De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34
34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: “Es féu obedient fins a la mort”.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El tercer graó de la humilitat té un to fortament cristològic. Com ens passa sovint una lectura apressada ens pot mostrar un text feixuc, dur i anacrònic perquè la mateixa paraula sotmetre no sona gens bé. Però el seu rerefons està ben vigent, Crist és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida. Obediència i humilitat van ben juntes, però ha de ser una obediència lliure, sana, sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració ni protesta; una obediència per amor al Crist. Perquè si obeïm murmurant, de mala gana, no ja en la boca sinó en el cor, encara que acomplim materialment el que ens manen de fer, no serà agradable a Déu ni de profit per a nosaltres.
La cita de l’himne cristològic de la Carta als Filipencs ens mostra com l’apòstol Pau tenia sempre a Crist davant dels seus ulls. Nosaltres, també hem de veure en Crist el nostre model. A Filipencs l’Apòstol ens està dient que hem de pensar, parlar i actuar de la manera en què Jesucrist ho va fer. Fer-ho així ha de ser l’objectiu de la nostra vida, això ens ha de guiar, marcar tota la nostra manera d’actuar. Jesús estava disposat a deixar-ho tot pel Pare, i aquest també hauria de ser el nostre sentit fonamental. Jesús va renunciar a la seva glòria, a la seva majestat, a la seva autoritat i a la seva esplendor, s’abaixà, i tot això ho va fer per amor, per servir als altres, per servir-nos a nosaltres. Jesús va viure com un serf, servint als homes de totes les capes socials, sense accepció de persones. Tant als rics com als pobres, tant als observants com als pecadors, tant als poderosos com als marginats. Més encara, va estimar de manera molt especial als allunyats de Déu, als pecadors, als malalts, als pobres i va dir amic fins i tot al qui el va trair, li va rentar els peus, màxim exemple de servei, fent Ell, el mestre, el treball d’un esclau del rang més baix davant dels apòstols. Perquè l’obediència té un caràcter marcadament comunitari, i en aquest context Jesús va ser obedient al Pare per donar-nos la salvació a tots els homes.
El tercer graó de la humilitat és un signe explícit del lliurament de les nostres vides a Jesús. La nostra vocació exigeix que no seguim pas la saviesa ni les suggestions de la nostra naturalesa, sinó que obeïm a la llei de l’Esperit. Així l’obediència no aniquila la nostra personalitat, sinó que ens fa més lliures, ens assimila a Crist i ens deixa trobar la nostra veritable identitat com a fills de Déu. En aquest graó sant Benet canvia un xic l’accent; si abans tractava de la humilitat com a actitud davant de Déu, ara ens la mostra com a subjecció a una persona. Si volem captar aquest pensament en tota la seva profunditat, topem amb un gran misteri que només s’il·lumina amb l’exemple de l’obediència de Jesús. Llavors ens sentim interiorment lliures, ja que l’obediència és sobretot un encontre personal amb Crist. L’obediència, sense límits de la que ens parla sant Benet no és una obediència cega ni antinatural sinó que significa una obediència que penetra totes les fibres, que concentra totes les forces. Practicar-la és d’una importància decisiva per al monjo que cerca de tenir un cor pur, així es lliura a l’obediència perfecta perquè sap que cap altre camí el portarà més directament i amb major seguretat cap a Déu. Es tracta d’estar units, de col·laborar, d’estar disponibles. Llavors l’obediència adquireix una dimensió humana i no és que signifiqui la mort de la nostra pròpia voluntat, de la nostra llibertat, sinó que és una major participació en l’obediència de Crist.
L’obediència per sant Benet és mes aviat tot el contrari al sotmetiment. L’obediència constitueix l’eix de tot l’itinerari monàstic; sempre en referència a l’altre, a fer la seva voluntat, la del Pare, com Crist. L’exemple el tenim en la vida de Jesús marcada per una obediència total al Pare. Si el volem seguir a Ell, hem de seguir el camí que Ell ens assenyala. El veritable deixeble de Jesús compleix la voluntat del Pare; per això per a sant Pau l’obediència és el fonament de la salvació. La idea d’obediència va trobar un ressò extraordinari entre els monjos a partir ja de les primeres generacions del monacat. Els pares del desert no es cansaran d’insistir en aquesta crida a l’obediència a Déu, a l’Escriptura, a l’ancià espiritual, a la regla, als germans. No és qualsevol tipus d’obediència, sinó una obediència digna de Déu, agradable a Déu. Sant Benet segueix així la tradició de l’espiritualitat cenobítica, que considera a l’obediència com un element primordial, imprescindible per a l’existència mateixa de la comunitat, perquè l’amor a Crist és el principal, l’únic motiu d’obeir. Per a la Regla, l’obediència és renunciar al lliure exercici de la pròpia voluntat, imitant al Senyor que no va venir a complir la seva sinó la d’aquell que el va enviar. Perquè aquesta obediència sigui perfecta davant Déu, ens diu la Regla que s’ha de practicar sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració i sense protesta, perquè per a la Regla el pitjor defecte contra l’obediència i contra la vida comunitària és la murmuració. Com diu el Papa Francesc la murmuració és una actitud que consisteix a fer sempre el comentari negatiu per a destruir a l’altre; aquest pecat de murmurar és quotidià, en la nostra pròpia vida ens trobem murmurant sovint perquè no ens agrada això o allò i en comptes de tractar de resoldre una situació de conflicte, murmurem secretament, sempre en veu baixa, perquè no tenim el valor suficient per a parlar clarament. Obeir exteriorment no és suficient sinó va acompanyat de bona voluntat, perquè al superior o a l’ancià o al germà se’ls pot enganyar; però a Déu no; Ell sap que hi ha al nostre cor, al nostre interior, sols Ell ho sap. Els monjos hem de avançar per aquest camí, de renúncia a la nostra voluntat, al nostre interès personal, per a fer-nos servidors dels germans en qui hem de veure al mateix Crist. Crist ens és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida.
diumenge, 13 de gener del 2019
diumenge, 6 de gener del 2019
COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL
De la Regla de sant Benet
Capítol 3
1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet estableix un procediment de discerniment per tal de prendre les decisions sobre els assumptes més importants. Recollir l’opinió de tots, també la dels més joves, i finalment l’abat és qui decideix, tal com diu sant Benet ben clar dues vegades. Per l’alta edat mitjana establir uns procediments decisoris democràtics, tal com avui ho entenem, hauria estat anacrònic; sant Benet no estableix pas, es podria dir que li és impossible d’establir, un procediment sobre la màxima vox populi, vox Dei. Però si que ens dona una clau important, fonamental, ens diu que és el Senyor qui ens revela la bona decisió i que ho pot fer fins i tot per mitjà del més jove. Emprant el verb revelar sant Benet situa la presa de decisions importants en un escenari diferent, no es tracta tant sols de sospesar els pros i els contres, de calcular els avantatges i els inconvenients; sinó que la bona decisió és la voluntat de Déu i Ell d’una manera o altre la revela, la fa saber i ens permet descobrir la veritat, esbrinar la decisió encertada. De la tradició monàstica en la que beu sant Benet es desprèn que una de les conseqüències del pecat és que aquest ha posat un vel davant la veritat, davant de la Paraula de Déu, de l’Escriptura, i per tant per descobrir el bé ens cal fer un procés, ens cal desvelar-lo. Obrir la mirada interior a una realitat que ja existeix, que ja és present, però que no acabem de veure o si més no fer-ho amb claredat. Per això sant Benet relaciona la presa de les decisions importants amb el consell i aquest amb la humilitat, la submissió i l’absència d’arrogància.
Per sant Benet no es tracta tant de comptar vots com d’una actitud més profunda. La relació amb l’obediència, que ell ens destaca té a veure amb el sentit d’aquest mot en llatí, que vol dir escoltar, parar l’orella per saber que és el més convenient, saber quina és la voluntat del Senyor; esbrinar entre tots que ens vol dir el Senyor. S’oposa això a la defensa de l’opinió personal entesa com la formulació dels propis interessos, de la imposició de la pròpia voluntat. Potser el contingut d’aquest capítol pot tenir avui una lectura políticament incorrecte, però llegit correctament és certament un dels capítols clau; estar certs de que la meva opinió és una entre d’altres, amb tant de valor com les altres, oberta a la revelació de Déu com les altres, però no més que les altres. El tema no és imposar-se, d’una manera o d’una altre, sinó cercar la voluntat de Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir.
En aquest procés sant Benet ens va donant les pautes per l’actitud dels germans i la de l’abat. Pels germans estableix que cadascú doni la seva opinió, amb humilitat, sense arrogància, és a dir sense caure en la temptació d’exagerar els arguments, de vestir un relat que allunyant-se un xic de la veritat cerqui captar la voluntat dels altres; no pas faltant a la veritat però si que seguint el propi voler mirar de totes les maneres possibles d’imposar-lo. També l’abat pot tenir la temptació de mostrar els arguments de manera tendenciosa, poc equitativa, accentuant alguns aspectes i disminuint, dissimulant o obviant-ne d’altres. Ambdues actituds són poc sinceres, enterboleixen més que ajuden a revelar la veritat i amb elles es corre el perill de faltar a la sinceritat. Fins i tot l’abat pot tenir la temptació d’escoltar havent pres ja la decisió i no tenint cap intenció de canviar-la, això també és un error i no pas lleu. La decisió final ha de ser fruit d’escoltar, de discernir la voluntat de Déu i no pas d’acontentar a l’abat o a un o altre germà. Hi pot haver també el risc de callar-se l’opinió o la d’oposar-se sistemàticament a la dels altres; ambdues postures tampoc no ajuden a la comunió.
A l’abat sant Benet li demana seny i justícia; el mot llatí traduït al català per seny és provide que ve del verb providere el significat del qual va més en el sentit de preveure, de pressentir, de calcular els efectes i resultats d’una decisió. Sant Benet ens fa veure la dificultat de cercar tots junts la veritat, de caminar cap a la decisió encertada, potser sense haver copsat del tot els arguments. Sant Benet va en la línia de l’Apòstol a la Primera Carta als Corintis, també la comunitat pot ser comparada a un cos on cada monjo té la seva funció i aquesta és fonamental, sense participació responsable d’un la resta perd unitat. I finalment, havent estat escoltada l’opinió dels germans cal prendre la decisió procurant escoltar la veu de l’Esperit que parla a tota la comunitat, a cada germà, sovint al més jove ens diu sant Benet. Un cop presa la decisió aquesta ha de ser rebuda per tots, fins i tot pels qui no els hi agrada, també sinó es correspon amb la nostra opinió; un cop la comunitat ha parlat i l’abat ha decidit havent-la escoltada, el resultat és ja també nostre. Sant Benet ens ho diu clarament i amb senzillesa, escoltar amb atenció, prendre la decisió i aplicar-la.
Tot plegat representa un repte que en certa manera hem començat a afrontar en els treballs en grup, on pot ser més fàcil expressar-se sobre temes importants que finalment han de ser decidits entre tots al Capítol. També és molt útil el consell dels ancians, que diria sant Benet, en el nostre cas el consell de l’abat, un òrgan més reduït que permet exposar problemes i temes que requereixen més discreció i reserva. Sant Benet oposa les idees de desig, de voluntat i el voler del propi cor, d’una banda, i la Regla com a mestre de la qual ningú ens hi hem d’apartar temeràriament, de l’altre. «Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor» esdevé la clau de volta de tot el capítol, una frase situada al centre per dir-nos que el que cerquem és el guariment del nostre propi cor, fent un camí de conversió, de llibertat. Escoltàvem aquesta setmana la conclusió de la Declaració de l’Orde « mai no arribem a realitzar perfectament el nostre ideal; per tant, sempre tindrem necessitat d’aquella conversió contínua i sincera mitjançant la qual nosaltres, com a individus i com a comunitat, anem sent transformats a imatge de Crist, el Fill de Déu.» Que Ell ens hi ajudi i ens guiï.
Capítol 3
1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet estableix un procediment de discerniment per tal de prendre les decisions sobre els assumptes més importants. Recollir l’opinió de tots, també la dels més joves, i finalment l’abat és qui decideix, tal com diu sant Benet ben clar dues vegades. Per l’alta edat mitjana establir uns procediments decisoris democràtics, tal com avui ho entenem, hauria estat anacrònic; sant Benet no estableix pas, es podria dir que li és impossible d’establir, un procediment sobre la màxima vox populi, vox Dei. Però si que ens dona una clau important, fonamental, ens diu que és el Senyor qui ens revela la bona decisió i que ho pot fer fins i tot per mitjà del més jove. Emprant el verb revelar sant Benet situa la presa de decisions importants en un escenari diferent, no es tracta tant sols de sospesar els pros i els contres, de calcular els avantatges i els inconvenients; sinó que la bona decisió és la voluntat de Déu i Ell d’una manera o altre la revela, la fa saber i ens permet descobrir la veritat, esbrinar la decisió encertada. De la tradició monàstica en la que beu sant Benet es desprèn que una de les conseqüències del pecat és que aquest ha posat un vel davant la veritat, davant de la Paraula de Déu, de l’Escriptura, i per tant per descobrir el bé ens cal fer un procés, ens cal desvelar-lo. Obrir la mirada interior a una realitat que ja existeix, que ja és present, però que no acabem de veure o si més no fer-ho amb claredat. Per això sant Benet relaciona la presa de les decisions importants amb el consell i aquest amb la humilitat, la submissió i l’absència d’arrogància.
Per sant Benet no es tracta tant de comptar vots com d’una actitud més profunda. La relació amb l’obediència, que ell ens destaca té a veure amb el sentit d’aquest mot en llatí, que vol dir escoltar, parar l’orella per saber que és el més convenient, saber quina és la voluntat del Senyor; esbrinar entre tots que ens vol dir el Senyor. S’oposa això a la defensa de l’opinió personal entesa com la formulació dels propis interessos, de la imposició de la pròpia voluntat. Potser el contingut d’aquest capítol pot tenir avui una lectura políticament incorrecte, però llegit correctament és certament un dels capítols clau; estar certs de que la meva opinió és una entre d’altres, amb tant de valor com les altres, oberta a la revelació de Déu com les altres, però no més que les altres. El tema no és imposar-se, d’una manera o d’una altre, sinó cercar la voluntat de Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir.
En aquest procés sant Benet ens va donant les pautes per l’actitud dels germans i la de l’abat. Pels germans estableix que cadascú doni la seva opinió, amb humilitat, sense arrogància, és a dir sense caure en la temptació d’exagerar els arguments, de vestir un relat que allunyant-se un xic de la veritat cerqui captar la voluntat dels altres; no pas faltant a la veritat però si que seguint el propi voler mirar de totes les maneres possibles d’imposar-lo. També l’abat pot tenir la temptació de mostrar els arguments de manera tendenciosa, poc equitativa, accentuant alguns aspectes i disminuint, dissimulant o obviant-ne d’altres. Ambdues actituds són poc sinceres, enterboleixen més que ajuden a revelar la veritat i amb elles es corre el perill de faltar a la sinceritat. Fins i tot l’abat pot tenir la temptació d’escoltar havent pres ja la decisió i no tenint cap intenció de canviar-la, això també és un error i no pas lleu. La decisió final ha de ser fruit d’escoltar, de discernir la voluntat de Déu i no pas d’acontentar a l’abat o a un o altre germà. Hi pot haver també el risc de callar-se l’opinió o la d’oposar-se sistemàticament a la dels altres; ambdues postures tampoc no ajuden a la comunió.
A l’abat sant Benet li demana seny i justícia; el mot llatí traduït al català per seny és provide que ve del verb providere el significat del qual va més en el sentit de preveure, de pressentir, de calcular els efectes i resultats d’una decisió. Sant Benet ens fa veure la dificultat de cercar tots junts la veritat, de caminar cap a la decisió encertada, potser sense haver copsat del tot els arguments. Sant Benet va en la línia de l’Apòstol a la Primera Carta als Corintis, també la comunitat pot ser comparada a un cos on cada monjo té la seva funció i aquesta és fonamental, sense participació responsable d’un la resta perd unitat. I finalment, havent estat escoltada l’opinió dels germans cal prendre la decisió procurant escoltar la veu de l’Esperit que parla a tota la comunitat, a cada germà, sovint al més jove ens diu sant Benet. Un cop presa la decisió aquesta ha de ser rebuda per tots, fins i tot pels qui no els hi agrada, també sinó es correspon amb la nostra opinió; un cop la comunitat ha parlat i l’abat ha decidit havent-la escoltada, el resultat és ja també nostre. Sant Benet ens ho diu clarament i amb senzillesa, escoltar amb atenció, prendre la decisió i aplicar-la.
Tot plegat representa un repte que en certa manera hem començat a afrontar en els treballs en grup, on pot ser més fàcil expressar-se sobre temes importants que finalment han de ser decidits entre tots al Capítol. També és molt útil el consell dels ancians, que diria sant Benet, en el nostre cas el consell de l’abat, un òrgan més reduït que permet exposar problemes i temes que requereixen més discreció i reserva. Sant Benet oposa les idees de desig, de voluntat i el voler del propi cor, d’una banda, i la Regla com a mestre de la qual ningú ens hi hem d’apartar temeràriament, de l’altre. «Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor» esdevé la clau de volta de tot el capítol, una frase situada al centre per dir-nos que el que cerquem és el guariment del nostre propi cor, fent un camí de conversió, de llibertat. Escoltàvem aquesta setmana la conclusió de la Declaració de l’Orde « mai no arribem a realitzar perfectament el nostre ideal; per tant, sempre tindrem necessitat d’aquella conversió contínua i sincera mitjançant la qual nosaltres, com a individus i com a comunitat, anem sent transformats a imatge de Crist, el Fill de Déu.» Que Ell ens hi ajudi i ens guiï.
diumenge, 30 de desembre del 2018
PRÒLEG: SEGUINT EL GUIATGE DE L’EVANGELI
Regla de sant Benet
Pròleg 21-38
21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al centre del pròleg, els dos primers versets que hem escoltat avui esdevenen com una mena de resum de tot aquest. Sant Benet ens hi diu que la nostra vida ha de girar al voltant de Crist, i que l’objectiu és arribar al seu Regne, cap al qual caminem sota el guiatge de l’Evangeli, amb les armes de la fe i de l’observança, i la meta, el premi, és merèixer veure aquell qui ens ha cridat al monestir. És Crist qui ens hi crida i ens crida a participar del seu Regne, no hi tenim pas un lloc garantit d’antuvi, sinó que és corrent per les bones obres que ens el podem guanyar o tal volta deixar perdre si peresosos no acabem d’arribar-hi. Aquest camí l’hem de fer-lo corrent, no podem encantar-nos-hi, hem de fer-lo sense culpa i practicant la justícia, rebutjant al maligne, esclafant els mals pensaments tot just apuntin contra el Crist, és a dir confrontant-los amb els manaments de Crist. Tot allò que s’hi oposi no és de Crist, potser creguem que ens pot afavorir a curt termini però no es correspon amb el que hem vingut a fer, és fruit del nostre egoisme, de les nostres febleses.
La imatge del camí recorre de fit a fit el text del pròleg. Hi correm en tant que tenim la llum de la vida, hi correm amb les bones obres, volent arribar a la meta, hi correm mentre som en aquesta vida i ho fem en la inefable dolcesa del seu amor; sabedors de que Déu és pacient i misericordiós, una misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai i que ens empeny al penediment. El Senyor no vol pas la nostra mort, sinó la nostra conversió i preservar la nostra vida. Per això per fer aquest camí hem de fonamentar la nostra fe en una base sòlida, aquesta és, no pot ser cap altre, que la Paraula de Déu, i no sols hem d’escoltar-la, rumiar-la sinó respondre-hi amb fets cada dia, no deixar-ho per l’endemà perquè de fet no sabem mai quan serà aquest nostre final. Nulla die sine linea deien els antics llatins, en cap dia de la nostra vida ha d’estar absent el ferm propòsit de ser observants de les bones obres. Sant Benet ens dona, per exemple, un consell ben concret dir la veritat al fons del cor i no enganyar amb la llengua, no fer mal al proïsme ni admetre cap ultratge contra ell. El Papa Francesc en el seu llibre conversa sobre la vida consagrada, perdoneu que en faci tantes referències però és que la seva lectura atenta m’ha captivat, ens diu que en la vida comunitària és molt necessari mossegar-se la llengua; pel Papa Francesc aquest és un consell ascètic dels més fecunds per a la vida comunitària. Abans de parlar malament d’un altre ens hauríem de mossegar la llengua; potser alguns ja la tindríem ben masegada i feta trossos a hores d’ara, perquè aquesta temptació de parlar massa i de fer-ho malament de l’altre ens assalta molts cops al dia i tants d’altres hi sucumbim (Cf. La força de la vocació, pàg. 72). Potser en el fons una de les raons que ens empeny a caure-hi sigui una altre de les alertes que ens posa sant Benet i és la de que no ens envanim de la bona observança, si de cas la tenim; que no ens hi envanim perquè hem de considerar que tot allò que fem de bo, que tot allò que surt de bo de les nostres accions ve de Déu perquè de nosaltres mateixos res de bo no por sortir-ne sinó és que deixem actuar al Senyor en els nostres cors. Com diu el Papa Francesc: «ens fa bé saber que no som el Messies. Aquest tipus de “salvadors”, em fan desconfiar. Aquesta no és la fecunditat de l’Evangeli. Quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és» (Cf. La força de la vocació, pàg. 56).
La fe, la pràctica de les bones obres i l’Evangeli són els tres pilars sobre els quals el monjo construeix la seva vocació, com l’home assenyat de l’Evangeli que edifica sobre la pedra. L’Evangeli ens mou a imitar la manera digna de viure del Senyor; acostant-nos-hi descobrim com hem de viure, siguin quines siguin les nostres moltes limitacions, el que val és que cerquem de portar una vida digna de la manera de viure del Senyor, que ho intentem al menys. Així les riuades i els vents, que són les temptacions, les proves i els moments de crisi, no podran ensorrar la nostra vida monàstica, potser l’afebliran, la sotragaran segurament, però podrem redreçar-la amb l’ajut de Déu perquè hi restaran ferms els fonaments. La Regla té un caràcter absolutament evangèlic, ens fa un retrat admirable de la vida evangèlica viscuda en plenitud, el seu paper no és el de reemplaçar a l’Evangeli, sinó conduir-nos-hi i ajudar-nos a entendre les seves exigències; esdevé així una mena de manual d’ús de l’Evangeli, que ha de ser sempre el nostre full de ruta.
Sant Benet ens posa per model a l’apòstol sant Pau i la seva idea central de que és per la gràcia de Déu que som el que som. No tot ho tenim guanyat amb uns bons fonaments, però ho podem tenir un xic més fàcil, podrem avançar una mica més tranquils, més confiats de que aprofitarem aquests dies de treva, que és la nostra vida, per esmenar-nos. Perseverar amb la pràctica de les tres P que ens proposa el Papa Francesc: la pobresa, la pregària i la paciència. Una pobresa tant física com moral, allunyada del triomfalisme, de l’envaniment ens diu sant Benet; glorificant a Déu i no glorificant-nos a nosaltres mateixos. Una pregària veritable, primerament comunitària i litúrgica; però també personal perquè com ens deia avui sant Pau VI, en la meravellosa lectura del segon nocturn de Matines, l’oració personal és vista només per Déu; posar-nos davant de Déu, sentint-nos necessitats d’Ell, humilment, sabent-nos pecadors i sabent que el Senyor és sempre bo. I finalment la paciència , la virtut que sant Benet diu que ens fa participar dels sofriments del Crist, i dient això ja deixa ben clara la seva importància i alhora la dificultat de practicar-la (Cf. La força de la vocació, pàg. 57-59). Com diu molt bé la Declaració de l’Orde de l’any 2000, la lectura de la qual escoltem aquestes setmanes d’Advent i de Nadal: «La nostra vida no pot tenir altra finalitat última que Déu, a qui hem de glorificar en totes les coses i al qual hem de tendir com a màxim bé i suprema felicitat de l’home. (...) Vam abraçar la vida monàstica moguts per l’Esperit Sant, per dedicar-nos d’una manera especial, directa i radical a aconseguir aquest fi, de manera que, de fet, sempre ens dirigim i siguem portats cap a Déu.» (La vida cistercenca actual. Declaració del Capítol General de l’Orde Cistercenc, de l’any 2000, 39).
Pròleg 21-38
21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al centre del pròleg, els dos primers versets que hem escoltat avui esdevenen com una mena de resum de tot aquest. Sant Benet ens hi diu que la nostra vida ha de girar al voltant de Crist, i que l’objectiu és arribar al seu Regne, cap al qual caminem sota el guiatge de l’Evangeli, amb les armes de la fe i de l’observança, i la meta, el premi, és merèixer veure aquell qui ens ha cridat al monestir. És Crist qui ens hi crida i ens crida a participar del seu Regne, no hi tenim pas un lloc garantit d’antuvi, sinó que és corrent per les bones obres que ens el podem guanyar o tal volta deixar perdre si peresosos no acabem d’arribar-hi. Aquest camí l’hem de fer-lo corrent, no podem encantar-nos-hi, hem de fer-lo sense culpa i practicant la justícia, rebutjant al maligne, esclafant els mals pensaments tot just apuntin contra el Crist, és a dir confrontant-los amb els manaments de Crist. Tot allò que s’hi oposi no és de Crist, potser creguem que ens pot afavorir a curt termini però no es correspon amb el que hem vingut a fer, és fruit del nostre egoisme, de les nostres febleses.
La imatge del camí recorre de fit a fit el text del pròleg. Hi correm en tant que tenim la llum de la vida, hi correm amb les bones obres, volent arribar a la meta, hi correm mentre som en aquesta vida i ho fem en la inefable dolcesa del seu amor; sabedors de que Déu és pacient i misericordiós, una misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai i que ens empeny al penediment. El Senyor no vol pas la nostra mort, sinó la nostra conversió i preservar la nostra vida. Per això per fer aquest camí hem de fonamentar la nostra fe en una base sòlida, aquesta és, no pot ser cap altre, que la Paraula de Déu, i no sols hem d’escoltar-la, rumiar-la sinó respondre-hi amb fets cada dia, no deixar-ho per l’endemà perquè de fet no sabem mai quan serà aquest nostre final. Nulla die sine linea deien els antics llatins, en cap dia de la nostra vida ha d’estar absent el ferm propòsit de ser observants de les bones obres. Sant Benet ens dona, per exemple, un consell ben concret dir la veritat al fons del cor i no enganyar amb la llengua, no fer mal al proïsme ni admetre cap ultratge contra ell. El Papa Francesc en el seu llibre conversa sobre la vida consagrada, perdoneu que en faci tantes referències però és que la seva lectura atenta m’ha captivat, ens diu que en la vida comunitària és molt necessari mossegar-se la llengua; pel Papa Francesc aquest és un consell ascètic dels més fecunds per a la vida comunitària. Abans de parlar malament d’un altre ens hauríem de mossegar la llengua; potser alguns ja la tindríem ben masegada i feta trossos a hores d’ara, perquè aquesta temptació de parlar massa i de fer-ho malament de l’altre ens assalta molts cops al dia i tants d’altres hi sucumbim (Cf. La força de la vocació, pàg. 72). Potser en el fons una de les raons que ens empeny a caure-hi sigui una altre de les alertes que ens posa sant Benet i és la de que no ens envanim de la bona observança, si de cas la tenim; que no ens hi envanim perquè hem de considerar que tot allò que fem de bo, que tot allò que surt de bo de les nostres accions ve de Déu perquè de nosaltres mateixos res de bo no por sortir-ne sinó és que deixem actuar al Senyor en els nostres cors. Com diu el Papa Francesc: «ens fa bé saber que no som el Messies. Aquest tipus de “salvadors”, em fan desconfiar. Aquesta no és la fecunditat de l’Evangeli. Quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és» (Cf. La força de la vocació, pàg. 56).
