QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El codi de disciplina regular, conegut també com a codi penal, descrit a la Regla, comprèn vuit capítols que formen un nucli molt compacte de normes per fer front a les faltes comeses. No ens ha d’estranyar pas a nosaltres que sant Benet parli i legisli sobre les faltes perquè també en un monestir es poden cometre, ho sabem prou bé; ni tampoc ens ha de sorprendre que per remeiar-les mereixin les penes aquí establertes. Sant Benet sap molt bé que l’home és feble i cau fàcilment i tot monjo no deixa de ser home i per tant pecador. L’existència d’aquestes febleses no és el vertader problema, el que és el problema realment és la negativa a reconèixer-les, a corregir-les o a tenir el propòsit de no repetir-les. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí citant la primera carta de sant Joan: «Si diem: no tenim pecat, ens enganyem a nosaltres mateixos, i la veritat no està en nosaltres. Per tant, si et confesses pecador, la veritat està en tu, i la veritat és llum.» (Del I Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).

Sant Benet es dirigeix en primer lloc als monjos adults, dels qui pot exigir-se una plena responsabilitat dels seus actes. A ells dedica gairebé la totalitat de les prescripcions aquí contingudes, que són les que avui més ens interessen. Al final, en el capítol 30, dóna també les normes que han de seguir-se amb els infants, donat que en època de sant Benet la donació d’infants a un monestir era un costum bastant arrelat. Podem trobar en el fons de tota aquesta legislació, si apartem la vista del rigorisme legalista, un gran fons espiritual. Per a sant Benet, tota sanció persegueix en darrera instància la salvació de l’ànima, alhora que intenta l’extirpació radical del vici contret.

Els procediments s’adapten a la finalitat proposada, mirant de fer-ho de manera sòbria, prudent i discreta, essent aquest un cas singular en la legislació de l’època, en general bastant més rigorosa i menys garantista. També ara, però sobretot en aquells temps, regia la idea de que tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin a la seva observança; això era un principi del dret romà en el que sant Benet fou educat i d’aquí que estableixi les sancions de manera tant precisa.

Sant Benet no ens parla de res més que del que es pot parlar a tot creient: reconeixement de la culpa comesa, penitència i conversió; és a dir els fonaments del sagrament de la reconciliació. Aquí ens vol fer evident sobretot quan faltem en res, de la gravetat de la culpa; perquè creu que partir d’aquest reconeixement és la millor manera d’iniciar el camí per mirar de corregir-la i tornar a la comunió. Recordem la importància que dóna l’Escriptura a la correcció, sols per citar un exemple el llibre de l’Apocalipsi que hem escoltat aquestes darreres setmanes a Matines ens diu: «Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te.» (Ap 3,19).

L’ensenyament central que trobem tant en el codi penal, com en tota la Regla, és sempre el mateix i és que Crist és l’element fontal de la nostra vida de monjos. La Regla és plenament cristocèntrica i sant Benet així ho transmet. Si prestem atenció a aquests capítols, un xic feréstecs, acabem per descobrir-hi que venen a dir el mateix que el que ens diu sant Benet al llarg de tota la Regla; Crist és el model i la meta.

Si la primera característica és el cristocentrisme, la segona característica és la importància de la comunió. D’aquí la gravetat de la pena d’excomunió, tal com era entesa en temps de sant Benet en que s’aplicava al conjunt dels fidels en cas de pecats greus i que tenia en la Quaresma un camí de conversió i penediment a recórrer fins arribar a la Pasqua que era el temps de la reconciliació i la reincorporació a la comunitat.

Una tercera característica és l’equilibri entre la persona, la llibertat personal, i la comunitat. Aquesta tensió entre el monjo, com a individu, i la comunitat, com a col·lectiu; ens la mostra sant Benet primant el bé comú per sobre del individual. Per a sant Benet és molt important aquest equilibri entre la persona i la comunitat i això ho veiem perfectament al llarg d’aquets capítols que es basen en aquesta tensió fonamental. La Regla exhorta als monjos a adaptar-se a les necessitats, edats i temperaments de cadascun d’ells. Descriu amb paraules directes a tots els membres de la comunitat, infants, adults o ancians, pobres o rics, clergues o laics, sans o malalts, forts i febles; fa referència a totes les tipologies; donant-nos a entendre que tots junts i alhora tots i cadascun, som responsables, també davant les febleses nostres i d’altri. Per aquesta raó per sant Benet el càstig ha d’adaptar-se a la persona que el rep, perquè es tracta de cuidar, de sanar al germà que s’equivoca, encara que a voltes el remei, la pena o el càstig no ens sigui plaent.

