COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El monjo foraster que arriba al monestir per sojornar com a hoste el primer que se li demana és que no pertorbi el monestir, és a dir la comunitat. Cal que tingui un respecte molt gran i acontentar-se en allò que hi troba, en els costums menjars i horaris, en el quefer diari del lloc.

També, però, si amb tota caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, li ho ha de dir a l’abat i aquest ho ha de tenir en compte amb prudència, tal vegada per això el Senyor l’hagués enviat.

Cada monestir té els seus costums, el seu horari, tal vegada el monjo foraster pot veure alguna cosa que no va bé, però tot s’ha de fer amb molta prudència.

Un altre aspecte és el de voler quedar-se al monestir. La comunitat ha de discernir si l’actitud d’aquest monjo és positiva o pel contrari s’ha vist que era viciós i exigent, així cal doncs amb delicadesa dir-li que se’n vagi, perquè l seva misèria no viciï els altres.

Però, si durant la temporada d’hoste s’ha vist la seva bona predisposició per a la vida monàstica entre la comunitat que l’acull, i tal vegada pot ser un molt bon exemple per als altres membres de la comunitat, s’ha de convidar-lo a que es quedi si vol.

Ara bé sempre amb el permís del seu abat. Cal tenir present el que està escrit: El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú.

En tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. Però el monjo de vegades, pel que sigui, després de molts anys en una comunitat ha tingut que traslladar-se a una altra comunitat. Sempre els abats han d’estar al cas, al corrent de la situació i veure si un canvi de lloc, un canvi d’estabilitat pot ser positiu per al monjo i per a les comunitats.

La prudència sempre ajudarà i molt a l’hora de tenir entre nosaltres un monjo foraster. I encara que no es quedi al monestir sempre podem aprendre del monjo que roman estre nosaltres una temporada, penso en l’exemple de Fra Bartomeu a l’estiu.