La fe, la pràctica de les bones obres i l’Evangeli són els tres pilars sobre els quals el monjo construeix la seva vocació, com l’home assenyat de l’Evangeli que edifica sobre la pedra. L’Evangeli ens mou a imitar la manera digna de viure del Senyor; acostant-nos-hi descobrim com hem de viure, siguin quines siguin les nostres moltes limitacions, el que val és que cerquem de portar una vida digna de la manera de viure del Senyor, que ho intentem al menys. Així les riuades i els vents, que són les temptacions, les proves i els moments de crisi, no podran ensorrar la nostra vida monàstica, potser l’afebliran, la sotragaran segurament, però podrem redreçar-la amb l’ajut de Déu perquè hi restaran ferms els fonaments. La Regla té un caràcter absolutament evangèlic, ens fa un retrat admirable de la vida evangèlica viscuda en plenitud, el seu paper no és el de reemplaçar a l’Evangeli, sinó conduir-nos-hi i ajudar-nos a entendre les seves exigències; esdevé així una mena de manual d’ús de l’Evangeli, que ha de ser sempre el nostre full de ruta.
Sant Benet ens posa per model a l’apòstol sant Pau i la seva idea central de que és per la gràcia de Déu que som el que som. No tot ho tenim guanyat amb uns bons fonaments, però ho podem tenir un xic més fàcil, podrem avançar una mica més tranquils, més confiats de que aprofitarem aquests dies de treva, que és la nostra vida, per esmenar-nos. Perseverar amb la pràctica de les tres P que ens proposa el Papa Francesc: la pobresa, la pregària i la paciència. Una pobresa tant física com moral, allunyada del triomfalisme, de l’envaniment ens diu sant Benet; glorificant a Déu i no glorificant-nos a nosaltres mateixos. Una pregària veritable, primerament comunitària i litúrgica; però també personal perquè com ens deia avui sant Pau VI, en la meravellosa lectura del segon nocturn de Matines, l’oració personal és vista només per Déu; posar-nos davant de Déu, sentint-nos necessitats d’Ell, humilment, sabent-nos pecadors i sabent que el Senyor és sempre bo. I finalment la paciència , la virtut que sant Benet diu que ens fa participar dels sofriments del Crist, i dient això ja deixa ben clara la seva importància i alhora la dificultat de practicar-la (Cf. La força de la vocació, pàg. 57-59). Com diu molt bé la Declaració de l’Orde de l’any 2000, la lectura de la qual escoltem aquestes setmanes d’Advent i de Nadal: «La nostra vida no pot tenir altra finalitat última que Déu, a qui hem de glorificar en totes les coses i al qual hem de tendir com a màxim bé i suprema felicitat de l’home. (...) Vam abraçar la vida monàstica moguts per l’Esperit Sant, per dedicar-nos d’una manera especial, directa i radical a aconseguir aquest fi, de manera que, de fet, sempre ens dirigim i siguem portats cap a Déu.» (La vida cistercenca actual. Declaració del Capítol General de l’Orde Cistercenc, de l’any 2000, 39).
diumenge, 23 de desembre del 2018
QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE
De la Regla de sant Benet
Capítol 69
1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tot just després del capítol que sant Benet dedica a com cal actuar quan ens demanen coses impossibles en els dos capítols següents, que tenen una vertadera unitat temàtica, ens parla de que al monestir no ens prenguem la llibertat ni de defensar ni de bufetejar ningú. El text ens posa en guàrdia contra el nepotisme i les relacions exclusives o privilegiades, en les que un pot esdevenir advocat, protector o detractor d’un altre i esser així llavor de divisió, de clans escriu el P. Benoît Standaert. Hem vingut al monestir per cercar Déu en comunitat com a germans; no estem cridats per ser-hi pares, germans bessons, tiets, avis o qualsevol altre relació més inconfessable, de cap germà de comunitat; perquè això seria atorgar-nos una superioritat sobre l’altre que ni tenim ni ens pertoca tenir. Com diu el Papa Francesc no podem entrar a la vida monàstica cercant una simple realització de nosaltres mateixos, la puresa d’intenció bàsica és essencial, cal anar sempre em compte i amb els ulls ben oberts perquè no passin coses de les quals després ens puguem penedir (Cf. La força de la vocació, pàg. 48-49). Sant Benet empra aquí el verb llatí praesumere, que es podria traduir per posar abans o primer que res o bé anticipar-se de manera presumptuosa. Pel P. Benoît no hi ha res de més funest per la bona marxa d’una comunitat que aquesta actitud perquè es tracta d’una amistat entesa de manera inversa a com en parlen Agustí, Aristòtil, Plató, Pitàgores o Elred, que a la fi esdevé tot el contrari de la humilitat i l’obediència que han de guiar la nostra vida. Aquest verb praesumere, l’empra sant Benet prop de trenta vegades al llarg del text de la Regla, habitualment per dir-nos que no ens atorguem el dret a determinada acció o pensament; tanta insistència ens mostra clarament la prevenció de sant Benet davant d’aquesta actitud.
Per Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, podem legítimament parlar d’una sana capacitat d’indignació, pròpia de tot ésser humà, davant de la injustícia. La mateixa Escriptura ens parla clarament de la defensa del just, quan, per citar tant sols un exemple, el salmista ens diu «Feu-me justícia, Senyor, defenseu la meva causa contra la gent infidel; allibereu-me de l’home pervers i traïdor.» (Salm 43,1); és la defensa de l’orfe, del pobre, de l’oprimit i del just perseguit. El mateix Jesús és el primer a rebel•lar-se contra els qui preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, mentre ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,4). En el cor del cristianisme, del mateix missatge evangèlic, hi ha una resistència a la injustícia, a l’opressió, a la falsedat; una resistència que demana coratge i la donació d’un mateix. És aquesta la que ens cal també en la vida monàstica, lluny d’abstenir-nos-en d’aquesta capacitat d’indignació, hem de perfeccionar-la i desenvolupar-la en el seu just sentit. Sant Benet sap prou bé que quan ens passa pel cap de defensar un germà molt sovint, ho fem en el nostre propi interès, per defensar la nostra opinió, la nostra relació particular amb ell; en mirar de protegir-lo mirem de protegir-nos a nosaltres mateixos. El coratge que ens demana sant Benet no és per defensar petites causes particulars, ens el demana per estimar de veritat, seguint l’exemple de Crist. Un coratge al que li cal una gran lucidesa per discernir sobre el que ens mou vertaderament en el més íntim de nosaltres mateixos. En el fons en aquest capítol, i per oposició en el següent, sant Benet ens parla d’una qüestió delicada i aquesta és el paper, el rol, de l’afectivitat en la nostra vida, perquè com tot, com la intel•ligència o el cos, l’afectivitat marca els nostres comportaments, la nostra manera de percebre la realitat, el nostre judici; i pot treballar tant en sentit positiu com en sentit negatiu. L’altre, el pròxim, és sovint el mirall inconscient de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals, de les nostres fragilitats, de les nostres pors i fustracions, però també, no ho oblidéssim pas, del que hi de sà i bo dins nostre. En el nostre camí com a creients, com a monjos, no podem oblidar que ens cal posar en ordre i asserenar tot allò que hi ha d’obscur i d’inconscient en la nostra afectivitat; és un camí de conversió, que mai no acaba per anys que tinguem o que portem de vida religiosa, un camí que cadascun de nosaltres ha de recórrer de manera personal; i en el que massa sovint oblidem que la nostra afectivitat, les nostres emocions, tenen necessitat de ser convertides, transformades, sublimades que es diria un llenguatge monàstic ara ja en desús, i sols podrem fer-ho mitjançant l’ascesi monàstica i deixant actuar la gràcia en nosaltres. La nostra particular manera de viure la fe, la crida de Déu en comunitat, ens pot ser un guany i no pas un impediment, si sabem acceptar les exigències i els contratemps tal com sant Benet ens hi convida; prenent distància per tal de poder analitzar críticament les nostres emocions i inhibicions per descobrir el camí de llibertat que ens ofereix la Regla. Diu el Papa Francesc «els conflictes són part intrínseca de la realitat. No hi cap raó per negar-los. Això sí, caminem per superar-los. Això és l’important: caminar, sempre caminar cap endavant.» (La força de la vocació, pàg. 29).
Una comunitat monàstica no està fundada sobre lligams de parentiu, llaços d’amistat, o la pertinença a un determinat grup social o ètnic. Està fonamentada sobre la pertinença a Crist; cadascun de nosaltres pertany a Crist a títol individual i tota la comunitat li pertany a títol col•lectiu; és això el que ha d’ajudar-nos a superar les fronteres humanes i alliberar-nos dels egoismes personals o dels de clans o grups. Si oblidem això, que al cap i a la fi és oblidar que no hem d’anteposar res al Crist el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12), oblidem el vertader sentit de la nostra vida monàstica. Com respon el Papa Francesc, en el darrer llibre en que parla de la vida consagrada, hem de viure: «Sense perdre mai de vista per Qui m’he compromès. La presència de Jesús ho és tot. Aquí hi ha la força de la vocació consagrada. Una vida consagrada on Jesús no hi sigui present amb la seva paraula en l’Evangeli, amb la seva inspiració...no funciona. Sense la passió enamorada per Jesús , no hi ha futur possible per a la vida consagrada.» (La força de la vocació, pàg. 36)
Capítol 69
1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tot just després del capítol que sant Benet dedica a com cal actuar quan ens demanen coses impossibles en els dos capítols següents, que tenen una vertadera unitat temàtica, ens parla de que al monestir no ens prenguem la llibertat ni de defensar ni de bufetejar ningú. El text ens posa en guàrdia contra el nepotisme i les relacions exclusives o privilegiades, en les que un pot esdevenir advocat, protector o detractor d’un altre i esser així llavor de divisió, de clans escriu el P. Benoît Standaert. Hem vingut al monestir per cercar Déu en comunitat com a germans; no estem cridats per ser-hi pares, germans bessons, tiets, avis o qualsevol altre relació més inconfessable, de cap germà de comunitat; perquè això seria atorgar-nos una superioritat sobre l’altre que ni tenim ni ens pertoca tenir. Com diu el Papa Francesc no podem entrar a la vida monàstica cercant una simple realització de nosaltres mateixos, la puresa d’intenció bàsica és essencial, cal anar sempre em compte i amb els ulls ben oberts perquè no passin coses de les quals després ens puguem penedir (Cf. La força de la vocació, pàg. 48-49). Sant Benet empra aquí el verb llatí praesumere, que es podria traduir per posar abans o primer que res o bé anticipar-se de manera presumptuosa. Pel P. Benoît no hi ha res de més funest per la bona marxa d’una comunitat que aquesta actitud perquè es tracta d’una amistat entesa de manera inversa a com en parlen Agustí, Aristòtil, Plató, Pitàgores o Elred, que a la fi esdevé tot el contrari de la humilitat i l’obediència que han de guiar la nostra vida. Aquest verb praesumere, l’empra sant Benet prop de trenta vegades al llarg del text de la Regla, habitualment per dir-nos que no ens atorguem el dret a determinada acció o pensament; tanta insistència ens mostra clarament la prevenció de sant Benet davant d’aquesta actitud.
Per Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, podem legítimament parlar d’una sana capacitat d’indignació, pròpia de tot ésser humà, davant de la injustícia. La mateixa Escriptura ens parla clarament de la defensa del just, quan, per citar tant sols un exemple, el salmista ens diu «Feu-me justícia, Senyor, defenseu la meva causa contra la gent infidel; allibereu-me de l’home pervers i traïdor.» (Salm 43,1); és la defensa de l’orfe, del pobre, de l’oprimit i del just perseguit. El mateix Jesús és el primer a rebel•lar-se contra els qui preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, mentre ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,4). En el cor del cristianisme, del mateix missatge evangèlic, hi ha una resistència a la injustícia, a l’opressió, a la falsedat; una resistència que demana coratge i la donació d’un mateix. És aquesta la que ens cal també en la vida monàstica, lluny d’abstenir-nos-en d’aquesta capacitat d’indignació, hem de perfeccionar-la i desenvolupar-la en el seu just sentit. Sant Benet sap prou bé que quan ens passa pel cap de defensar un germà molt sovint, ho fem en el nostre propi interès, per defensar la nostra opinió, la nostra relació particular amb ell; en mirar de protegir-lo mirem de protegir-nos a nosaltres mateixos. El coratge que ens demana sant Benet no és per defensar petites causes particulars, ens el demana per estimar de veritat, seguint l’exemple de Crist. Un coratge al que li cal una gran lucidesa per discernir sobre el que ens mou vertaderament en el més íntim de nosaltres mateixos. En el fons en aquest capítol, i per oposició en el següent, sant Benet ens parla d’una qüestió delicada i aquesta és el paper, el rol, de l’afectivitat en la nostra vida, perquè com tot, com la intel•ligència o el cos, l’afectivitat marca els nostres comportaments, la nostra manera de percebre la realitat, el nostre judici; i pot treballar tant en sentit positiu com en sentit negatiu. L’altre, el pròxim, és sovint el mirall inconscient de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals, de les nostres fragilitats, de les nostres pors i fustracions, però també, no ho oblidéssim pas, del que hi de sà i bo dins nostre. En el nostre camí com a creients, com a monjos, no podem oblidar que ens cal posar en ordre i asserenar tot allò que hi ha d’obscur i d’inconscient en la nostra afectivitat; és un camí de conversió, que mai no acaba per anys que tinguem o que portem de vida religiosa, un camí que cadascun de nosaltres ha de recórrer de manera personal; i en el que massa sovint oblidem que la nostra afectivitat, les nostres emocions, tenen necessitat de ser convertides, transformades, sublimades que es diria un llenguatge monàstic ara ja en desús, i sols podrem fer-ho mitjançant l’ascesi monàstica i deixant actuar la gràcia en nosaltres. La nostra particular manera de viure la fe, la crida de Déu en comunitat, ens pot ser un guany i no pas un impediment, si sabem acceptar les exigències i els contratemps tal com sant Benet ens hi convida; prenent distància per tal de poder analitzar críticament les nostres emocions i inhibicions per descobrir el camí de llibertat que ens ofereix la Regla. Diu el Papa Francesc «els conflictes són part intrínseca de la realitat. No hi cap raó per negar-los. Això sí, caminem per superar-los. Això és l’important: caminar, sempre caminar cap endavant.» (La força de la vocació, pàg. 29).
Una comunitat monàstica no està fundada sobre lligams de parentiu, llaços d’amistat, o la pertinença a un determinat grup social o ètnic. Està fonamentada sobre la pertinença a Crist; cadascun de nosaltres pertany a Crist a títol individual i tota la comunitat li pertany a títol col•lectiu; és això el que ha d’ajudar-nos a superar les fronteres humanes i alliberar-nos dels egoismes personals o dels de clans o grups. Si oblidem això, que al cap i a la fi és oblidar que no hem d’anteposar res al Crist el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12), oblidem el vertader sentit de la nostra vida monàstica. Com respon el Papa Francesc, en el darrer llibre en que parla de la vida consagrada, hem de viure: «Sense perdre mai de vista per Qui m’he compromès. La presència de Jesús ho és tot. Aquí hi ha la força de la vocació consagrada. Una vida consagrada on Jesús no hi sigui present amb la seva paraula en l’Evangeli, amb la seva inspiració...no funciona. Sense la passió enamorada per Jesús , no hi ha futur possible per a la vida consagrada.» (La força de la vocació, pàg. 36)
diumenge, 16 de desembre del 2018
ELS SACERDOTS DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 62
1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
A l’abat li pertoca desitjar que li ordenin un prevere o un diaca i escollir-ne d’entre els monjos un de digne. A l’ordenat alhora li pertoca evitar la vanagloria i l’orgull, no atrevir-se a fer res que no li mani l’abat, saber que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular, no oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, avançar més i més cap a Déu, ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir i saber que li cal observar la norma establerta per als degans, és a dir ser de bona reputació, de vida santa i no inflar-se d’orgull (Cf. RB 21). Si manca en això ha de ser jutjat com a rebel i si no atén les amonestacions a la fi expulsat del monestir.
No ho posa fàcil sant Benet i és que per a ell el sacerdoci no és intrínsec al monaquisme, el seu model és un monaquisme laïcal i segurament que tant sols empès per la necessitat, davant de les dificultats que deuria representar el servei d’un prevere aliè a la comunitat, admet que d’entre els monjos n’hi hagi algun que sigui ordenat de sacerdot. Potser també va influir la voluntat de que els monestirs esdevinguessin jurídicament autònoms dins de les diòcesis i de que els seus sacerdots estiguessin lligats tant sols a la comunitat i a servir-la des del seu ministeri, que no és, evidentment, un servei qualsevol. Sant Benet encara ho posa més difícil si el cas és que algú ja sacerdot vol entrar al monestir, perquè no veu massa clar el seu encaix; tal com ho diu al Capítol LX.
En el capítol dedicat als sacerdots del monestir, als monjos que són ordenats de preveres sant Benet considera al sacerdot des de dos punts de vista. El primer és el risc que pot suposar la seva condició de prevere per a la seva vida com a monjo; el segon és la dignitat, considerant el sacerdoci com una crida al servei de la comunitat que permeti evitar els riscos; representat per la frase «que avanci més i més cap a Déu.» El repte és viure les dues dimensions, presbiteral i monàstica en una única vocació de manera harmònica i profitosa per la comunitat; que la vida de monjo alimenti el ministeri sacerdotal y el sacerdoci la vida monàstica, en paraules del bisbe emèrit Juan María Uriarte. Escrivia l’abat Maur Esteva al respecte que la mateixa existència de molts articles i reflexions a l’entorn del sacerdoci dins la vida monàstica, implica ja que existeix o al menys se suposa que existeix, un problema. El mateix Papa sant Pau VI, en plena discussió del tema arrel del retorn de la vida monàstica a les seves fonts seguint les pautes del Concili Vaticà II, dirigint-se als superiors majors d’Itàlia deia: «En el monaquisme i, en aquest cas, fins i tot si el monjo era ordenat, aquest no estava destinat a exercir la cura pastoral. (...) per això la realització del monacat sense el sacerdoci no ha de veure’s com una desviació pel fet de que durant molts segles a Occident la major part dels monjos fossin ordenats sacerdots. Tampoc no s’ha de prendre com a regla general cridar els monjos al sacerdoci només segons les necessitats del ministeri pastoral a l’interior o a l’exterior del monestir. Si, de fet, el monaquisme s’ha associat amb el sacerdoci, això va venir de la percepció de l’harmonia entre la consagració religiosa i sacerdotal. La unió en la mateixa persona de la consagració religiosa, que ho ofereix tot a Déu i el caràcter sacerdotal, la configura de manera especial a Crist, que és tant sacerdot com víctima.» (18 de novembre de 1966). Ja l’any 1959, uns anys abans de la convocatòria del Concili Vaticà II, en un congrés sobre vida monàstica celebrat a Roma es plantejava la pregunta «Té sentit que un monjo sigui prevere, si el monjo ja és una forma de vida completa i suficient en sí mateixa? És compatible una cosa i un altre?» El mateix abat Maur Esteva, en la seva tesina presentada l’any 1969 al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, feia veure que en la reflexió sobre el tema des del monacat hi havia dues postures fonamentals: una més a favor de l’ordenació dels monjos, que no veu el sacerdoci dels monjos com quelcom incompatible amb la vida monàstica; d’altra banda hi havia la postura més favorable a mantenir el sentit laïcal en les comunitats monàstiques.
Per raons històriques s’havia produït un moviment de clericalització en les comunitats monàstiques masculines, òbviament, que per alguns havia esdevingut excessiva o fins i tot una desviació o una anormalitat respecte a l’originalitat del monacat. Però en aquest tema sempre sorgeix el dubte raonable ja que la major part dels estudis han estat fets per monjos, oh sorpresa, que són preveres. Certament la vida del monjo, la nostra vocació com a monjos, és suficient per sí mateixa i la vida d’una comunitat monàstica no és per sí ni laïcal ni clerical, tot i que el nostre Orde ho sigui de clerical. Les nostres Constitucions tant sols demanen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis i això ja és tot un símptoma. Cap perfectament que hi hagi qui, si l’abat ho creu oportú, vulgui viure la vocació monàstica com a ministre ordenat. Ambdues vocacions són compatibles però també és cert que molts cops un excessiu nombre de sacerdots en una comunitat pot fer aparèixer com a sinònims ser monjo i ser prevere; o ser monjo en espera de ser prevere o sinó s’és prevere ser una mena de monjo de segona; en aquest cas pesa encara la concepció prèvia al Concili Vaticà II de monjos de cor i germans llecs, moltes vegades sense poder escollir-ho venint la selecció pels criteris arbitraris dels superiors.
El problema no és ser prevere o no, sinó l’actitud davant del sacerdoci; si algú, Déu no ho vulgui, dient “és que jo soc padre”, vulgues així atorgar-se una autoritat que no té sobre un altre erraria, faltaria a la Regla, al mateix Concili Vaticà II i a l’Evangeli, que no són poques faltes. També erraria qui penses que una altre monjo com ell però sacerdot és superior a ell; tots som monjos, tots som iguals, l’única distinció si de cas ja la fa sant Benet però no és pas aquesta. El que es demana de nosaltres ens ho diu sant Benet fil per randa al capítol IV, en el que sempre ens hauríem d’emmirallar, quan escriu, per exemple «el bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix» (RB 4, 42) o «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62); si pensem o diem que som millors que un altre, si tant sols ens passa pel cap, ja no som dignes, «perquè valgui allò que està escrit “Amic, ¿què has vingut a fer?”» (RB 60,3). En aquesta cursa no hi tant ministeris, ni edats, ni temps de vida monàstica, sacerdotal o religiosa, com els instruments del treball espiritual que si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà (Cf. 4.75-76). En aquesta línia al llibre entrevista amb el Papa Francesc sobre la vida consagrada recentment publicat aquest diu: «Hi ha un clericalisme que es manifesta en les persones que viuen amb actituds de segregats, amb el nas enlaire, mal segregats. Són aquells que viuen amb una mena de caràcter aristòcrata envers els altres. El clericalisme és una aristocràcia. Es pot ser clerical encara que un sigui germà consagrat. (...) Quan hi ha clericalisme, aristocratisme, elitisme, aquí no hi ha el poble de Déu.» (La força de la vocació, pàg. 61-62).
La nostra vocació és de monjos, tot altre cosa és un servei, digne i sacramental en aquest cas evidentment, a la comunitat. No venim al monestir per ser preveres, abats, priors, cantors, cuiners, administradors o qualsevol altre servei o ofici; venim per ser-hi monjos o millor dit per avançar cada dia una mica més en el nostre camí per esdevenir monjos configurats al Crist i seguint la Regla de sant Benet, que és la que ens hem compromès a respectar. Així també la nostra formació, teològica i filosòfica si és el cas, ens ha d’ajudar fonamentalment a la nostra vida de monjos i si cal també ho fa a la de sacerdots. El sacerdoci o el diaconat no deslliuren sinó que obliguen encara més a portar la nostra vida de monjos amb regularitat i fidelitat a la pregària, al treball i a la Lectio; obedients i lliurats al servei de la comunitat, vivint encara més, si pot ser, com a monjos; perquè si ho oblidem tot això, si negligim per exemple la prioritat de la pregària esdevenim monjos en fals, en risc i comencem a murmurar, fins i tot sols, la murmuració ocupa tot el nostre pensament, emplena la nostra ment i la nostra boca i embruta la nostra ànima i aleshores no ens plau res d’alguns o de tots els germans i la raó és que no portem bé la nostra vida espiritual, no la cuidem i ens fem mal a nosaltres mateixos i fem mal a la comunitat, segur que sense adonar-nos-en o sense voler, però el fem. Com diu el Papa Francesc en el llibre entrevista abans esmentat: «que la vida de fraternitat sigui veritable. Quan es viu de manera hipòcrita, aleshores no. Llavors es converteix, més que en un signe, en un anti-signe. No caiguem mai a viure de manera hipòcrita en la vida de comunitat» conclou el Papa (La força de la vocació, pàg. 71-72). Com ens deia avui Origenes a Matines: «quan la teva ànima s’ha deixat dominar per alguna temptació, no és pas la temptació que t’ha canviat en palla, sinó que és perquè eres palla, és a dir, lleuger i sense fe, que la temptació ha mostrat la teva naturalesa amagada. Quan, al contrari, l’afrontes coratjosament, no és pas la temptació que et fa fidel i capaç de suportar-la: la temptació fa aparèixer a plena llum les virtuts del coratge i de la força que hi havia en tu, però que estaven amagades.» Mirem dec ser blat i no palla esventada pel vent de les temptacions.
Capítol 62
1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
A l’abat li pertoca desitjar que li ordenin un prevere o un diaca i escollir-ne d’entre els monjos un de digne. A l’ordenat alhora li pertoca evitar la vanagloria i l’orgull, no atrevir-se a fer res que no li mani l’abat, saber que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular, no oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, avançar més i més cap a Déu, ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir i saber que li cal observar la norma establerta per als degans, és a dir ser de bona reputació, de vida santa i no inflar-se d’orgull (Cf. RB 21). Si manca en això ha de ser jutjat com a rebel i si no atén les amonestacions a la fi expulsat del monestir.
No ho posa fàcil sant Benet i és que per a ell el sacerdoci no és intrínsec al monaquisme, el seu model és un monaquisme laïcal i segurament que tant sols empès per la necessitat, davant de les dificultats que deuria representar el servei d’un prevere aliè a la comunitat, admet que d’entre els monjos n’hi hagi algun que sigui ordenat de sacerdot. Potser també va influir la voluntat de que els monestirs esdevinguessin jurídicament autònoms dins de les diòcesis i de que els seus sacerdots estiguessin lligats tant sols a la comunitat i a servir-la des del seu ministeri, que no és, evidentment, un servei qualsevol. Sant Benet encara ho posa més difícil si el cas és que algú ja sacerdot vol entrar al monestir, perquè no veu massa clar el seu encaix; tal com ho diu al Capítol LX.
En el capítol dedicat als sacerdots del monestir, als monjos que són ordenats de preveres sant Benet considera al sacerdot des de dos punts de vista. El primer és el risc que pot suposar la seva condició de prevere per a la seva vida com a monjo; el segon és la dignitat, considerant el sacerdoci com una crida al servei de la comunitat que permeti evitar els riscos; representat per la frase «que avanci més i més cap a Déu.» El repte és viure les dues dimensions, presbiteral i monàstica en una única vocació de manera harmònica i profitosa per la comunitat; que la vida de monjo alimenti el ministeri sacerdotal y el sacerdoci la vida monàstica, en paraules del bisbe emèrit Juan María Uriarte. Escrivia l’abat Maur Esteva al respecte que la mateixa existència de molts articles i reflexions a l’entorn del sacerdoci dins la vida monàstica, implica ja que existeix o al menys se suposa que existeix, un problema. El mateix Papa sant Pau VI, en plena discussió del tema arrel del retorn de la vida monàstica a les seves fonts seguint les pautes del Concili Vaticà II, dirigint-se als superiors majors d’Itàlia deia: «En el monaquisme i, en aquest cas, fins i tot si el monjo era ordenat, aquest no estava destinat a exercir la cura pastoral. (...) per això la realització del monacat sense el sacerdoci no ha de veure’s com una desviació pel fet de que durant molts segles a Occident la major part dels monjos fossin ordenats sacerdots. Tampoc no s’ha de prendre com a regla general cridar els monjos al sacerdoci només segons les necessitats del ministeri pastoral a l’interior o a l’exterior del monestir. Si, de fet, el monaquisme s’ha associat amb el sacerdoci, això va venir de la percepció de l’harmonia entre la consagració religiosa i sacerdotal. La unió en la mateixa persona de la consagració religiosa, que ho ofereix tot a Déu i el caràcter sacerdotal, la configura de manera especial a Crist, que és tant sacerdot com víctima.» (18 de novembre de 1966). Ja l’any 1959, uns anys abans de la convocatòria del Concili Vaticà II, en un congrés sobre vida monàstica celebrat a Roma es plantejava la pregunta «Té sentit que un monjo sigui prevere, si el monjo ja és una forma de vida completa i suficient en sí mateixa? És compatible una cosa i un altre?» El mateix abat Maur Esteva, en la seva tesina presentada l’any 1969 al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, feia veure que en la reflexió sobre el tema des del monacat hi havia dues postures fonamentals: una més a favor de l’ordenació dels monjos, que no veu el sacerdoci dels monjos com quelcom incompatible amb la vida monàstica; d’altra banda hi havia la postura més favorable a mantenir el sentit laïcal en les comunitats monàstiques.
Per raons històriques s’havia produït un moviment de clericalització en les comunitats monàstiques masculines, òbviament, que per alguns havia esdevingut excessiva o fins i tot una desviació o una anormalitat respecte a l’originalitat del monacat. Però en aquest tema sempre sorgeix el dubte raonable ja que la major part dels estudis han estat fets per monjos, oh sorpresa, que són preveres. Certament la vida del monjo, la nostra vocació com a monjos, és suficient per sí mateixa i la vida d’una comunitat monàstica no és per sí ni laïcal ni clerical, tot i que el nostre Orde ho sigui de clerical. Les nostres Constitucions tant sols demanen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis i això ja és tot un símptoma. Cap perfectament que hi hagi qui, si l’abat ho creu oportú, vulgui viure la vocació monàstica com a ministre ordenat. Ambdues vocacions són compatibles però també és cert que molts cops un excessiu nombre de sacerdots en una comunitat pot fer aparèixer com a sinònims ser monjo i ser prevere; o ser monjo en espera de ser prevere o sinó s’és prevere ser una mena de monjo de segona; en aquest cas pesa encara la concepció prèvia al Concili Vaticà II de monjos de cor i germans llecs, moltes vegades sense poder escollir-ho venint la selecció pels criteris arbitraris dels superiors.
El problema no és ser prevere o no, sinó l’actitud davant del sacerdoci; si algú, Déu no ho vulgui, dient “és que jo soc padre”, vulgues així atorgar-se una autoritat que no té sobre un altre erraria, faltaria a la Regla, al mateix Concili Vaticà II i a l’Evangeli, que no són poques faltes. També erraria qui penses que una altre monjo com ell però sacerdot és superior a ell; tots som monjos, tots som iguals, l’única distinció si de cas ja la fa sant Benet però no és pas aquesta. El que es demana de nosaltres ens ho diu sant Benet fil per randa al capítol IV, en el que sempre ens hauríem d’emmirallar, quan escriu, per exemple «el bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix» (RB 4, 42) o «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62); si pensem o diem que som millors que un altre, si tant sols ens passa pel cap, ja no som dignes, «perquè valgui allò que està escrit “Amic, ¿què has vingut a fer?”» (RB 60,3). En aquesta cursa no hi tant ministeris, ni edats, ni temps de vida monàstica, sacerdotal o religiosa, com els instruments del treball espiritual que si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà (Cf. 4.75-76). En aquesta línia al llibre entrevista amb el Papa Francesc sobre la vida consagrada recentment publicat aquest diu: «Hi ha un clericalisme que es manifesta en les persones que viuen amb actituds de segregats, amb el nas enlaire, mal segregats. Són aquells que viuen amb una mena de caràcter aristòcrata envers els altres. El clericalisme és una aristocràcia. Es pot ser clerical encara que un sigui germà consagrat. (...) Quan hi ha clericalisme, aristocratisme, elitisme, aquí no hi ha el poble de Déu.» (La força de la vocació, pàg. 61-62).
La nostra vocació és de monjos, tot altre cosa és un servei, digne i sacramental en aquest cas evidentment, a la comunitat. No venim al monestir per ser preveres, abats, priors, cantors, cuiners, administradors o qualsevol altre servei o ofici; venim per ser-hi monjos o millor dit per avançar cada dia una mica més en el nostre camí per esdevenir monjos configurats al Crist i seguint la Regla de sant Benet, que és la que ens hem compromès a respectar. Així també la nostra formació, teològica i filosòfica si és el cas, ens ha d’ajudar fonamentalment a la nostra vida de monjos i si cal també ho fa a la de sacerdots. El sacerdoci o el diaconat no deslliuren sinó que obliguen encara més a portar la nostra vida de monjos amb regularitat i fidelitat a la pregària, al treball i a la Lectio; obedients i lliurats al servei de la comunitat, vivint encara més, si pot ser, com a monjos; perquè si ho oblidem tot això, si negligim per exemple la prioritat de la pregària esdevenim monjos en fals, en risc i comencem a murmurar, fins i tot sols, la murmuració ocupa tot el nostre pensament, emplena la nostra ment i la nostra boca i embruta la nostra ànima i aleshores no ens plau res d’alguns o de tots els germans i la raó és que no portem bé la nostra vida espiritual, no la cuidem i ens fem mal a nosaltres mateixos i fem mal a la comunitat, segur que sense adonar-nos-en o sense voler, però el fem. Com diu el Papa Francesc en el llibre entrevista abans esmentat: «que la vida de fraternitat sigui veritable. Quan es viu de manera hipòcrita, aleshores no. Llavors es converteix, més que en un signe, en un anti-signe. No caiguem mai a viure de manera hipòcrita en la vida de comunitat» conclou el Papa (La força de la vocació, pàg. 71-72). Com ens deia avui Origenes a Matines: «quan la teva ànima s’ha deixat dominar per alguna temptació, no és pas la temptació que t’ha canviat en palla, sinó que és perquè eres palla, és a dir, lleuger i sense fe, que la temptació ha mostrat la teva naturalesa amagada. Quan, al contrari, l’afrontes coratjosament, no és pas la temptació que et fa fidel i capaç de suportar-la: la temptació fa aparèixer a plena llum les virtuts del coratge i de la força que hi havia en tu, però que estaven amagades.» Mirem dec ser blat i no palla esventada pel vent de les temptacions.
diumenge, 9 de desembre del 2018
EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS
De la Regla de sant Benet
Capítol 55
1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vestimenta del monjo sant Benet la planteja com a funcional; la cogulla era una peça que emprava la gent del camp per cobrir-se les espatlles i el cap i resguardar-se així del fred; l’escapulari una indumentària de treball. També se li pot donar al vestit un sentit simbòlic; així Joan Cassià parla de que la caputxa significa la innocència dels infants, la túnica sense màcula, prestem atenció a la precisió sense màcula que vol dir neta, significa la separació del món; l’escapulari el zel pel treball ja que deixa les mans lliures per fer-ho; les sandàlies la llibertat de moviment davant del món; el mantell sobre l’hàbit la humilitat o el cinturó el control de les passions i la renúncia als plaers de la carn. Sembla però que sant Benet és més pràctic i que el vestuari que ell descriu no difereix de l’emprat per la major part de la població, es a dir els serfs i no pas els nobles, de la Itàlia del segle VI. El procés posterior de diferenciació dels monjos i les monges a partir de l’hàbit, quan com a tal aquestes peces de roba s’anaren deixant per part de la resta de la població, els monjos les mantinguérem com a símbol de fidelitat a la lletra de la Regla i del nostre compromís amb els principis de simplicitat i d’austeritat. Sant Benet no ha fet seva la mística de l’hàbit elaborada pel monaquisme egipci; les seves normes són simples i elementals, molt pràctiques. Sembla que segueix més la idea de la Regla de sant Agustí que diu: «No sigueu cridaners en la vostra aparença, ni procureu agradar amb la manera de vestir, sinó més aviat amb la manera de comportar-vos.» (RA, 19). Un criteri també compartit pel Papa Celestí I que a meitats del segle V escrivia: «alguns preveres del Senyor, vesteixen mantells i se cenyeixen la cintura, amb la idea de ser fidels a l’Escriptura, no segons l’esperit, sinó segons la lletra. Hem de diferenciar-nos del poble i dels altres per la doctrina i no pels vestits, per la conducta i no per l’aspecte exterior, per la puresa d’ànim i no per l’ornamentació.» (Celestí, Carta IV).