Tot sense descuidar mai les faltes lleus perquè com ens deia avui sant Agustí al respecte: «no has pas de donar massa poca importància a aquets pecats lleus de què parlem. Si no els consideres en pesar-los, tremola quan els comptis. Moltes coses petites en fan una de grossa; moltes gotes fan desbordar el riu; molts grans fan tot un graner.» (Del I Tractat sobre la primera carta de sant Joan).

Com a mesura extrema sant Benet preveu que després de diversos intents de corregir al germà culpable, aquest sigui expulsat si no hi ha cap altre via, i la raó de fons és salvar al conjunt de la comunitat davant del temor a la possibilitat de que uns altres emmalalteixin per les culpes d’aquell qui falta. Sempre resta el camí obert al penediment i al monjo penedit sant Benet està disposat a acollir-lo de nou en la comunitat, diverses vegades i aquí torna a ser ben present la valoració de la persona i també la dimensió comunitària que té un gran protagonista. Com deia sant Agustí: «la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist.» (Del I Tractat sobre la primera carta de sant Joan).

QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«La Litúrgia de les Hores ha de servir per a santificar tot el dia. (...) és molt de desitjar que la Litúrgia de les Hores informi tota la pregària cristiana, la vivifiqui, l’orienti i alimenti eficaçment la vida espiritual del poble de Déu. Confiem que així sigui possible que allò de “hem de pregar sempre”, que va recomanar nostre Senyor Jesucrist a la seva Església, reviurà, perquè el llibre de la Litúrgia de les Hores, distribuït convenientment durant el dia ajuda i secunda l’oració contínua.» Són paraules de sant Pau VI escrites per a la Constitució Apostòlica Laudis Canticum que establia la nova ordenació de l’Ofici Diví comú per a tota l’Església d’acord amb el que havia suggerit el Concili Vaticà II.

L’Ofici Diví va néixer estretament lligat al decurs de les hores que conformen la jornada diària. D’una banda se seguia l’horari laboral establert en temps del Imperi romà, seguint la distribució de la jornada que feien les campanes del fòrum a Roma, d’aquí la seva denominació encara avui seguint la de les diferents hores del dia a Roma: Tèrcia, Sexta, Nona. Així les primitives comunitats cristianes establiren l’horari de pregària al llarg de tot el dia; fos en un lloc comú o fos en l’àmbit familiar, la pregària centrada en la salmòdia esdevingué ben aviat un element fontal de la vida dels creients. D’altra banda si bé no és possible verificar en el Nou Testament un vincle explícit entre pregària i temps, el referent és evident en el ritme cultual del Temple i de la pregària a la Sinagoga. La primitiva vida monàstica al desert feu de l’Ofici el punt de trobada constant amb Déu. Sant Benet hereu de tota aquesta tradició segueix el principi de santificació del dia, de tot el dia, de cada part del dia, a través de l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res de res.

Pregar és treballar i treballar és pregar, és la idea que mou a sant Benet i que s’ha traduït en l’expressió ora et labora, que de fet no apareix enlloc a la Regla però que resumeix molt bé la idea de fons. En algun moment o altre de la vida de qualsevol persona pot assaltar-nos la idea de que som en certa manera esclaus del temps, presoners del rellotge podríem dir. Seria aquesta sensació fruit d’una buidor espiritual perquè el temps també és un regal de Déu, un regal que ens fa per tal d’omplir-lo, de santificar-lo i per tal de santificar-lo ens cal rebre la fortalesa necessària i aquesta força ens ve per la pregària. Tant sols així el temps, el pas de les hores, pot esdevenir també un mitjà d’encontre amb Déu; el temps, el rellotge, la campana, esdevenen així no pas un incordi o fins i tot un enemic, ans al contrari és el moment concret en que Déu surt al nostre encontre. Preguem doncs per santificar el nostre temps, per dedicar el nostre temps al servei del Senyor i donar així sentit a la nostra vida, de tal manera que cada instant del dia o de la nit sigui un signe de la presència del Senyor. A cada moment la seva pregària i una pregària per a cada moment. Aquesta era també la idea del Concili Vaticà II expressada de manera més concreta en els principis i normes de la Litúrgia de les Hores, disposant que la recitació de l’Ofici tingui lloc en el moment més aproximat al de l’hora natural de cada hora canònica. Es volia posar així fi a l’anticipació que acabava per esdevenir desnaturalització del vertader sentit de la pregària de les Hores. Era habitual anticipar les Matines i les Laudes del dia següent a la vigília o bé recitar tot l’ofici d’una tirada seguint aquella dita de que feina feta no fa destorb i aquesta pràctica fins i tot podia ser considerada de bon clergue, en el mal entès de que el mal clergue no la feia ni anticipada ni retardada. El Concili volia així retornar el sentit originari de la pregària de les Hores i evitar una mentalitat legalista i complidora del mínim exigit per retornar al principi de que santificant cada hora santifiquem tota la nostra existència.

Santifiquem doncs nosaltres de manera suficient la nostra jornada diària? El salmista ens parla de que set vegades al dia dona lloança (Salm 119,164) i de que a mitjanit es lleva per a lloar al Senyor (Salm 119,62). El Concili Vaticà II suprimí la pregària de Prima però mantenint la resta ens ofereix la possibilitat de farcir la nostra jornada amb la pregària. En un moment donat al nostre monestir les hores denominades menors foren agrupades en una de sola, la que coneixem avui com a pregària del migdia. Tanmateix les normes de la Litúrgia de les Hores contemplen tant la disposició de Tèrcia, Sexta i Nona com la possibilitat de celebrar la denominada Hora d’entre dia, afegint però el Concili que es conservessin en l’Ofici Coral les denominades Hores menors mantenint-les, salvat el que digui el dret particular, per part d’aquells comunitats que menen vida contemplativa (76). Segur que les raons que mogueren a aquesta reforma domèstica eren prou justificades; però tal volta ens hauríem de plantejar si aquelles raons segueixen avui vigents, si no seria millor per exemple començar la tarda amb la pregària de Nona i donar-li així a la nostra jornada vespertina un sentit encara més ple. Certament, quan s’ha fet un canvi i sobretot si aquest comporta eliminar alguna obligació, la tornada enrere es fa encara més feixuga; però mai hauria de primar en el que fa relació a la pregària la nostra comoditat personal o mantenir les coses per sentit acomodatici comunitari. Ens diu la Constitució Sacrosantum Concilium que «al cor es mantindran les hores menors de Tèrcia, Sexta i Nona (89e) (...) i tots els qui executen l’Ofici al cor o en comú han de complir el deure que els ha estat encomanat amb la màxima perfecció, tant per la devoció interna de l’ànima com pel comportament exterior.» (SC 99).

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre. Un cop pujats tots els graons de la humilitat sant Benet tracta de la lloança nocturna i presta una molt especial atenció a la distribució de la salmòdia. Per pregar amb els Salms ens cal doncs una doble disposició: Espiritual, l’escala de la humilitat, i corporal ja que en el primer capítol dedicat a l’ofici nocturn sant Benet ens parla de dormir una mica més de la meitat de la nit i d’aixecar-nos ben disposats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Paraula de Déu ocupa un lloc central en la nostra vida, en la nostra jornada diària; cada acte de la nostra vida és una resposta a la interpel·lació directa de la Paraula de Déu, en l’Escriptura és Ell qui ens parla i aquesta Paraula adquireix un sentit ple en la litúrgia, en l’Ofici Diví, aquell que sant Benet ens diu que no li hem d’anteposar mai res. Amb sant Benet la litúrgia adquireix un lloc encara més important en l’espiritualitat monàstica i aquí destaca dos aspectes per damunt de cap altre: La importància del número dotze i el lloc essencial de la salmòdia en la recitació de l’Ofici Diví. Sant Benet ens parla de recitar una quantitat determinada de Salms sense oblidar la particularitat de l’estació de l’any en que ens trobem en cada moment, com sempre els detalls són també presents en l’ordenament que fa sant Benet de la nostra vida. Distribueix l’any en dos grans estacions a partir d’un criteri temporal però sobretot litúrgic: Una part de l’any va de Pasqua fins al primer de novembre i una segona del primer de novembre a Pasqua. Al llarg de tota la Regla sant Benet té present que hi ha uns mesos durant l’any en que els dies són més llargs i d’altres en que ho són les nits; la litúrgia, les hores de dormir i també les de menjar s’adeqüen a aquesta variabilitat, per fer algunes coses amb llum de dia, com la darrera refecció i d’altres en la foscor de la nit, com és el cas de la lloança nocturna.

