QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«La Litúrgia de les Hores ha de servir per a santificar tot el dia. (...) és molt de desitjar que la Litúrgia de les Hores informi tota la pregària cristiana, la vivifiqui, l’orienti i alimenti eficaçment la vida espiritual del poble de Déu. Confiem que així sigui possible que allò de “hem de pregar sempre”, que va recomanar nostre Senyor Jesucrist a la seva Església, reviurà, perquè el llibre de la Litúrgia de les Hores, distribuït convenientment durant el dia ajuda i secunda l’oració contínua.» Són paraules de sant Pau VI escrites per a la Constitució Apostòlica Laudis Canticum que establia la nova ordenació de l’Ofici Diví comú per a tota l’Església d’acord amb el que havia suggerit el Concili Vaticà II.

L’Ofici Diví va néixer estretament lligat al decurs de les hores que conformen la jornada diària. D’una banda se seguia l’horari laboral establert en temps del Imperi romà, seguint la distribució de la jornada que feien les campanes del fòrum a Roma, d’aquí la seva denominació encara avui seguint la de les diferents hores del dia a Roma: Tèrcia, Sexta, Nona. Així les primitives comunitats cristianes establiren l’horari de pregària al llarg de tot el dia; fos en un lloc comú o fos en l’àmbit familiar, la pregària centrada en la salmòdia esdevingué ben aviat un element fontal de la vida dels creients. D’altra banda si bé no és possible verificar en el Nou Testament un vincle explícit entre pregària i temps, el referent és evident en el ritme cultual del Temple i de la pregària a la Sinagoga. La primitiva vida monàstica al desert feu de l’Ofici el punt de trobada constant amb Déu. Sant Benet hereu de tota aquesta tradició segueix el principi de santificació del dia, de tot el dia, de cada part del dia, a través de l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res de res.

Pregar és treballar i treballar és pregar, és la idea que mou a sant Benet i que s’ha traduït en l’expressió ora et labora, que de fet no apareix enlloc a la Regla però que resumeix molt bé la idea de fons. En algun moment o altre de la vida de qualsevol persona pot assaltar-nos la idea de que som en certa manera esclaus del temps, presoners del rellotge podríem dir. Seria aquesta sensació fruit d’una buidor espiritual perquè el temps també és un regal de Déu, un regal que ens fa per tal d’omplir-lo, de santificar-lo i per tal de santificar-lo ens cal rebre la fortalesa necessària i aquesta força ens ve per la pregària. Tant sols així el temps, el pas de les hores, pot esdevenir també un mitjà d’encontre amb Déu; el temps, el rellotge, la campana, esdevenen així no pas un incordi o fins i tot un enemic, ans al contrari és el moment concret en que Déu surt al nostre encontre. Preguem doncs per santificar el nostre temps, per dedicar el nostre temps al servei del Senyor i donar així sentit a la nostra vida, de tal manera que cada instant del dia o de la nit sigui un signe de la presència del Senyor. A cada moment la seva pregària i una pregària per a cada moment. Aquesta era també la idea del Concili Vaticà II expressada de manera més concreta en els principis i normes de la Litúrgia de les Hores, disposant que la recitació de l’Ofici tingui lloc en el moment més aproximat al de l’hora natural de cada hora canònica. Es volia posar així fi a l’anticipació que acabava per esdevenir desnaturalització del vertader sentit de la pregària de les Hores. Era habitual anticipar les Matines i les Laudes del dia següent a la vigília o bé recitar tot l’ofici d’una tirada seguint aquella dita de que feina feta no fa destorb i aquesta pràctica fins i tot podia ser considerada de bon clergue, en el mal entès de que el mal clergue no la feia ni anticipada ni retardada. El Concili volia així retornar el sentit originari de la pregària de les Hores i evitar una mentalitat legalista i complidora del mínim exigit per retornar al principi de que santificant cada hora santifiquem tota la nostra existència.

Santifiquem doncs nosaltres de manera suficient la nostra jornada diària? El salmista ens parla de que set vegades al dia dona lloança (Salm 119,164) i de que a mitjanit es lleva per a lloar al Senyor (Salm 119,62). El Concili Vaticà II suprimí la pregària de Prima però mantenint la resta ens ofereix la possibilitat de farcir la nostra jornada amb la pregària. En un moment donat al nostre monestir les hores denominades menors foren agrupades en una de sola, la que coneixem avui com a pregària del migdia. Tanmateix les normes de la Litúrgia de les Hores contemplen tant la disposició de Tèrcia, Sexta i Nona com la possibilitat de celebrar la denominada Hora d’entre dia, afegint però el Concili que es conservessin en l’Ofici Coral les denominades Hores menors mantenint-les, salvat el que digui el dret particular, per part d’aquells comunitats que menen vida contemplativa (76). Segur que les raons que mogueren a aquesta reforma domèstica eren prou justificades; però tal volta ens hauríem de plantejar si aquelles raons segueixen avui vigents, si no seria millor per exemple començar la tarda amb la pregària de Nona i donar-li així a la nostra jornada vespertina un sentit encara més ple. Certament, quan s’ha fet un canvi i sobretot si aquest comporta eliminar alguna obligació, la tornada enrere es fa encara més feixuga; però mai hauria de primar en el que fa relació a la pregària la nostra comoditat personal o mantenir les coses per sentit acomodatici comunitari. Ens diu la Constitució Sacrosantum Concilium que «al cor es mantindran les hores menors de Tèrcia, Sexta i Nona (89e) (...) i tots els qui executen l’Ofici al cor o en comú han de complir el deure que els ha estat encomanat amb la màxima perfecció, tant per la devoció interna de l’ànima com pel comportament exterior.» (SC 99).