Un clar exemple de simplicitat som els cistercencs, adoptarem el color blanc per tal de seguir literalment la Regla, que prescriu que l’hàbit ha de ser de teixit senzill i barat i no dona importància al color, d’aquí triar llana sense tenyir, és a dir blanca. De fet no serà fins al segle XV que apareixerà la tradició de que fou la Verge Maria qui s’aparegué a sant Alberic, segon abat de Cister, lliurant-li la cogulla blanca tot i que ja al segle XIII l’abat Adam de Perseigne interpreta el color blanc com a expressió simbòlica de la puresa de Maria. Avui en dia, defensant el manteniment d’un hàbit diferent, aquest té el valor de signe en les nostres cultures contemporànies. És més aviat un mitjà d’identificació, de testimoni. Algunes comunitats monàstiques o religioses han apostat per l’ús de roba ordinària en la vida quotidiana, això que pot ser legítim i fins i tot en consonància amb l’esperit de la Regla; pot però també aigualir la nostra identitat, diluir-la. Certament l’hàbit no fa al monjo però si que el monjo pot fer a l’hàbit, omplint-lo de sentit, vivint amb coherència la nostra vida.
Les característiques més vàlides, primàries i tradicionals de l’hàbit monàstic són la simplicitat, la pobresa i la modèstia. El primer que destaca sant Benet és la simplicitat; la roba ha de ser adequada per cada zona, correspondre al clima, perquè el seu primer objectiu és protegir el cos. També de mida adaptada a cada persona. La segona cosa important per a sant Benet és evitar l’esperit d’acumulació i és que els monjos tenim certa tendència a la síndrome de Diògenes. És molt fàcil acumular parells de mitjons, camises o calçotets i no llançar els que ja no es poden fer servir, pensant sempre en el “per si un cas”, cas que molt sovint no arriba mai. Com a bon psicòleg, sant Benet recorda a l’abat llur obligació de veure que tots tinguin tot el que necessiten i no més, per evitar el pretext d’acumular en previsió de penúries que potser mai arriben. Sant Benet no perd l’oportunitat de remetre aquí al compartir de la primera comunitat cristiana de Jerusalem, on tot era en comú, però on tot es distribuïa segons les necessitats de cadascun; un igualitarisme asimètric ja que per sant Benet la igualtat no significa que tothom tingui exactament el mateix, sinó que tothom tingui el que necessita; i les necessitats poden ser tant psicològiques com físiques. Per viatjar, sant Benet planteja portar roba d’una qualitat lleugerament millor, que s’ha de tornar al vestidor. Aquesta és una actitud de respecte per a les persones a les quals anem a veure. Alguns monjos prefereixen viatjar amb la seva roba monàstica; uns altres prefereixen viatjar vestits com tothom, tot i que això avui dia no és que hi hagi una norma massa universal precisament en el món; altres prefereixen un vestit civil poc monàstic. Hi ha bones raons per a cada actitud però una cosa és certa, el que és important per a sant Benet, en aquesta àrea com en moltes altres, no és aparèixer com a monjo o témer d’aparèixer com a tal o simplement reconèixer-se com a diferent, sinó el fons de la qüestió és practicar la màxima simplicitat tenint en compte el context social i el clima, mantenint uns mínims de dignitat. Com deia l’abat Maur Esteva en la conclusió del curs de formació monàstica de l’any 2003: «La religiositat i, afortunadament, allò que consideràvem monàstic; també ha deixat enrere l’ideal del monacat solitari, pobre i penitent. (...) el folklore monàstic (...) però cal estar ben atents davant possibles revivals que sempre aguaiten.» (27 de setembre de 2003).
Capítol 55
1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vestimenta del monjo sant Benet la planteja com a funcional; la cogulla era una peça que emprava la gent del camp per cobrir-se les espatlles i el cap i resguardar-se així del fred; l’escapulari una indumentària de treball. També se li pot donar al vestit un sentit simbòlic; així Joan Cassià parla de que la caputxa significa la innocència dels infants, la túnica sense màcula, prestem atenció a la precisió sense màcula que vol dir neta, significa la separació del món; l’escapulari el zel pel treball ja que deixa les mans lliures per fer-ho; les sandàlies la llibertat de moviment davant del món; el mantell sobre l’hàbit la humilitat o el cinturó el control de les passions i la renúncia als plaers de la carn. Sembla però que sant Benet és més pràctic i que el vestuari que ell descriu no difereix de l’emprat per la major part de la població, es a dir els serfs i no pas els nobles, de la Itàlia del segle VI. El procés posterior de diferenciació dels monjos i les monges a partir de l’hàbit, quan com a tal aquestes peces de roba s’anaren deixant per part de la resta de la població, els monjos les mantinguérem com a símbol de fidelitat a la lletra de la Regla i del nostre compromís amb els principis de simplicitat i d’austeritat. Sant Benet no ha fet seva la mística de l’hàbit elaborada pel monaquisme egipci; les seves normes són simples i elementals, molt pràctiques. Sembla que segueix més la idea de la Regla de sant Agustí que diu: «No sigueu cridaners en la vostra aparença, ni procureu agradar amb la manera de vestir, sinó més aviat amb la manera de comportar-vos.» (RA, 19). Un criteri també compartit pel Papa Celestí I que a meitats del segle V escrivia: «alguns preveres del Senyor, vesteixen mantells i se cenyeixen la cintura, amb la idea de ser fidels a l’Escriptura, no segons l’esperit, sinó segons la lletra. Hem de diferenciar-nos del poble i dels altres per la doctrina i no pels vestits, per la conducta i no per l’aspecte exterior, per la puresa d’ànim i no per l’ornamentació.» (Celestí, Carta IV).
Un clar exemple de simplicitat som els cistercencs, adoptarem el color blanc per tal de seguir literalment la Regla, que prescriu que l’hàbit ha de ser de teixit senzill i barat i no dona importància al color, d’aquí triar llana sense tenyir, és a dir blanca. De fet no serà fins al segle XV que apareixerà la tradició de que fou la Verge Maria qui s’aparegué a sant Alberic, segon abat de Cister, lliurant-li la cogulla blanca tot i que ja al segle XIII l’abat Adam de Perseigne interpreta el color blanc com a expressió simbòlica de la puresa de Maria. Avui en dia, defensant el manteniment d’un hàbit diferent, aquest té el valor de signe en les nostres cultures contemporànies. És més aviat un mitjà d’identificació, de testimoni. Algunes comunitats monàstiques o religioses han apostat per l’ús de roba ordinària en la vida quotidiana, això que pot ser legítim i fins i tot en consonància amb l’esperit de la Regla; pot però també aigualir la nostra identitat, diluir-la. Certament l’hàbit no fa al monjo però si que el monjo pot fer a l’hàbit, omplint-lo de sentit, vivint amb coherència la nostra vida.
Les característiques més vàlides, primàries i tradicionals de l’hàbit monàstic són la simplicitat, la pobresa i la modèstia. El primer que destaca sant Benet és la simplicitat; la roba ha de ser adequada per cada zona, correspondre al clima, perquè el seu primer objectiu és protegir el cos. També de mida adaptada a cada persona. La segona cosa important per a sant Benet és evitar l’esperit d’acumulació i és que els monjos tenim certa tendència a la síndrome de Diògenes. És molt fàcil acumular parells de mitjons, camises o calçotets i no llançar els que ja no es poden fer servir, pensant sempre en el “per si un cas”, cas que molt sovint no arriba mai. Com a bon psicòleg, sant Benet recorda a l’abat llur obligació de veure que tots tinguin tot el que necessiten i no més, per evitar el pretext d’acumular en previsió de penúries que potser mai arriben. Sant Benet no perd l’oportunitat de remetre aquí al compartir de la primera comunitat cristiana de Jerusalem, on tot era en comú, però on tot es distribuïa segons les necessitats de cadascun; un igualitarisme asimètric ja que per sant Benet la igualtat no significa que tothom tingui exactament el mateix, sinó que tothom tingui el que necessita; i les necessitats poden ser tant psicològiques com físiques. Per viatjar, sant Benet planteja portar roba d’una qualitat lleugerament millor, que s’ha de tornar al vestidor. Aquesta és una actitud de respecte per a les persones a les quals anem a veure. Alguns monjos prefereixen viatjar amb la seva roba monàstica; uns altres prefereixen viatjar vestits com tothom, tot i que això avui dia no és que hi hagi una norma massa universal precisament en el món; altres prefereixen un vestit civil poc monàstic. Hi ha bones raons per a cada actitud però una cosa és certa, el que és important per a sant Benet, en aquesta àrea com en moltes altres, no és aparèixer com a monjo o témer d’aparèixer com a tal o simplement reconèixer-se com a diferent, sinó el fons de la qüestió és practicar la màxima simplicitat tenint en compte el context social i el clima, mantenint uns mínims de dignitat. Com deia l’abat Maur Esteva en la conclusió del curs de formació monàstica de l’any 2003: «La religiositat i, afortunadament, allò que consideràvem monàstic; també ha deixat enrere l’ideal del monacat solitari, pobre i penitent. (...) el folklore monàstic (...) però cal estar ben atents davant possibles revivals que sempre aguaiten.» (27 de setembre de 2003).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)