En aquest capítol concret queda clar però que hi ha uns mínims a complir, en aquest cas els dotze Salms, xifra també ben present al llarg de la Regla; es poden escurçar les lliçons i els responsoris però no pas els Salms. Sant Benet segueix les pautes donades per Cassià, la part essencial de l’Ofici Diví són els Salms, si cal guanyar temps ambdós estableixen que sigui reduint a una les lectures, però no pas reagrupant dos Salms en un de sol o recitant tant sols alguns versets i no pas el Salm tot sencer; la conclusió és ben evident i és que els Salms són més importants que les lectures perquè per sant Benet, per la Regla del Mestre o per Cassià són un resum de tota l’Escriptura i per tant un element essencial de la presència del Crist. Sant Benet acaba amb una precisió també important, el Salm tercer i el noranta-quatre no s’han pas de negligir i no entren en el grup dels dotze. Darrera hi ha també la idea de sant Benet de que dotze salms cada nit són els necessaris si volem pregar un salteri al llarg de la setmana. Pregar cada dia, a cada hora del dia per tal de que tant de bo nosaltres, tebis, arribem a acomplir en tota una setmana el que podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia (Cf. RB 18,25).

Entre les prescripcions puntuals d’aquest capítol trasllueix la idea de fons que té sant Benet, recollint la tradició monàstica, de la centralitat de la salmòdia en l’Ofici Diví. Les successives reformes de l’estructura de la lloança nocturna i de tota la Litúrgia de les Hores han primat la qualitat de la pregària per damunt del nombre, però tal volta la litúrgia s’ha vist en part afeblida. Avui el nostre Ofici no fa diferenciacions entre estiu i hivern, de la mateixa manera que no se’n feia en l’època de sant Benet tanmateix en les catedrals.

En qualsevol cas la idea de fons d’aquest capítol de la Regla segueix ben vigent, la centralitat de l’Escriptura en la nostra vida i molt especialment la importància de la salmòdia en la nostra pregària.

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Qui de vosaltres es té per savi i expert? Que demostri amb un bon comportament que la saviesa omple de dolcesa les seves obres.» (Jm 3,13) diu la Carta de sant Jaume. La Regla és per a nosaltres la teoria, una teoria nascuda d’una experiència de vida cenobítica, la de sant Benet, amarada d’espiritualitat i alhora de realisme; però en tot cas no deixa de ser un text que sense viure’l perd tot sentit. Com també diu la Carta de sant Jaume «De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres (...) mostra’m, sense les obres que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.» (Jm 2,14 i 18).

En aquest vuitè graó de la humilitat sant Benet ens parla de dos fonts complementàries per guiar les nostres accions: la Regla i l’exemple dels majors; la teoria de la vida monàstica i la pràctica d’aquesta mateixa vida viscuda pels nostres majors. Semblantment el Concili Vaticà II en la Constitució Lumen Gentium ens parla de que l’Església peregrina és necessària per a la salvació d’acord amb el que ens diu la Sagrada Escriptura i la Tradició, la fe i aquesta mateixa fe viscuda al llarg de generacions (LG, 14).

No vivim cadascun de nosaltres la Regla de sant Benet com quelcom que cal reinventar cada dia, essencialment perquè la nostra mateixa vida, tal com la de l’Església, es fonamenta en una tradició que es van transmetent d’una generació de germans a una altre, amb continuïtat, interpretant els signes dels temps, però sempre seguint un fil conductor. La Regla és la de sant Benet, no se’ns demana a cap de nosaltres, per més que ens considerem aptes per a fer-ho, de redactar una nova regla, sinó de viure la Regla del nostre Pare sant Benet posant-la en pràctica cada dia amb tota humilitat.

Al llarg de tota la Regla el seu autor ens parla del respecte cap als ancians que ha de néixer del reconeixement del seu camí monàstic, dels anys que ens porten d’avantatge en aquest camí i de les circumstàncies que han viscut, sovint difícils i precàries. La seva saviesa no neix moltes vegades de grans discursos sinó de l’exemple del dia a dia. Com deia el Papa Francesc en la seva darrera audiència general són «uns altres peregrins com nosaltres a la terra, que ens han protegit i acompanyat perquè tots sabem que aquí a la terra hi ha persones santes, homes i dones sants que viuen en santedat. Ells no ho saben, nosaltres tampoc, però hi ha sants, sants de cada dia, sants amagats o, com m’agrada dir, els «sants de la porta del costat», els que viuen amb nosaltres en la vida, que treballen amb nosaltres i porten una vida de santedat.» (Audiència General 7 d’abril de 2021). A tots ens venen al cap els noms d’aquell o d’aquell altre germà; generalment els qui han arribat a l’ancianitat amb la serenor que dona haver acomplert amb el seu deure i haver viscut intensament i fidelment la seva vida de monjos. Aquestes darreres setmanes hem perdut dos germans emblemàtics, com tots ho són; cadascun amb el seu estil, la seva personalitat i la seva manera de fer i de relacionar-se ben diferent; però ells ens han deixat una empremta d’una o altra manera, una empremta que ens ha d’ajudar, que ens ha de servir per emmirallar-nos-hi en tot allò que de bo han tingut i mirar de no repetir allò, que com tot home, han pogut fer malament.

El monjo no neix com un bolet de manera aïllada, perquè precisament això mateix seria la negació del monjo, la vida del qual tant brillantment sant Benet defineix i disposa en la seva Regla. Segurament en els nostres temps la darrera cosa que ningú vol sentir són directrius per part d’una altra persona, per algú de més edat, per algú que ha pensat segurament el mateix que nosaltres abans que nosaltres i que ha acabat per veure que hi ha coses que potser als nostres ulls semblen insignificants però que afecten molt directament una identitat i cal aprendre a destriar quines són aquestes coses i evitar de reinventar el present al nostre gust, fent-nos una regla ad hoc. Podem caure fins i tot en un error encara més greu i és de voler, intentar o aconseguir de fer desaparèixer davant dels nostres ulls qualsevol cosa o persona que ens pugui barrar o tant sols dificultar el pas cap a un nostre objectiu d’imposar la pròpia voluntat com si es tractés d’un pensament únic. Si caiguéssim en una actitud així, Déu no ho vulgui, no tant sols atemptaríem contra aquest vuitè graó de la humilitat, sinó contra l’escala sencera, contra la Regla i contra el mateix Evangeli, on Jesús fonamenta la seva missió en fer la voluntat del Pare, no pas en cap altre.

A vegades són petits detalls que ens delaten, però que potser poden tenir un impacte en altres persones perquè hi descobreixen una certa actitud cap als ancians no del tot positiva. Aquets darrers dies una familiar d’un germà recentment traspassat em comentava en un correu una cosa que la va torbar; era com havia conegut la distinció entre “Pare” i “fra” i que aquesta distinció li venia d’una manera molt concreta quan un cop havia vingut a visitar el Monestir amb els seus alumnes, ella era professora de secundària. El monjo que els atengué i els feu la visita en haver-li dit ella que el seu oncle era fra li va voler deixar molt clar que el seu tiet era fra però que el que li parlava era Pare, no cal dir el nom d’aquell qui va voler deixar tant clar que se sentia superior en grau davant del germà de comunitat. Al cap i a la fi és aquest germà qui ens ha deixat a tots molt bon record com a cristià i com a monjo. Seguint amb el relat la familiar afegia que celebrava que avui aquestes futileses estiguessin ja superades dient «penso que aquest detall de distinció ha evolucionat i tant millor, per que en tant que batejats tots som fills de Déu i germans». Una simple anècdota que tot i haver passat ja fa bastants anys la familiar del nostre germà recordava perfectament i sembla que no pas amb grat. Potser no fou pas la intenció d’aquell monjo prevere, que no està pas ja entre nosaltres, però sembla a primer cop d’ull que l’exemple dels ancians no l’animava pas massa o no el creia pas necessari en el seu cas o al menys no pas venint d’un germà convers.

