diumenge, 8 de setembre de 2019

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els comentaristes no es posen d’acord en que vol dir exactament quan parla d’artesans sant Benet en aquest capítol. Pot voler dir monjos amb habilitats manuals que realitzen tasques per a la comunitat o bé monjos artistes l’art dels quals és posat al servei del monestir, la pintura o l’escultura, per exemple. Sigui quin sigui el sentit exacte, tenim que sant Benet ens treu a col·lació algunes idees fonamentals que ens serveixen per a qualsevol tasca dins la comunitat. En primer lloc posar els dons i talents al servei de tots, no pas renunciar-hi sinó veure’ls amb una nova perspectiva, potser diferent de com ho veu el conjunt de la societat actual; ja no es tracta d’escalar socialment, de cercar el reconeixement extern o de tants d’altres valors similars, sinó de que en totes les coses que emprenguem sigui Déu el glorificat, no pas nosaltres. Aquí enllaça amb la segona idea, potser la central del capítol, que és la de exercir-ho tot amb humilitat, fent-ho tot amb permís de l’abat, sense envanir-se.

Les comunitats estem formades per gent molt diversa, amb edats, formacions o habilitats diverses, fins i tot amb concepcions monàstiques un xic diverses en els matisos. Les comunitats no són una colla d’amics que s’han reunit per a viure junts, que també seria legítim, en primer lloc perquè no ens hem triat els uns als altres, és Déu qui ens ha escollit a uns i a d’altres per cercar-lo tots junts al clos del monestir. Això significa potser en la pràctica duplicitat en algunes habilitats o mancança en d’altres, perquè no entrem al monestir pel nostre currículum acadèmic o laboral, sinó cridats per a viure-hi la nostra vocació.

Sant Benet sap prou bé que els trets característics de la naturalesa humana no estan absents en el monjo, que ens cal treballar i molt per superar les nostres febleses, tant físiques com morals. D’elles poden sorgir els perills de l’envaniment o de l’avarícia, contra els que sant Benet ens alerta en aquest capítol de manera essencial i concreta. Tenim la sort, Déu ens ha fet la gràcia, de tenir en la nostra comunitat membres amb diverses habilitats. Uns han anat muntant tallers que amb el seu esforç i formació estant esdevenint punts de referència fora del monestir. Potser el cas més evident sigui el taller d’enquadernació que ha assolit un nivell de qualitat important alhora que ha pogut anar adquirint bon material per a fer la seva tasca. També el taller de ceràmica ha vist com l’esforç del monjo encarregat ha aconseguit uns primers resultats. És important i és bo que això sigui així. També tenim d’altres activitats, no menor la bugaderia, per esmentar la que té més projecció externa. Però també és molt bo tenir diversos monjos capaços d’atendre la cuina per nosaltres mateixos, de fer reparacions, que és un gran estalvi en temps i diners, d’organitzar eficaçment la infermeria o d’atendre als monjos quan els hi cal; tot això és molt important. Certament sempre podrem pensar que el que hauríem de fer és aquella altre cosa però hem de tenir clar que cal optimitzar els recursos, és a dir aprofitar al màxim allò que ja s’ha començat i alhora els recursos humans, allò que som capaços de fer per aptituds i temps. Fa uns anys la comunitat centrava la seva vida laboral en la impremta, l’hort o la granja; per circumstàncies diverses aquestes activitats o bé s’han abandonat del tot o bé han quedat sinó com a testimonials, sí de consum intern, que també és important. Competir en un sistema econòmic complex com és l’actual no sempre és fàcil, cal realitzar fortes inversions per mantenir els sistemes de producció competitius; això s’ha vist pel que fa a la impremta o a la granja. També cal tenir present que la comunitat, que Déu més que nosaltres ha anat formant, és diversa i té unes limitacions i uns talents concrets. Potser a nosaltres ens abelliria un altre tipus de comunitat amb uns altres talents, però és la que és; així el P. Abat Maur va veure que calia abandonar els conreus i donar-los a tercers, en canviar substancialment les característiques dels monjos. També potser ens abelliria una altre activitat i especialment dirigir-la nosaltres, però en aquest aspecte si decidim o bé potenciar al màxim els tallers o feines que ara fem o bé emprendre una altre activitat concreta ens cal decidir-ho en comunitat i valorant molt bé tots els aspectes, dels quals els econòmics no són pas els menors.

Com a filosofia general sant Benet ens diu avui que hem de fer la feina el millor que sapiguem, no envanir-nos-en mai i no sucumbir al pecat de l’avarícia o del frau. No es tracta en el nostre cas de fer moltes coses i potser a mitges, sinó del treball ben fet, una idea en la que l’abat Josep va insistir múltiples vegades, treballar sense preses deia ell, sense sentir-nos estressats però sí a gust perquè fem quelcom útil a l’alçada de les nostres possibilitats personals i de temps; aquesta és la característica de la nostra feina davant d’altres activitats del nostre món, no tenir presa i valorar la feina ben feta. Perquè davant del que diuen que “quien mucho abarca poco aprieta” puguem posar la bona feina.

En la nostra vida tot conflueix en la recerca de Déu tant la pregària com la trobada més directa amb els homes mitjançant el treball; Déu és el centre de tots dos aspectes. Com deia santa Teresa “entre pucheros anda Dios”, com també darrera d’un ordinador per portar la comptabilitat, la biblioteca o la pàgina web, d’una rentadora, d’unes tisores de podar, d’una aixada, d’uns estris de paleta, del tractor o a la mateixa porteria, la sagristia i així arreu. Els diners formen part de la vida dels monjos, com de la de tots els homes, per això el treball, l’activitat econòmica forma part de la vida del monestir; però ho hem de viure com a monjos no pas subjectes a d’altres paràmetres. Viure-ho ara i aquí, amb unes característiques ben concretes; nosaltres som en una casa que no és nostra, que ho havia estat durant segles però que per circumstàncies històriques va deixar de ser-ho; i avui per habitar-la hem d’acomplir unes condicions determinades, com per exemple la visita turística, activitats que no hem triat i potser si poguéssim no escolliríem, però sí que podem aprofitar-les en qualsevol cas per mostrar la nostra vida de la millor manera possible, és a dir per fer present a Déu enmig del nostre món mitjançant el nostre testimoni de vida.

Per tal d’assolir-ho sant Benet ens convida a treballar sempre amb traça, a aportar guanys al monestir; però a fer-ho amb humilitat, sense envanir-nos, sense frau ni avarícia. Tot plegat no deixa de ser un bon programa no tant sols per als monjos sinó per a tot cristià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada