a una inviolable puresa d’ànima) s’aixeca amb la finalitat d’arribar a la perfecció de la pregària. I és que si la pregària no sosté aquest edifici ni sosté totes les seves parts conjugables, unint-les entre si, no podrà ser aquest edifici, ferm i sòlid, ni subsistir per massa temps. Aquesta tranquil·litat estable i aquesta pregària contínua de la que parlem —escriu Joan Cassià— no pot adquirir-se sense aquestes virtuts; i aquestes virtuts, a la vegada, que són com els fonaments, no poden abastar-se sense la pregària.»
La pregària, sigui comunitària o personal, és un dels eixos, dels fonaments de la nostre vida com a monjos. Sant Benet hi insisteix molt en que no hi anteposem res, en que quan la campana ens hi convoca deixem el que estiguem fent per anar delerosos a l’ofici diví, a l’encontre del Senyor. En aquest capítol insisteix sobre el mateix, ens diu que fins i tot si estem lluny, per un motiu laboral justificat i entès així pel mateix abat, o si hem estat enviats de viatge, no ens hem d’oblidar mai de la pregària, que allí on ens trobem l’acomplim el millor que puguem, amb respecte davant de Déu, no negligint aquesta tasca com a servents del Senyor que som.
Tots un moment o altre hem fet l’experiència de pregar l’ofici diví al cotxe, en una àrea de servei d’una autopista, al tren, en un aeroport o en un hospital; és un moment de comunió amb Déu i amb la nostra comunitat de la que restem absents; acomplint-lo no deixem de dedicar la nostra jornada a Déu, siguem on siguem, fem el que fem. Notem que sant Benet insisteix en que els absents per treball tenen un impediment justificat per acudir a l’oratori, reconegut a més pel superior, i els qui estan de viatge hi ha estat enviats, no pas hi estan ni uns ni d’altres absents per iniciativa pròpia; per tant no entén una absència indeguda o negligent de l’ofici diví.
La pregària ens apropa a Déu, ens centra en Déu; la presència de Déu en la nostra vida no ens ha de semblar quelcom fora del nostre abast, un ideal inabastable. El podem fer present en la vida de cada dia, de manera planera, en l’ofici diví, en la Lectio i en el treball, en totes i cadascunes de les nostres activitats diàries, i sobretot i de manera fonamental en l’Eucaristia.
Un vida centrada en Crist i al servei de Crist. Som monjos, o intentem de viure com a monjos no pas a temps parcial, sinó full time, com es diu, tota la jornada, tota la nostra vida fins al final, un final que no és altra cosa que el començament de la vertadera vida en Crist. No és pas una tasca fàcil, potser ho és encara menys avui tal i com es mou la nostra societat, amb els paràmetres en que es mou. L’Església, les comunitats, els monestirs, no són ens aliens al nostre món, la gent que formem les comunitats som part del món i per tant portem a sobre els defectes de fàbrica de la societat a la que pertanyem. Veiem com per exemple l’Església es veu sacsejada pels impulsos, no pas sempre positius, que mouen el nostre món. Massa sovint s’empra per exemple la desqualificació, quan no l’insult, per atacar al Sant Pare o al col·legi episcopal. Sempre en podem discrepar, mantenir opinions no coincidents, però no oblidem mai que la mateixa doctrina de l’Església ens convida a reconèixer en el successor de Pere o en el col·legi apostòlic precisament això, la continuïtat de l’Església. També hem de tenir present que som monjos quan expressem les nostres opinions al respecte; avui és un bisbe, demà en serà un altre; avui és un Papa i demà un altre; però tots son anelles en la vida d’una Església que ve de Crist i va cap a Crist. Ho deia el Papa Francesc el dia de Pentecosta «En lloc de buscar l’Esperit tractem de mantenir-nos a flotació, pensant que tot anirà millor si s’acaba aquest problema, si ja no veig a aquesta persona, si es millora aquesta situació. Però això és romandre en la superfície: una vegada que acaba un problema, en vindrà un altre i la inquietud tornarà. El camí per a tenir tranquil·litat no està a allunyar-nos dels que pensen diferent a nosaltres, no és resolent el problema del moment com tindrem pau. El punt d’inflexió és la pau de Jesús, és l’harmonia de l’Esperit. (...) Està de moda adjectivar, lamentablement també insultar. Podem dir que vivim en una cultura de l’adjectiu que oblida el substantiu de les coses; i també en una cultura de l’insult, que és la primera resposta a una opinió que jo no comparteixo - diu el Papa -. Després ens adonem que fa mal, tant al qui és insultat com també al qui insulta. Retornant mal per mal, passant de víctimes a botxins, no es viu bé. Per a ser espirituals, per a trobar l’harmonia de l’Esperit, hem de posar la seva mirada per sobre de la nostra. Llavors tot canvia i amb l’ajut de l’Esperit, l’Església és el Poble sant de Déu.» (9 de juny de 2019). A assolir aquest objectiu ens hi ajuda i molt la pregària, la centralitat de Crist en la nostra vida i l’escolta atenta de la seva Paraula. Sant Benet ens convida avui a no oblidar-ho ni negligir-ho mai, ni de viatge ni de lluny estant del monestir, per qualsevol motiu que sigui. La fidelitat a la pregària és l’indicador més fiable de la fidelitat a la nostra vida de monjos, de la nostra fidelitat al Crist.
Capítol 50
1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu Joan Cassià que «tot l’edifici de les virtuts (es refereix a la tranquil·litat immòbil en la ment i a una inviolable puresa d’ànima) s’aixeca amb la finalitat d’arribar a la perfecció de la pregària. I és que si la pregària no sosté aquest edifici ni sosté totes les seves parts conjugables, unint-les entre si, no podrà ser aquest edifici, ferm i sòlid, ni subsistir per massa temps. Aquesta tranquil·litat estable i aquesta pregària contínua de la que parlem —escriu Joan Cassià— no pot adquirir-se sense aquestes virtuts; i aquestes virtuts, a la vegada, que són com els fonaments, no poden abastar-se sense la pregària.»
La pregària, sigui comunitària o personal, és un dels eixos, dels fonaments de la nostre vida com a monjos. Sant Benet hi insisteix molt en que no hi anteposem res, en que quan la campana ens hi convoca deixem el que estiguem fent per anar delerosos a l’ofici diví, a l’encontre del Senyor. En aquest capítol insisteix sobre el mateix, ens diu que fins i tot si estem lluny, per un motiu laboral justificat i entès així pel mateix abat, o si hem estat enviats de viatge, no ens hem d’oblidar mai de la pregària, que allí on ens trobem l’acomplim el millor que puguem, amb respecte davant de Déu, no negligint aquesta tasca com a servents del Senyor que som.
Tots un moment o altre hem fet l’experiència de pregar l’ofici diví al cotxe, en una àrea de servei d’una autopista, al tren, en un aeroport o en un hospital; és un moment de comunió amb Déu i amb la nostra comunitat de la que restem absents; acomplint-lo no deixem de dedicar la nostra jornada a Déu, siguem on siguem, fem el que fem. Notem que sant Benet insisteix en que els absents per treball tenen un impediment justificat per acudir a l’oratori, reconegut a més pel superior, i els qui estan de viatge hi ha estat enviats, no pas hi estan ni uns ni d’altres absents per iniciativa pròpia; per tant no entén una absència indeguda o negligent de l’ofici diví.