No deuria haver llegit un comentari sobre la humilitat de l’abat Godofrè de Cister, publicat tot just abans del Concili, que parlava dels «ancians venerables que després de vint, trenta o cinquanta anys de vida religiosa s’han convertit en regles vivents. Són aquells que posseeixen el vertader esperit religiós i se’ls pot seguir en la seguretat de que un va pel camí recte. Se’ls coneix perfectament i són vertaderament els pilars, les columnes del monestir.» (Godofredo BELORGEY. La humildad segun san Benito, p. 241-242).

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’home ha estat creat lliure, amb una voluntat independent capaç de determinar-se ell mateix i no estar sotmès a cap caprici. Déu ha volgut a l’home lliure perquè volia que el bé adquirit pel mateix home fos quelcom vertaderament seu i un acte lliure. Escrivia sant Gregori de Nazianç que Déu «ha honrat a l’home conferint-li la llibertat, per tal de que el bé li pertanyi com a quelcom propi de qui l’escull.» (Discursos XLV). Màxim el confessor parla de que la llibertat consisteix per a l’home en posar d’acord la disposició de la seva voluntat personal amb la seva voluntat natural, que és aquella que tendeix cap al bé i cap a el compliment de la seva naturalesa en Déu que és el seu principi i la seva fi (Opuscles teològics i polèmics, I). De fet tots els pares coincideixen a dir que el mal que hi ha en l’home i en el món és fruit d’un ús pervers de la llibertat que Déu ha donat a l’ésser humà o com afirma sant Gregori de Nazianç no hi ha mal sense una elecció (Tractat de la virginitat, XII).

L’ús pervers de la llibertat fa a l’home esclau del pecat, captiu del desig i dels plaers. Així una suposada llibertat no és sinó un vassallatge o en paraules d’Isaac de Nínive «la fi d’aquesta llibertat aparent és un dur esclavatge.» (Discursos ascètics, 42). El nostre model, el Crist, és el qui va dir «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38). Aquesta comunió amb la voluntat del Pare és fruit de la seva lliure elecció per tal de fer allò que el Pare vol, això és el que guia tota la seva vida i tant més la seva passió i mort, tal com ho hem recordat aquets darrers dies.

Què ens porta a imposar la nostra voluntat, a ser dominats pel propi voler, a dissentir a consciència del voler de Déu? Abstenir-se de tota mala acció és tant sols una etapa, perquè per evitar tota mala acció cal evitar abans que res els mals pensaments, evitar de pecar de pensament a més de mirar de no fer-ho d’obra i d’omissió. Com diu un apotegma d’un pare del desert «cal que reprimim els mals pensaments igual que reprimim els mals actes.» (Apotegma 220). Cada dia i més d’un cop en recitar l’oració del Senyor li demanem que no ens deixi caure a la temptació per tal de deslliurar-nos del mal; també de fer el mal.

Davant de qualsevol situació se’ns presenten diverses alternatives; com saber doncs quina representa la nostra voluntat i quina la voluntat de Déu? No podem dir pas que ens manqui un protocol, un manual, perquè la font de la nostra vida és el mateix Evangeli i si amb això no en tenim prou o si tal volta dubtem del que ens diu en cada moment concret l’Evangeli, el nostre Pare sant Benet ens ha deixat en el preciós text de la Regla un llistat per exemple del que són els instruments de les bones obres i al llarg de tot el text va penalitzant determinades actituds, mostrant-nos així el que ha de guiar la nostra vida.

Ens pot semblar que aquest segon graó de la humilitat es refereix tant sols a les grans coses, no és pas necessàriament així perquè també hi ha la voluntat de la porta del costat, que potser diria el Papa Francesc; la lluita per imposar la nostra voluntat a la del Senyor en les petites coses de cada dia. Segur que ens venen ara mateix al cap molts exemples; però no els cerquem ja d’antuvi en el que fan o deixen de fer els altres, mirem-nos a nosaltres mateixos i segur que hi descobrirem una constant lluita per imposar la nostra voluntat, el nostre desig i el nostre caprici, en els petits detalls de cada dia. Que algú s’equivoca o fa quelcom que em desagrada a mi personalment, i no cal que sigui necessàriament quelcom mal fet o contra la Regla; doncs jo ho demostro immediatament amb un gest de desaprovació o de burla, un cop de porta, un aixecar la veu o tantes altres coses que sabem fer molt bé. Què a mi m’és més còmode deixar oberta una porta o una llum de manera innecessària o fora d’hores; doncs que qui em vingui darrera m’ho faci i si ningú ve ja s’ho faran, perquè a mi no em cal baixar als petits detalls, estic destinat a coses més elevades.

Són les petites coses de cada dia en les que maldem i esmercem molts esforços per imposar la nostra voluntat, no fos cas que acabéssim per considerar-nos esclaus de la voluntat d’altri. Però si no podem dominar el nostre desig en les petites coses, potser ens sigui molt més difícil fer-ho en les grans coses. Massa sovint darrera d’aquestes nostres actituds hi ha el nostre orgull que es tradueix en una sèrie de trets en els que tots ens hi podem reconèixer: confiança excessiva en un mateix, autosatisfacció il•limitada, arrogància, falsa seguretat, pretensió de saber fins i tot quan no sabem, confiança tant sols en el propi judici, certesa de tenir raó sempre, mania per justificar-se en tot moment acudint fins i tot a la falsedat, constant esperit de contradicció, voluntat d’ensenyar i de manar també en el que no ens pertoca, negativa a obeir i així podem anar afegint a la llista moltes altres actituds (LARCHET, Jean-Claude; Terapéutica de las enfermedades espirituales). Ara és quan pensem «acabo d’escoltar el retrat d’aquest meu germà», doncs potser sí, però potser també acabem d’escoltar el nostre propi retrat perquè d’aquestes actituds tots en participem i si hi pensem tant sols una mica ho veurem aviat, això sí, sempre que hi pensem amb una certa honestedat.

La terapèutica és fàcil de formular i molt difícil a vegades de posar en pràctica. Cal davant del menyspreu als altres, trobar en ells allò en que són millors que nosaltres valorant més les seves qualitats que els seus defectes; cal davant de l’orgull de pensar que les nostres qualitats naturals ens eleven per damunt dels altres, reconèixer que tot bé ve de Déu i que tota qualitat té la seva arrel en el Creador i no pas en cap mèrit nostre i que sense l’auxili de Déu i la seva protecció som presa fàcil de pensar i d’obrar el mal.

El model és Crist aquell qui va dir «accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs.» (Mt 11,29).

PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quatre cops l’any sentim aquestes paraules que avui s’han llegit, perquè tota la Regla la sentim quatre cops l’any. Com diu sant Benet en el capítol 58 aquesta és la llei sota la qual volem militar, al jou de la qual no ens hi podem sostreure després d’haver-nos-ho pensat tant abans de refusar o acceptar. No és pas casual que s’hagués decidit de començar la primera lectura de l’any d’aquest text un 21 de març, festa del trànsit del nostre pare sant Benet, perquè la personalitat de sant Benet acaba per esdevenir molt important també avui en la nostra vida de monjos, quinze segles després del seu pas per la terra.

Però no es tracta de sentir, sinó d’escoltar; perquè la Regla podem sentir-la quatre cops l’any i sempre acabar per escoltar tant sols la nostra pròpia veu que ens explicita una regla al nostre gust i no pas al de sant Benet. L’autor de la Regla no vol pas que el seguim a ell, no vol fer altra cosa que traslladar-nos la seva experiència vital que parteix de posar-se en mans de Déu, el mestre, el pare amorós, el Senyor, el Crist i el rei veritable. Benet ha escoltat atentament i generosament la veu del Senyor i sota el guiatge de l’Evangeli ens ha deixat aquest manual o inici, com diu ell, de vida monàstica. Tot plegat ens fa girar la mirada avui cap a l’home que hi ha darrera el text, cap a la seva experiència de vida com a cristià i com a monjo.