La pregària ens apropa a Déu, ens centra en Déu; la presència de Déu en la nostra vida no ens ha de semblar quelcom fora del nostre abast, un ideal inabastable. El podem fer present en la vida de cada dia, de manera planera, en l’ofici diví, en la Lectio i en el treball, en totes i cadascunes de les nostres activitats diàries, i sobretot i de manera fonamental en l’Eucaristia.
Un vida centrada en Crist i al servei de Crist. Som monjos, o intentem de viure com a monjos no pas a temps parcial, sinó full time, com es diu, tota la jornada, tota la nostra vida fins al final, un final que no és altra cosa que el començament de la vertadera vida en Crist. No és pas una tasca fàcil, potser ho és encara menys avui tal i com es mou la nostra societat, amb els paràmetres en que es mou. L’Església, les comunitats, els monestirs, no són ens aliens al nostre món, la gent que formem les comunitats som part del món i per tant portem a sobre els defectes de fàbrica de la societat a la que pertanyem. Veiem com per exemple l’Església es veu sacsejada pels impulsos, no pas sempre positius, que mouen el nostre món. Massa sovint s’empra per exemple la desqualificació, quan no l’insult, per atacar al Sant Pare o al col·legi episcopal. Sempre en podem discrepar, mantenir opinions no coincidents, però no oblidem mai que la mateixa doctrina de l’Església ens convida a reconèixer en el successor de Pere o en el col·legi apostòlic precisament això, la continuïtat de l’Església. També hem de tenir present que som monjos quan expressem les nostres opinions al respecte; avui és un bisbe, demà en serà un altre; avui és un Papa i demà un altre; però tots son anelles en la vida d’una Església que ve de Crist i va cap a Crist. Ho deia el Papa Francesc el dia de Pentecosta «En lloc de buscar l’Esperit tractem de mantenir-nos a flotació, pensant que tot anirà millor si s’acaba aquest problema, si ja no veig a aquesta persona, si es millora aquesta situació. Però això és romandre en la superfície: una vegada que acaba un problema, en vindrà un altre i la inquietud tornarà. El camí per a tenir tranquil·litat no està a allunyar-nos dels que pensen diferent a nosaltres, no és resolent el problema del moment com tindrem pau. El punt d’inflexió és la pau de Jesús, és l’harmonia de l’Esperit. (...) Està de moda adjectivar, lamentablement també insultar. Podem dir que vivim en una cultura de l’adjectiu que oblida el substantiu de les coses; i també en una cultura de l’insult, que és la primera resposta a una opinió que jo no comparteixo - diu el Papa -. Després ens adonem que fa mal, tant al qui és insultat com també al qui insulta. Retornant mal per mal, passant de víctimes a botxins, no es viu bé. Per a ser espirituals, per a trobar l’harmonia de l’Esperit, hem de posar la seva mirada per sobre de la nostra. Llavors tot canvia i amb l’ajut de l’Esperit, l’Església és el Poble sant de Déu.» (9 de juny de 2019). A assolir aquest objectiu ens hi ajuda i molt la pregària, la centralitat de Crist en la nostra vida i l’escolta atenta de la seva Paraula. Sant Benet ens convida avui a no oblidar-ho ni negligir-ho mai, ni de viatge ni de lluny estant del monestir, per qualsevol motiu que sigui. La fidelitat a la pregària és l’indicador més fiable de la fidelitat a la nostra vida de monjos, de la nostra fidelitat al Crist.
diumenge, 25 d’agost del 2019
ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI
De la Regla de sant Benet
Capítol 45
1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol de la Regla sant Benet ens parla de faltes, no pas de pecats o de faltes greus de les que s’ocupa abastament en altres capítols, sinó del que podríem dir faltes lleus, distraccions o negligències. Això no vol dir pas que pel seu caràcter lleu les consideri tolerables o que no calgui corregir, ans al contrari, en el text ens parla de correcció, com sempre amb humilitat i humiliació. El capítol ens ve a mostrar abans que res que al segle sisè no deuria ser massa fàcil inculcar als monjos el gust per un bell ofici, realitzat amb rigor i posant-hi els cinc sentits.
Tots ens equivoquem i sovint si tendim a considerar les faltes dels altres com a greus; les nostres en canvi les veiem com a lleus, és quelcom ben humà. A l’oratori amb caràcter periòdic els salmistes, els hebdomadaris, els diaques o qui sigui que hi té assignada una responsabilitat és normal que en un moment o altre tingui una relliscada, una manca d’atenció o qualsevol altre falta. Sant Benet no és pas un intolerant al respecte, sinó que el que ens demana és que fins i tot en les petites faltes hi prestem atenció i tinguem voluntat de rectificar, allò que s’anomena propòsit d’esmena.
Sant Benet parla a l’original llatí de neglegentia, que en sentit literal ve a significar per alguns comentaristes ne legere, no llegir o no llegir correctament. La lectura a l’oratori, al refetor o a la col·lació ha d’edificar als oients, ho veiem la setmana passada en el capítol dedicat a la lectura al refetor, a vegades un lleuger error pot canviar el sentit d’una frase o de tot el text; no és el mateix prendre les armes de l’obediència que perdre les armes de l’obediència, per dir un exemple. Per tant sant Benet fa una crida a la responsabilitat dels lectors, a que siguin conscients del que la tasca que se’ls hi ha encomanat representa. Certament alguns errors són més perillosos que d’altres, saltar-se una negació, per exemple, canvia tot el sentit del text i àdhuc hi ha el risc d’haver fet dir a l’autor una vertadera heretgia com també el perill de canviar la persona d’un pronom que pot fer que tot el sentit canviï, àdhuc el del misteri de la Santíssima Trinitat o el de l’encarnació.
La manera de satisfer, com es deia abans, ha anat canviant al llarg dels temps, fa uns anys es feia una inclinació per tocar a terra, no en fa tants un cop al pit, sigui quina sigui la fórmula no cal que sigui excessiva, certament, però tampoc que ens habituem a passar per alt els nostres petits errors. Sant Benet demana davant l’error una humiliació allà mateix, immediata, davant de tothom. Avui en dia pot ser suficient un simple “perdó” per tal de rectificar i alhora fer adonar als altres de que hi ha hagut un error involuntari.
Sant Benet ens convida, ens exhorta a no baixar l’atenció, a vigilar sempre perquè com deia Gandhi «Vigila els teus pensaments, es converteixen en paraules; vigila les teves paraules, es converteixen en accions; vigila les teves accions, es converteixen en hàbits; vigila els teus hàbits, es converteixen en caràcter; vigila el teu caràcter, es converteix en el teu destí.»
Sant Benet potser ens vol dir en aquest capítol primer que de tot que dels petits errors, innocents, sense cap malícia, sinó els corregim, sinó n’aprenem poden acabar essent grans faltes. Un dia ens sembla que no podem aixecar-nos per anar a Matines i si cedim, si anem cedint a la temptació un dia rere l’altre, acabarem per no anar-hi ja mai més de la vida i poc a poc la temptació s’estendrà potser a Laudes o a Completes i la nostra vocació de monjos, de cercadors de Déu, anirà coixejant cada cop més fins a paralitzar-se espiritualment. En segon lloc ens ve a dir sant Benet que tots errem, que si som intolerants amb els errors d’altri i els nostres propis els ignorem acabarem per fer-ne un costum, al cap i a la fi esdevindrà el nostre caràcter intolerant.
Dit en paraules del Papa Francesc «No jutgem als altres amb més rigor que a nosaltres mateixos, no condemnem amb lleugeresa i imitem la misericòrdia del Pare. (...) Per a no equivocar-nos en la vida ens cal seguir un model, Crist, i per Ell anar cap a Déu, caminant sempre davant dels ulls del Pare».
Capítol 45
1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol de la Regla sant Benet ens parla de faltes, no pas de pecats o de faltes greus de les que s’ocupa abastament en altres capítols, sinó del que podríem dir faltes lleus, distraccions o negligències. Això no vol dir pas que pel seu caràcter lleu les consideri tolerables o que no calgui corregir, ans al contrari, en el text ens parla de correcció, com sempre amb humilitat i humiliació. El capítol ens ve a mostrar abans que res que al segle sisè no deuria ser massa fàcil inculcar als monjos el gust per un bell ofici, realitzat amb rigor i posant-hi els cinc sentits.
Tots ens equivoquem i sovint si tendim a considerar les faltes dels altres com a greus; les nostres en canvi les veiem com a lleus, és quelcom ben humà. A l’oratori amb caràcter periòdic els salmistes, els hebdomadaris, els diaques o qui sigui que hi té assignada una responsabilitat és normal que en un moment o altre tingui una relliscada, una manca d’atenció o qualsevol altre falta. Sant Benet no és pas un intolerant al respecte, sinó que el que ens demana és que fins i tot en les petites faltes hi prestem atenció i tinguem voluntat de rectificar, allò que s’anomena propòsit d’esmena.
Sant Benet parla a l’original llatí de neglegentia, que en sentit literal ve a significar per alguns comentaristes ne legere, no llegir o no llegir correctament. La lectura a l’oratori, al refetor o a la col·lació ha d’edificar als oients, ho veiem la setmana passada en el capítol dedicat a la lectura al refetor, a vegades un lleuger error pot canviar el sentit d’una frase o de tot el text; no és el mateix prendre les armes de l’obediència que perdre les armes de l’obediència, per dir un exemple. Per tant sant Benet fa una crida a la responsabilitat dels lectors, a que siguin conscients del que la tasca que se’ls hi ha encomanat representa. Certament alguns errors són més perillosos que d’altres, saltar-se una negació, per exemple, canvia tot el sentit del text i àdhuc hi ha el risc d’haver fet dir a l’autor una vertadera heretgia com també el perill de canviar la persona d’un pronom que pot fer que tot el sentit canviï, àdhuc el del misteri de la Santíssima Trinitat o el de l’encarnació.
La manera de satisfer, com es deia abans, ha anat canviant al llarg dels temps, fa uns anys es feia una inclinació per tocar a terra, no en fa tants un cop al pit, sigui quina sigui la fórmula no cal que sigui excessiva, certament, però tampoc que ens habituem a passar per alt els nostres petits errors. Sant Benet demana davant l’error una humiliació allà mateix, immediata, davant de tothom. Avui en dia pot ser suficient un simple “perdó” per tal de rectificar i alhora fer adonar als altres de que hi ha hagut un error involuntari.
Sant Benet ens convida, ens exhorta a no baixar l’atenció, a vigilar sempre perquè com deia Gandhi «Vigila els teus pensaments, es converteixen en paraules; vigila les teves paraules, es converteixen en accions; vigila les teves accions, es converteixen en hàbits; vigila els teus hàbits, es converteixen en caràcter; vigila el teu caràcter, es converteix en el teu destí.»
Sant Benet potser ens vol dir en aquest capítol primer que de tot que dels petits errors, innocents, sense cap malícia, sinó els corregim, sinó n’aprenem poden acabar essent grans faltes. Un dia ens sembla que no podem aixecar-nos per anar a Matines i si cedim, si anem cedint a la temptació un dia rere l’altre, acabarem per no anar-hi ja mai més de la vida i poc a poc la temptació s’estendrà potser a Laudes o a Completes i la nostra vocació de monjos, de cercadors de Déu, anirà coixejant cada cop més fins a paralitzar-se espiritualment. En segon lloc ens ve a dir sant Benet que tots errem, que si som intolerants amb els errors d’altri i els nostres propis els ignorem acabarem per fer-ne un costum, al cap i a la fi esdevindrà el nostre caràcter intolerant.
Dit en paraules del Papa Francesc «No jutgem als altres amb més rigor que a nosaltres mateixos, no condemnem amb lleugeresa i imitem la misericòrdia del Pare. (...) Per a no equivocar-nos en la vida ens cal seguir un model, Crist, i per Ell anar cap a Déu, caminant sempre davant dels ulls del Pare».
diumenge, 18 d’agost del 2019
EL LECTOR SETMANER
De la Regla de sant Benet
Capítol 38
1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Segons Joan Cassià a les comunitats d’Egipte els àpats es feien en silenci i el costum de la lectura espiritual procedeix de les comunitats de Capadòcia. Sembla doncs que la raó de la seva institucionalització no fou tant estar ocupats espiritualment durant els àpats sinó més aviat evitar les conversacions vanes i ocioses a les que el refetor podia donar lloc. Poc després, apunta Cassià, s’hi afegiria la raó d’estalviar-se qualsevol disputa que pogués sorgir a taula, ja que no es veia altre manera d’evitar-les (Cf. Institucions, Llibre IV, XVII). Tal era la preocupació per mantenir el silenci que es menjava amb la caputxa posada per evitar cap altre visió que la del propi plat a taula, evitant fins i tot de veure què o quina quantitat menjava el del costat. Aquest costum es manté encara avui en els escassos àpats comunitaris cartoixans i també a casa nostra hi ha qui, sobretot a l’hivern, menja amb la caputxa posada per concentrar-se en l’àpat.
És amb sant Agustí que apareix l’argumentació de que a l’hora de menjar cal alimentar no sols el cos, sinó també l’esperit; alimentant-nos per la boca i per l’orella. Perquè com diu el Deuteronomi «l’home no viu només de pa sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Dt 8,3). Sant Benet, tot i recollir ambdues tradicions, s’inclina més per la versió agustiniana, amb tot en aquest capítol inclou una àmplia referència al silenci, quan parla del silenci absolut que hi ha d’haver al refetor, sense escoltar-s’hi cap murmuri, ni cap altra veu que la del lector, un silenci similar al que ens ha d’acompanyar al llarg de la jornada, no oblidem que la Regla dedica al tema el capítol sisè quan parla del silenci humil, respectuós i que evita les paraules grolleres o ocioses.
Destaca també l’atenció de sant Benet pel lector; en primer lloc una atenció espiritual, ha de pregar a l’oratori i rebre la benedicció perquè el Senyor l’ajudi en la seva tasca; també una consideració personal, que prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir; i una darrera consideració tècnica, que el lector sigui setmaner, no pas escollit a l’atzar, i que amb la seva lectura instrueixi als oients, que edifiqui als oients diu textualment. Tot plegat ha de moure al lector a ser conscient de la seva responsabilitat en tant que fa arribar una lectura i la mateixa Paraula de Déu, cada dia en començar el dinar, a tota la comunitat.
Durant l’any escoltem diverses lectures, que al llarg d’una vida monàstica constitueixen tota una biblioteca; si d’una banda a l’hora de la lectura de col·lació es presta a lectures més espirituals, al refetor, tot i seguint essent d’aquesta temàtica en major o menor grau, potser no es presta tant a que el seu contingut sigui excessivament profund, ja que l’atenció que hi podem prestar no és pas total. Al llarg d’aquests darrers mesos segur que tots recordaríem algunes lectures concretes escoltades al refetor; potser una de les més seguides hagi estat la del llibre de Pilar Rahola sobre la persecució dels cristians als nostres dies, SOS cristians; tant per la temàtica com per la mateixa autora, no pas habitual en aquest tipus de literatura; segurament una altre lectura seria la del llibre l’eternitat de les hores sobre l’experiència de quatre joves a la cartoixa de Parkminster els anys seixanta, tot just abans del Concili Vaticà II. O aquets dies mateix pot ser interessant escoltar la gènesi i aplicació d’una mesura política, la desamortització, que tant ha marcat la història del nostre monestir i la de tot el món monàstic i conventual al llarg dels darrers dos segles. Unes lectures ens agradaran més, d’altres menys; alguns llibres en els que posem moltes expectatives ens defrauden en certa mesura, d’altres ens sorprenen agradablement, tot va també a gustos. L’objectiu és com diu sant Benet doble: primer formar-nos i després ajudar-nos a mantenir el silenci; el mateix sant Benet sap que no és fàcil i caure en la temptació de comentar algun aspecte de la mateixa lectura és un risc més que evident. Sant Benet insisteix en que fins i tot el servei, essent diligent i atent, es faci en el més absolut silenci, emprant abans un gest que un mot.
Per sant Benet la lectura s’ha de desenvolupar, recollint les nombroses expressions i negacions del capítol, sense que ningú es tingui per un bon lector, ni es prengui l’atribució de llegir per pròpia iniciativa, aquí hi veu el risc de l’orgull. Un segon punt és el del silenci evitant àdhuc els comentaris al veí de taula. Així dons les majors dificultats, com destaca Aquinata Böckmann, són mantenir la humilitat i el silenci. Sant Benet sembla pensar en el servei de lector com en un servei difícil, al menys no pas fàcil, que ha de menester de lectors capaços però que fins i tot ells necessiten de la benedicció, de l’ajuda del Senyor, per acomplir aquest servei. No és pas una novetat, al llarg de tota la Regla aquestes idees hi són ben presents: humilitat, silenci, consciència de les pròpies limitacions, necessitat d’obtenir l’ajuda del Senyor. Però a més hi ha present una idea encara més important; la relació entre la litúrgia eucarística i els àpats en comunitat; entre l’altar i la taula. Ambdues comporten rituals, pregàries, cants o lectures. La paraula de Déu és present tant al voltant de l’altar com al voltant de la taula; perquè al cap i a la fi la Paraula de Déu és un eix fonamental de la nostra vida, de cada part de la nostra jornada quotidiana. El pa i el vi, sant Benet anomena el vi directament, són dos altres elements comuns. Els àpats comunitaris esdevenen així un àgape, una prolongació de la mateixa Eucaristia; no en va l’arquitectura dels nostres monestirs ho remarca, fent dels refetors una estança a un nivell similar al de l’oratori o la sala capitular.
Oliveto Géradin, un monjo olivetà, en el seu llibre Confessió d’un jove monjo, descriu el refetor monàstic com el lloc on «gràcies al silenci i a la lectura, ens restaurem no sols a nivell corporal, sinó també intel·lectual i espiritual. Es tracta d’una recuperació de la unitat del nostre ésser. Per això el refetor està en relació amb l’oratori del monestir i amb la litúrgia que allí s’hi celebra.» (Confession d’un jeune moine, p. 57).
Capítol 38
1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Segons Joan Cassià a les comunitats d’Egipte els àpats es feien en silenci i el costum de la lectura espiritual procedeix de les comunitats de Capadòcia. Sembla doncs que la raó de la seva institucionalització no fou tant estar ocupats espiritualment durant els àpats sinó més aviat evitar les conversacions vanes i ocioses a les que el refetor podia donar lloc. Poc després, apunta Cassià, s’hi afegiria la raó d’estalviar-se qualsevol disputa que pogués sorgir a taula, ja que no es veia altre manera d’evitar-les (Cf. Institucions, Llibre IV, XVII). Tal era la preocupació per mantenir el silenci que es menjava amb la caputxa posada per evitar cap altre visió que la del propi plat a taula, evitant fins i tot de veure què o quina quantitat menjava el del costat. Aquest costum es manté encara avui en els escassos àpats comunitaris cartoixans i també a casa nostra hi ha qui, sobretot a l’hivern, menja amb la caputxa posada per concentrar-se en l’àpat.
És amb sant Agustí que apareix l’argumentació de que a l’hora de menjar cal alimentar no sols el cos, sinó també l’esperit; alimentant-nos per la boca i per l’orella. Perquè com diu el Deuteronomi «l’home no viu només de pa sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Dt 8,3). Sant Benet, tot i recollir ambdues tradicions, s’inclina més per la versió agustiniana, amb tot en aquest capítol inclou una àmplia referència al silenci, quan parla del silenci absolut que hi ha d’haver al refetor, sense escoltar-s’hi cap murmuri, ni cap altra veu que la del lector, un silenci similar al que ens ha d’acompanyar al llarg de la jornada, no oblidem que la Regla dedica al tema el capítol sisè quan parla del silenci humil, respectuós i que evita les paraules grolleres o ocioses.
Destaca també l’atenció de sant Benet pel lector; en primer lloc una atenció espiritual, ha de pregar a l’oratori i rebre la benedicció perquè el Senyor l’ajudi en la seva tasca; també una consideració personal, que prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir; i una darrera consideració tècnica, que el lector sigui setmaner, no pas escollit a l’atzar, i que amb la seva lectura instrueixi als oients, que edifiqui als oients diu textualment. Tot plegat ha de moure al lector a ser conscient de la seva responsabilitat en tant que fa arribar una lectura i la mateixa Paraula de Déu, cada dia en començar el dinar, a tota la comunitat.
Durant l’any escoltem diverses lectures, que al llarg d’una vida monàstica constitueixen tota una biblioteca; si d’una banda a l’hora de la lectura de col·lació es presta a lectures més espirituals, al refetor, tot i seguint essent d’aquesta temàtica en major o menor grau, potser no es presta tant a que el seu contingut sigui excessivament profund, ja que l’atenció que hi podem prestar no és pas total. Al llarg d’aquests darrers mesos segur que tots recordaríem algunes lectures concretes escoltades al refetor; potser una de les més seguides hagi estat la del llibre de Pilar Rahola sobre la persecució dels cristians als nostres dies, SOS cristians; tant per la temàtica com per la mateixa autora, no pas habitual en aquest tipus de literatura; segurament una altre lectura seria la del llibre l’eternitat de les hores sobre l’experiència de quatre joves a la cartoixa de Parkminster els anys seixanta, tot just abans del Concili Vaticà II. O aquets dies mateix pot ser interessant escoltar la gènesi i aplicació d’una mesura política, la desamortització, que tant ha marcat la història del nostre monestir i la de tot el món monàstic i conventual al llarg dels darrers dos segles. Unes lectures ens agradaran més, d’altres menys; alguns llibres en els que posem moltes expectatives ens defrauden en certa mesura, d’altres ens sorprenen agradablement, tot va també a gustos. L’objectiu és com diu sant Benet doble: primer formar-nos i després ajudar-nos a mantenir el silenci; el mateix sant Benet sap que no és fàcil i caure en la temptació de comentar algun aspecte de la mateixa lectura és un risc més que evident. Sant Benet insisteix en que fins i tot el servei, essent diligent i atent, es faci en el més absolut silenci, emprant abans un gest que un mot.
Per sant Benet la lectura s’ha de desenvolupar, recollint les nombroses expressions i negacions del capítol, sense que ningú es tingui per un bon lector, ni es prengui l’atribució de llegir per pròpia iniciativa, aquí hi veu el risc de l’orgull. Un segon punt és el del silenci evitant àdhuc els comentaris al veí de taula. Així dons les majors dificultats, com destaca Aquinata Böckmann, són mantenir la humilitat i el silenci. Sant Benet sembla pensar en el servei de lector com en un servei difícil, al menys no pas fàcil, que ha de menester de lectors capaços però que fins i tot ells necessiten de la benedicció, de l’ajuda del Senyor, per acomplir aquest servei. No és pas una novetat, al llarg de tota la Regla aquestes idees hi són ben presents: humilitat, silenci, consciència de les pròpies limitacions, necessitat d’obtenir l’ajuda del Senyor. Però a més hi ha present una idea encara més important; la relació entre la litúrgia eucarística i els àpats en comunitat; entre l’altar i la taula. Ambdues comporten rituals, pregàries, cants o lectures. La paraula de Déu és present tant al voltant de l’altar com al voltant de la taula; perquè al cap i a la fi la Paraula de Déu és un eix fonamental de la nostra vida, de cada part de la nostra jornada quotidiana. El pa i el vi, sant Benet anomena el vi directament, són dos altres elements comuns. Els àpats comunitaris esdevenen així un àgape, una prolongació de la mateixa Eucaristia; no en va l’arquitectura dels nostres monestirs ho remarca, fent dels refetors una estança a un nivell similar al de l’oratori o la sala capitular.
Oliveto Géradin, un monjo olivetà, en el seu llibre Confessió d’un jove monjo, descriu el refetor monàstic com el lloc on «gràcies al silenci i a la lectura, ens restaurem no sols a nivell corporal, sinó també intel·lectual i espiritual. Es tracta d’una recuperació de la unitat del nostre ésser. Per això el refetor està en relació amb l’oratori del monestir i amb la litúrgia que allí s’hi celebra.» (Confession d’un jeune moine, p. 57).
diumenge, 11 d’agost del 2019
COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 31
1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest capítol tracta de l’administració dels béns materials del monestir i obre l’apartat dedicat a la intendència podríem dir emprant el llenguatge militar, ja que sant Benet parla de milícia per definir la vida monàstica. Aquesta tasca, la del majordom o del cellerer, no es pot encomanar a qualsevol monjo, sant Benet ens dona un seguit de trets personals que ha de tenir i remarca també un seguit de defectes que convé que no tingui. Si partim de la base de que sant Benet escriu des de la seva llarga experiència de vida monàstica i comunitària podríem concloure que va tractar amb majordoms o cellerers la qualificació sobre els quals podríem dir que no era massa positiva si seguint les seves paraules eren goluts, vanitosos, violents, injustos, cançoners, pròdigs, que no temien Déu, feien coses sense l’encàrrec de l’abat, no s’ocupaven dels altres, contristaven als germans, els menyspreaven, negligien la cura dels malalts, dels infants i dels hostes, es deixaven portar per l’avarícia, dissipaven el patrimoni del monestir, es posaven on no els demanava l’abat i actuaven amb altivesa i retard. Sembla difícil pensar que algú pugui actuar d’aital manera en tot o en part, però sembla també que es pot donar el cas o almenys que existeix el risc de que això passi. Sant Pau també ho apunta quan diu: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,9).
Per evitar-ho sant Benet recomana al majordom d’actuar amb temor de Déu, vetllant per la pròpia ànima, mirant-se tots els objectes del monestir com a vasos sagrats de l’altar, fent-ho tot amb discreció i sota les ordes del superior, evitant sempre que ningú no es contorbi ni es contristi perquè al cap i a la fi som a la casa de Déu. Sant Benet es prou directe com perquè cadascun de nosaltres en traguem les nostres pròpies conclusions i alhora ens apliquem els consells a la nostra pròpia tasca, sigui quina sigui. Certament no s’entendria per exemple un cuiner que cuinés per a ell menges especials o fes sols els plats del seu grat, un porter que sols obris la porta o contestes el telèfon a qui li plagues de fer-ho, un hostatger que sols acollís als seus amics, un infermer que atengués sols a alguns monjos, un cellerer o majordom que emprés els diners de la comunitat per a satisfer els seus capricis personals o els seus vicis, Déu no ho vulgui, i així un seguit de pressupòsits inversemblants.
En l’aspecte de la vida material del monestir hi regeixen dos principis bàsics de la doctrina social de l’Església. D’una banda la subsidiarietat, és a dir que qui pugui fer una cosa que te encomanada a la seva responsabilitat, no esperi delegar-ho a un altre; i el de la responsabilitat per atendre el millor possible la tasca encomanada. Segurament pot ser bo anar intercanviant llocs de responsabilitat entre els membres de la comunitat, però també és cert que no pas tothom està capacitat per a fer-ho tot o per a assumir segons quines taques i això limita el marge de maniobra a l’hora de distribuir les feines del monestir.
Tenim la llibertat de decisió que ens ha donat Déu el nostre creador. La llibertat és el poder, radicat en la raó i en la voluntat, d’obrar o de no obrar, de fer això o allò, d’executar així per si mateix accions deliberades. Pel lliure arbitri cadascun disposa de si mateix. La llibertat és en l’home una força de creixement i de maduració en la veritat i la bondat. La llibertat aconsegueix la seva perfecció quan està ordenada a Déu, la nostra benaurança. Fins que no arriba a trobar-se definitivament amb el seu bé últim que és Déu, la llibertat implica la possibilitat de triar entre el bé i el mal, i per tant, de créixer en perfecció o de flaquejar i pecar. La llibertat caracteritza els actes pròpiament humans. Es converteix en font de lloança o de retret, de mèrit o de demèrit. En la mesura en què l’home fa més el bé, es va fent també més lliure. No hi ha veritable llibertat sinó en el servei del bé i de la justícia. L’elecció de la desobediència i del mal és un abús de la llibertat i condueix a l’esclavitud del pecat (CEC 1731-1733).
La reflexió sobre la llibertat personal que ens fa el Catecisme de l’Església Catòlica ve a to perquè no busquem excuses per evitar la nostra responsabilitat, defugint-la. Hi pot haver atenuants, certament, però és molt difícil que aconseguim refugiar-nos en un eximent de responsabilitat de manera tal que ens cobreixi la totalitat de les nostres mancances. Però per aconseguir fer el bé ens hem de confiar sempre a la misericòrdia de Déu, sols d’Ell ens pot venir la força per cercar-lo i fer-lo. Com escriu sant Elred: «cap miracle és més gran que aquella admirable transformació del nostre ésser, per la qual, en un moment, l’home d’impur es converteix en pur, en humil el superb, d’irascible en pacient, en sant d’impiu. Però que no s’adscrigui aquest miracle ni al predicador eloqüent, ni al qui porta als ulls dels homes una vida laudable, sinó que la lloança ha de recaure més aviat en aquell que, així com bufa on vol, així també bufa quan vol, i inspira el bé en la mesura que vol.» (Sermó sobre el rapte de Elies.)
Aquest capítol potser com cap altre podria ser també aplicat a la vida pública, on la corrupció, el desig de guany personal i tants altres vicis corrouen els fonaments de la nostra societat. Deia el Papa Francesc el dia del inici del seu pontificat: «Voldria demanar, si us plau, a tots els que ocupen llocs de responsabilitat en l’àmbit econòmic, polític o social, a tots els homes i dones de bona voluntat: siguem custodis, guardians de l’altre; no deixem que els signes de destrucció i de mort acompanyin el camí d’aquest món nostre. Però, per a custodiar, també hem de cuidar de nosaltres mateixos. Recordem que l’odi, l’enveja, la supèrbia embruten la vida. Custodiar vol dir llavors vigilar sobre els nostres sentiments, el nostre cor, perquè aquí és d’on surten les intencions bones i també les dolentes; les que construeixen i les que destrueixen.» (Homilia d’inici de Pontificat, 19 de març de 2013). Aprenguem dels nostres errors i potser també dels errors d’altri per intentar d’apropar-nos tant com puguem al ideal de monjo que sant Benet capítol rere capítol ens va marcant al llarg de la Regla, no anteposant mai res al Crist.
Capítol 31
1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest capítol tracta de l’administració dels béns materials del monestir i obre l’apartat dedicat a la intendència podríem dir emprant el llenguatge militar, ja que sant Benet parla de milícia per definir la vida monàstica. Aquesta tasca, la del majordom o del cellerer, no es pot encomanar a qualsevol monjo, sant Benet ens dona un seguit de trets personals que ha de tenir i remarca també un seguit de defectes que convé que no tingui. Si partim de la base de que sant Benet escriu des de la seva llarga experiència de vida monàstica i comunitària podríem concloure que va tractar amb majordoms o cellerers la qualificació sobre els quals podríem dir que no era massa positiva si seguint les seves paraules eren goluts, vanitosos, violents, injustos, cançoners, pròdigs, que no temien Déu, feien coses sense l’encàrrec de l’abat, no s’ocupaven dels altres, contristaven als germans, els menyspreaven, negligien la cura dels malalts, dels infants i dels hostes, es deixaven portar per l’avarícia, dissipaven el patrimoni del monestir, es posaven on no els demanava l’abat i actuaven amb altivesa i retard. Sembla difícil pensar que algú pugui actuar d’aital manera en tot o en part, però sembla també que es pot donar el cas o almenys que existeix el risc de que això passi. Sant Pau també ho apunta quan diu: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,9).
Per evitar-ho sant Benet recomana al majordom d’actuar amb temor de Déu, vetllant per la pròpia ànima, mirant-se tots els objectes del monestir com a vasos sagrats de l’altar, fent-ho tot amb discreció i sota les ordes del superior, evitant sempre que ningú no es contorbi ni es contristi perquè al cap i a la fi som a la casa de Déu. Sant Benet es prou directe com perquè cadascun de nosaltres en traguem les nostres pròpies conclusions i alhora ens apliquem els consells a la nostra pròpia tasca, sigui quina sigui. Certament no s’entendria per exemple un cuiner que cuinés per a ell menges especials o fes sols els plats del seu grat, un porter que sols obris la porta o contestes el telèfon a qui li plagues de fer-ho, un hostatger que sols acollís als seus amics, un infermer que atengués sols a alguns monjos, un cellerer o majordom que emprés els diners de la comunitat per a satisfer els seus capricis personals o els seus vicis, Déu no ho vulgui, i així un seguit de pressupòsits inversemblants.
En l’aspecte de la vida material del monestir hi regeixen dos principis bàsics de la doctrina social de l’Església. D’una banda la subsidiarietat, és a dir que qui pugui fer una cosa que te encomanada a la seva responsabilitat, no esperi delegar-ho a un altre; i el de la responsabilitat per atendre el millor possible la tasca encomanada. Segurament pot ser bo anar intercanviant llocs de responsabilitat entre els membres de la comunitat, però també és cert que no pas tothom està capacitat per a fer-ho tot o per a assumir segons quines taques i això limita el marge de maniobra a l’hora de distribuir les feines del monestir.
Tenim la llibertat de decisió que ens ha donat Déu el nostre creador. La llibertat és el poder, radicat en la raó i en la voluntat, d’obrar o de no obrar, de fer això o allò, d’executar així per si mateix accions deliberades. Pel lliure arbitri cadascun disposa de si mateix. La llibertat és en l’home una força de creixement i de maduració en la veritat i la bondat. La llibertat aconsegueix la seva perfecció quan està ordenada a Déu, la nostra benaurança. Fins que no arriba a trobar-se definitivament amb el seu bé últim que és Déu, la llibertat implica la possibilitat de triar entre el bé i el mal, i per tant, de créixer en perfecció o de flaquejar i pecar. La llibertat caracteritza els actes pròpiament humans. Es converteix en font de lloança o de retret, de mèrit o de demèrit. En la mesura en què l’home fa més el bé, es va fent també més lliure. No hi ha veritable llibertat sinó en el servei del bé i de la justícia. L’elecció de la desobediència i del mal és un abús de la llibertat i condueix a l’esclavitud del pecat (CEC 1731-1733).