Sant Gregori el Gran comença el llibre segon dels Diàlegs definint a sant Benet com un home, segueix definint-lo com un home de Déu i finalment com un home per als altres. Aquesta seva humanitat és la seva grandesa i també la nostra; ens ho diu en el pròleg que el Senyor s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills i per això mateix ens cal no contristar-lo amb les nostres males obres, ans al contrari hem d’obeir-lo posant els dons que ens ha concedit al seu servei i al dels germans, mitjançant aquelles esplèndides i fortíssimes armes que són precisament l’obediència. Així esdevingué sant Benet de vida venerable, beneït per la gràcia de Déu; això ho aconseguí seguint la recomanació que ens fa també a tots nosaltres i és la primacia del Crist sobre qualsevol altra cosa en les nostres vides. Tot el text de la Regla traspua cristocentrisme, des dels aspectes més importants als detalls de la vida diària. Sant Benet concep la vida del monjo, la distribució de la seva jornada diària i tot plegat en la línia de que pel treball de l’obediència retornem a Aquell de qui ens hem apartat per la desobediència. No importa l’origen, ens diu que siguem qui siguem el que compta és renunciar als propis volers i militar per al Crist.

Amb la Regla, amb la visió de la vida monàstica i també cristiana de sant Benet, arribava a l’Església i a la societat del seu temps una nova concepció, profundament humanista, arrelada a la terra i a la societat, a la obra creada per Déu i als germans; però alhora dirigida cap al Regne, cap a la vida eterna que és la nostra meta; allí on l’Església proclama que ja hi ha arribat el nostre pare sant Benet. Aquest viatge cap a la vida eterna ens el proposa sant Benet de fer-lo profundament arrelats en el món, mirant-lo però com a obra de Déu i vivint-hi com hi visqué el mateix Crist. No és pas fàcil fer aquest camí en aquesta clau, per això si llegim i escoltem la Regla de d’aquesta seva perspectiva hi veurem con sant Benet ens va donant instruments per avançar correctament i alhora ens adverteix dels perills, que no són pas pocs, que ens poden sortir al pas.

El que ens ha de moure sempre és cercar Déu, donar-nos a Déu, procurar servir-lo en els germans. Això no ho podrem fer si no estem a l’escolta, perquè és Déu qui ens hi crida a aquesta vida. Si en les beceroles d’un procés vocacional, o qui sap si al llarg de tota la nostra vida monàstica, comencem a calcular els pros i els contres, a fer plans tàctics de com vull viure jo al monestir, de com voldria jo que fos la comunitat; estem molt més atents a la nostra pròpia veu, per no dir al nostre caprici, que a la veu de Déu. I aquesta actitud, aquesta diríem vocació o vida monàstica tàctica o amb condicions, no és pas tant estranya, de fet cada cop ho és menys, perquè som reflex de la nostra societat i tot això és ben present al nostre voltant i també dins de la mateixa Església. “Què vol Déu de nosaltres?” Aquesta és la pregunta clau, però masses vegades ens la formulem en sentit invers i ens la fem dient “Què vull jo de Déu?” I a aquest plantejament sols hi hauria una resposta possible «que em salvi», no n’hi pot haver cap altra.

Parar l’orella del cor, saber escoltar, acollir de bon grat i posar-ho en pràctica; vet aquí la vocació o la vida monàstica. La iniciativa ve sempre de Déu, és a Ell a qui hem d’escoltar, a qui hem de parar l’orella ben atentament. No som nosaltres els qui escollim; és Déu qui escollint-nos ens marca el camí. Però nosaltres hem de respondre a la seva crida. Masses vegades sentim de boca d’algun suposat candidat a la vida monàstica dir que ja se sent monjo des dels fons del seu cor, que ha nascut sentint-se monjo, que ho és des del sí de la mare, quasi podria dir-se; però que aquest no és encara el seu moment, que no es veu amb cor de fer el pas; que potser si la comunitat a la que vol suposadament incorporar-se canvies en aquest o en aquell altre sentit, que potser si hi hagués un altre superior o un altre mestre de novicis o qui sap si un altre cuiner, que potser si aquell germà que no li plau l’apartessin del seu camí i així hi podem afegir tants potsers com vulguem, que també podem incorporar a la llarga espera de la corona futura, en expressió de sant Joan Crisòstom.

Renunciant als propis volers per militar pel Crist, així cal que caminem ens diu sant Benet, l’home que ha estat temptat i que lliure ja de la tara de la temptació de fer la seva pròpia voluntat, no vol anteposar res a la voluntat del Senyor; ell és qui ens adreça ara la seva paraula plena d’experiència, de saviesa i de bondat.