La reflexió sobre la llibertat personal que ens fa el Catecisme de l’Església Catòlica ve a to perquè no busquem excuses per evitar la nostra responsabilitat, defugint-la. Hi pot haver atenuants, certament, però és molt difícil que aconseguim refugiar-nos en un eximent de responsabilitat de manera tal que ens cobreixi la totalitat de les nostres mancances. Però per aconseguir fer el bé ens hem de confiar sempre a la misericòrdia de Déu, sols d’Ell ens pot venir la força per cercar-lo i fer-lo. Com escriu sant Elred: «cap miracle és més gran que aquella admirable transformació del nostre ésser, per la qual, en un moment, l’home d’impur es converteix en pur, en humil el superb, d’irascible en pacient, en sant d’impiu. Però que no s’adscrigui aquest miracle ni al predicador eloqüent, ni al qui porta als ulls dels homes una vida laudable, sinó que la lloança ha de recaure més aviat en aquell que, així com bufa on vol, així també bufa quan vol, i inspira el bé en la mesura que vol.» (Sermó sobre el rapte de Elies.)
Aquest capítol potser com cap altre podria ser també aplicat a la vida pública, on la corrupció, el desig de guany personal i tants altres vicis corrouen els fonaments de la nostra societat. Deia el Papa Francesc el dia del inici del seu pontificat: «Voldria demanar, si us plau, a tots els que ocupen llocs de responsabilitat en l’àmbit econòmic, polític o social, a tots els homes i dones de bona voluntat: siguem custodis, guardians de l’altre; no deixem que els signes de destrucció i de mort acompanyin el camí d’aquest món nostre. Però, per a custodiar, també hem de cuidar de nosaltres mateixos. Recordem que l’odi, l’enveja, la supèrbia embruten la vida. Custodiar vol dir llavors vigilar sobre els nostres sentiments, el nostre cor, perquè aquí és d’on surten les intencions bones i també les dolentes; les que construeixen i les que destrueixen.» (Homilia d’inici de Pontificat, 19 de març de 2013). Aprenguem dels nostres errors i potser també dels errors d’altri per intentar d’apropar-nos tant com puguem al ideal de monjo que sant Benet capítol rere capítol ens va marcant al llarg de la Regla, no anteposant mai res al Crist.
diumenge, 4 d’agost del 2019
QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 24
1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols 24 i 25 de la Regla formen una unitat; sant Benet es planteja una pregunta i intenta donar una resposta. La pregunta és quina mesura ha de tenir l’excomunicació i la resposta ens la dona sant Benet tot seguit. Ell no és pas partidari d’una excomunió sense límits, diguem que la seva idea és que aquesta dura mesura serveixi per a fer-nos tornar al bon camí. Sant Benet, sempre des de l’experiència, fa el seu diagnòstic, sap que faltem, que tenim moltes mancances i que aquestes ens fan caure en falta, en pecat, no ens ha d’espantar pas aquest terme que avui sembla políticament incorrecte. El primer pas per a sortir-nos-en és reconèixer que som imperfectes, que som pecadors, que no som el que es diria col·loquialment el melic del món i que no pas tot gira al voltant nostre, o Déu no ho vulgui, al voltant del nostre caprici ara en un sentit ara en un altre, que també ens passa sovint. Ens costa reconèixer-nos limitats, imperfectes. Sovint, massa sovint, el que veiem en els altres no ho veiem en nosaltres mateixos, és allò de la palla a l’ull de l’altre i la biga al nostre que ens diu Jesús en l’Evangeli de Lluc (Lc 6, 41-42).
Però sant Benet no sols fa el diagnòstic, en base a la simptomatologia del capítol anterior, també apunta al tractament per tal de guarir-nos. Sap molt bé que de tant en tant, quan toca, ens cal redreçar el nostre rumb, donar un cop de timó, i que sovint no ho fem per voluntat pròpia i que per tant cal, en una situació extrema, una mesura contundent com la de l’excomunió. Ens podríem ara referir a situacions viscudes al llarg d’aquets darrers anys i que tots tenim presents; situacions doloroses, complexes que han demanat i demanen encara múltiples actuacions; però per guarir-nos el primer que cal és voler guarir-nos i per això ens cal reconèixer-nos malalts.
Si sant Benet sap que calen mesures extremes en un moment donat sap també molt bé que, un cop aplicades eficaçment, Déu ens espera com un pare misericordiós, sempre amatent al retorn del fill penedit i amb propòsit d’esmena, que no vol pas dir que no hi caiguem de nou, sinó que fem el propòsit d’intentar de no recaure-hi. La història com a societat, com a comunitat i també la nostra personal ens hauria d’ajudar a evitar d’ensopegar un cop i un altre en la mateixa pedra. No és fàcil, ara bé, malament rai si a més caiem en el sostenella y no enmendalla, expressió del castellà antic, que avui podríem traduir per sostenir-la i no esmenar-la o mantenir-nos en els nostres tretze, una expressió ben eclesial i propera ja que té el seu origen en el Papa Benet XIII aragonès d’origen. Sigui quina sigui l’expressió que emprem per a referir-nos a la nostra actitud de quan mantenim obstinadament els nostres errors, siguem conscients de que ens costa rectificar el camí errat; i que generalment és per orgull o per creure que corregir-nos ens mostraria febles o posaria en dubte la nostra capacitat i en entestem en no canviar fins i tot a costa de causar mal o perjudici als altres i a nosaltres mateixos. No corregir-nos és ben humà, aquestes expressions que han quedat en la fraseologia popular ens ho mostren molt clarament. Així defineixen molt bé la fragilitat humana, referint-se essencialment a un concepte d’honor ja antic, quan es veien obligats a no retractar-se i fins i tot a batre’s en duel, sense possibilitat de fer-se enrere per por a quedar com a covards. Avui això potser ens pot semblar absurd, o fins i tot fer riure; però al cap i a la fi, la manera d’actuar de l’home no ha canviat pas tant. Ho veiem personalment i socialment, perquè vivim temps convulsos en els que repetim errors que creiem potser superats i els repetim com a societat avui de nou, amb el mateix apassionament encegador d’altres temps i, Déu no ho vulgui, que sigui amb les mateixes penoses conseqüències. Abans d’emprendre aventures cal calcular els riscos, el preu a pagar i el mal que podem fer potser involuntàriament.
Però darrera les nostres caigudes hi ha una causa, un motiu, que no és altre que allunyar-nos de la voluntat de Déu; ens ho deia el diumenge passat sant Bernat a Matines: «Si vols ser savi, sigues obedient. L’obediència ignora la voluntat pròpia i se sotmet a la voluntat i a l’imperi d’un altre. Abraça-la doncs, amb tot l’afecte del teu cor i amb tot l’esforç del teu cos; abraça repeteixo, - diu sant Bernat – el bé de l’obediència a fi que, gràcies a ella, puguis accedir a la llum de la saviesa.» – I afegeix- «Mentre segueixis la teva pròpia voluntat, no et veuràs lliure de l’agitació interior, tot i que de moment et sembli que l’agitació exterior s’ha calmat. No tindràs pau i l’agitació de la teva voluntat no cessarà, mentre no canviïs l’afecte per les coses mundanes pel gust per les coses de Déu.» (Sermó VII de l’Epifania).
Lluitar amb totes les nostres forces per imposar la nostra voluntat a la de Déu, que és a qui hem d’obeir en definitiva, ens esgota certament, ens allunya d’Ell, però mai no hi escatimem prou recursos, sempre els creiem insuficients. Ho fem en les grans coses i en les més petites també; per exemple quantes vegades no donem un cop de porta, fem algun altre soroll estentori o murmurem per a refermar la nostra voluntat, i sovint per coses nímies, ben petites, ben pobres i també sovint sense que a qui volem fer-ho sentir se n’adoni o ens faci cas. O quants cops regirem als nostres records retraient greuges ben passats que potser no eren tals o tan grans.
Som humans, fràgils, pecadors; però no hem d’oblidar que Déu ens ha cridat a la vida monàstica, a seguir-lo sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Ho deia fa uns dies sant Cesari d’Arles també a Matines: «Alegrem-nos, perquè hem merescut ser temple de Déu; però visquem alhora en el temor de destruir amb les nostres males obres aquest temple seu.» (Sermó 229). Esforcem-nos, lluitem per no ser pobres de tot bé, pobres d’amor, pobres de bondat, pobres de confiança en Déu, pobres d’esperança eterna; com ens deia avui sant Basili el Gran.
Capítol 24
1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols 24 i 25 de la Regla formen una unitat; sant Benet es planteja una pregunta i intenta donar una resposta. La pregunta és quina mesura ha de tenir l’excomunicació i la resposta ens la dona sant Benet tot seguit. Ell no és pas partidari d’una excomunió sense límits, diguem que la seva idea és que aquesta dura mesura serveixi per a fer-nos tornar al bon camí. Sant Benet, sempre des de l’experiència, fa el seu diagnòstic, sap que faltem, que tenim moltes mancances i que aquestes ens fan caure en falta, en pecat, no ens ha d’espantar pas aquest terme que avui sembla políticament incorrecte. El primer pas per a sortir-nos-en és reconèixer que som imperfectes, que som pecadors, que no som el que es diria col·loquialment el melic del món i que no pas tot gira al voltant nostre, o Déu no ho vulgui, al voltant del nostre caprici ara en un sentit ara en un altre, que també ens passa sovint. Ens costa reconèixer-nos limitats, imperfectes. Sovint, massa sovint, el que veiem en els altres no ho veiem en nosaltres mateixos, és allò de la palla a l’ull de l’altre i la biga al nostre que ens diu Jesús en l’Evangeli de Lluc (Lc 6, 41-42).
Però sant Benet no sols fa el diagnòstic, en base a la simptomatologia del capítol anterior, també apunta al tractament per tal de guarir-nos. Sap molt bé que de tant en tant, quan toca, ens cal redreçar el nostre rumb, donar un cop de timó, i que sovint no ho fem per voluntat pròpia i que per tant cal, en una situació extrema, una mesura contundent com la de l’excomunió. Ens podríem ara referir a situacions viscudes al llarg d’aquets darrers anys i que tots tenim presents; situacions doloroses, complexes que han demanat i demanen encara múltiples actuacions; però per guarir-nos el primer que cal és voler guarir-nos i per això ens cal reconèixer-nos malalts.
Si sant Benet sap que calen mesures extremes en un moment donat sap també molt bé que, un cop aplicades eficaçment, Déu ens espera com un pare misericordiós, sempre amatent al retorn del fill penedit i amb propòsit d’esmena, que no vol pas dir que no hi caiguem de nou, sinó que fem el propòsit d’intentar de no recaure-hi. La història com a societat, com a comunitat i també la nostra personal ens hauria d’ajudar a evitar d’ensopegar un cop i un altre en la mateixa pedra. No és fàcil, ara bé, malament rai si a més caiem en el sostenella y no enmendalla, expressió del castellà antic, que avui podríem traduir per sostenir-la i no esmenar-la o mantenir-nos en els nostres tretze, una expressió ben eclesial i propera ja que té el seu origen en el Papa Benet XIII aragonès d’origen. Sigui quina sigui l’expressió que emprem per a referir-nos a la nostra actitud de quan mantenim obstinadament els nostres errors, siguem conscients de que ens costa rectificar el camí errat; i que generalment és per orgull o per creure que corregir-nos ens mostraria febles o posaria en dubte la nostra capacitat i en entestem en no canviar fins i tot a costa de causar mal o perjudici als altres i a nosaltres mateixos. No corregir-nos és ben humà, aquestes expressions que han quedat en la fraseologia popular ens ho mostren molt clarament. Així defineixen molt bé la fragilitat humana, referint-se essencialment a un concepte d’honor ja antic, quan es veien obligats a no retractar-se i fins i tot a batre’s en duel, sense possibilitat de fer-se enrere per por a quedar com a covards. Avui això potser ens pot semblar absurd, o fins i tot fer riure; però al cap i a la fi, la manera d’actuar de l’home no ha canviat pas tant. Ho veiem personalment i socialment, perquè vivim temps convulsos en els que repetim errors que creiem potser superats i els repetim com a societat avui de nou, amb el mateix apassionament encegador d’altres temps i, Déu no ho vulgui, que sigui amb les mateixes penoses conseqüències. Abans d’emprendre aventures cal calcular els riscos, el preu a pagar i el mal que podem fer potser involuntàriament.
Però darrera les nostres caigudes hi ha una causa, un motiu, que no és altre que allunyar-nos de la voluntat de Déu; ens ho deia el diumenge passat sant Bernat a Matines: «Si vols ser savi, sigues obedient. L’obediència ignora la voluntat pròpia i se sotmet a la voluntat i a l’imperi d’un altre. Abraça-la doncs, amb tot l’afecte del teu cor i amb tot l’esforç del teu cos; abraça repeteixo, - diu sant Bernat – el bé de l’obediència a fi que, gràcies a ella, puguis accedir a la llum de la saviesa.» – I afegeix- «Mentre segueixis la teva pròpia voluntat, no et veuràs lliure de l’agitació interior, tot i que de moment et sembli que l’agitació exterior s’ha calmat. No tindràs pau i l’agitació de la teva voluntat no cessarà, mentre no canviïs l’afecte per les coses mundanes pel gust per les coses de Déu.» (Sermó VII de l’Epifania).
Lluitar amb totes les nostres forces per imposar la nostra voluntat a la de Déu, que és a qui hem d’obeir en definitiva, ens esgota certament, ens allunya d’Ell, però mai no hi escatimem prou recursos, sempre els creiem insuficients. Ho fem en les grans coses i en les més petites també; per exemple quantes vegades no donem un cop de porta, fem algun altre soroll estentori o murmurem per a refermar la nostra voluntat, i sovint per coses nímies, ben petites, ben pobres i també sovint sense que a qui volem fer-ho sentir se n’adoni o ens faci cas. O quants cops regirem als nostres records retraient greuges ben passats que potser no eren tals o tan grans.
Som humans, fràgils, pecadors; però no hem d’oblidar que Déu ens ha cridat a la vida monàstica, a seguir-lo sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Ho deia fa uns dies sant Cesari d’Arles també a Matines: «Alegrem-nos, perquè hem merescut ser temple de Déu; però visquem alhora en el temor de destruir amb les nostres males obres aquest temple seu.» (Sermó 229). Esforcem-nos, lluitem per no ser pobres de tot bé, pobres d’amor, pobres de bondat, pobres de confiança en Déu, pobres d’esperança eterna; com ens deia avui sant Basili el Gran.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)