PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Aixequem-nos, si aixequem-nos, no ens podem quedar immòbils i quiets. Si obrim l’Escriptura a la lectio divina ens adonem de la força que ens dona, la força que ens hi anima a l’hora nostra, la nostra hora per desvetllar-nos de la foscor, de l’ombra de mort que vol asfixiar el nostre alè de vida espiritual.

La nostra mirada, la nostra oïda, tots els nostres sentits han d’estar atents, oberts per acollir el bo i millor de la Paraula de Déu que ens exhorta personalment a la lectio divina, col·lectivament a les hores litúrgiques, per empènyer-nos a posar el nostre cor en el cor de Déu. No hi ha cosa millor que estar cridats a aquesta felicitat, no hi cosa pitjor que no fer-hi cas, no escoltar, no mirar, no acollir la voluntat de Déu que ens crida.

No endurim els nostres cors, no endurim els nostres cors, no endurim els nostres cors. Aixequem-nos, caminem, mentre tenim la llum de la vida, perquè no ens sorprengui les tenebres de la mort. Perquè la mort és mort.

Els Senyor busca els seus operaris, és ell que fa la crida, és ell qui ens ha cridat: ¿Qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços? Som lliures d’acceptar i som lliures de rebutjar.

Però, hem sentit aquesta crida? Podem encara sentir la veu del Senyor que ens invita? Diu Déu: Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal, que no diguin res de fals els teus llavis; decanta’t del mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.

És la missió que els monjos tenim en aquest món. No ens podem distraure en qualsevol temptació perquè ens podem perdre molt fàcilment i no retrobar el camí.

Decantem-nos del mal i fem el bé perquè els ulls del Senyor siguin damunt nostre i puguem sentir la seva veu: Aquí em teniu. Quina cosa més dolça que sentir la veu del Senyor que ens invita, amb la seva bondat ens mostra el camí clar de la vida. Anem-hi.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El monjo sempre a tenir una actitud pacifica, mansuet de mena perquè viu la joia espiritual de viure com a monjo. Per això, l’horari monàstic, la litúrgia, el treball, l’esbarjo, l’ajuden a viure eixa integració de la seva vida amb la vida de Crist en comunitat.

Jesús va dir on hi hagi dos reunits en el meu nou jo seré en mig d’ells. Jesús és en cada moment de la nostra vida comunitària, en cada moment que la comunitat hi es reunida.

Per això és una falta greu quan un monjo va a la seva. És a dir, la comunitat està reunida a la recreació, i el monjo es creu en dret de no anar-hi, així, va allunyant-se del Crist.

No és una cosa feixuga ni impossible obeir l’horari que la mateixa comunitat va decidir.

El que diu aquest capítol i si ho rellegim varies vegades, veurem clarament l’actitud que ha de tenir el monjo sempre: mansuetud, paciència, obediència, en front a l’orgull, la resistència, la contradicció.

De vegades sembla que el monjo ha d’imposar-se amb orgull sempre que no es fa la seva voluntat.

No hem vingut a fer la nostra pròpia voluntat, l’exemple és el mateix Crist. El qui fa la seva, o el qui va a la seva, sàpiga que va allunyant-se poc a poc del Crist i a la fi enlloc d’abaixar-se amb l’escala de la humilitat, anirà pujant els graus de la supèrbia de l’escala que ens planteja sant Bernat, on acabarà el monjo per viure completament allunyat de la vida monàstica, encara que porti cogulla la seva vida serà una farsa.

Si un monjo li manen una cosa impossible, és el monjo el que amb mansuetud, amb paciència i oportunament ha d’exposar al superior els motius de la seva impossibilitat. Això, no és impossible, parlar les coses bonament sempre va bé.

Però, queda clar també per sant Benet que si el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé. I més encara, el monjo portat per la caritat, perquè sempre ha de ser portat per la caritat en cada cosa que fa, confiant amb l’ajut de Déu, obeeixi.

Davant de qualsevol dificultat el monjo sempre ha de confiar en l’ajut de Déu. De fet, si confia en l’ajut de Déu, la seva tasca, el seu treball serà sempre menys feixuc.

El que ens interessa en aquest capítol també és l’obediència, el saber obeir amb mansuetud i paciència. Això implica el saber donar-se, saber lliurar la vida per Déu, que és el mateix que donar la vida pels altres.

L’exemple sempre és el Crist que no va venir a fer la pròpia voluntat sinó la del Pare.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El monjo foraster que arriba al monestir per sojornar com a hoste el primer que se li demana és que no pertorbi el monestir, és a dir la comunitat. Cal que tingui un respecte molt gran i acontentar-se en allò que hi troba, en els costums menjars i horaris, en el quefer diari del lloc.

També, però, si amb tota caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, li ho ha de dir a l’abat i aquest ho ha de tenir en compte amb prudència, tal vegada per això el Senyor l’hagués enviat.

Cada monestir té els seus costums, el seu horari, tal vegada el monjo foraster pot veure alguna cosa que no va bé, però tot s’ha de fer amb molta prudència.

Un altre aspecte és el de voler quedar-se al monestir. La comunitat ha de discernir si l’actitud d’aquest monjo és positiva o pel contrari s’ha vist que era viciós i exigent, així cal doncs amb delicadesa dir-li que se’n vagi, perquè l seva misèria no viciï els altres.

Però, si durant la temporada d’hoste s’ha vist la seva bona predisposició per a la vida monàstica entre la comunitat que l’acull, i tal vegada pot ser un molt bon exemple per als altres membres de la comunitat, s’ha de convidar-lo a que es quedi si vol.

Ara bé sempre amb el permís del seu abat. Cal tenir present el que està escrit: El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú.

En tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. Però el monjo de vegades, pel que sigui, després de molts anys en una comunitat ha tingut que traslladar-se a una altra comunitat. Sempre els abats han d’estar al cas, al corrent de la situació i veure si un canvi de lloc, un canvi d’estabilitat pot ser positiu per al monjo i per a les comunitats.

La prudència sempre ajudarà i molt a l’hora de tenir entre nosaltres un monjo foraster. I encara que no es quedi al monestir sempre podem aprendre del monjo que roman estre nosaltres una temporada, penso en l’exemple de Fra Bartomeu a l’estiu.

SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El vici de la propietat, l’afany de possessió, el tenir coses per si de cas, és una cosa que sant Benet vol fer desaparèixer.

De vegades no ens n’adonem perquè el que demanem no és per a nosaltres sinó per l’ofici que estem fent. No està mal demanar les coses necessàries per poder desenvolupar l’ofici que el monjo té assignat amb folgança. Però, no està bé demanar de més per si de cas, de més i després resulta que ja no es fa servir.

Sant Benet ens demana una vida austera, simple, mesurada. Tal vegada per això en aquest capítol ens posa en advertència sobre si el monjo pot acceptar algun regal.

És molt clar i ras sant Benet, cal l’autorització de l’abat. Vivim en una comunitat regida per un abat, per això sant Benet disposa en l’abat la facultat d’acceptar cartes, eulògies, petits obsequis o qualsevol cosa que un monjo pugui rebre de fora. Però, encara sant Benet també posa l’accent entre ells amb ells.

Clar, això podria crear preferències, desigualtats i acabaria molt malament. Si jo li dono un caramel a un monjo i als altres no, estic creant diferencies. Si un monjo la seva família li envia cada any un pernil i ell sense dir res va poc a poc tastant-lo a veure quin gust té fins no quedar ni l’os, està creant una desigualtat amb els altres membres de la comunitat.

Cal saber que la comunitat està per davant de les meves preferències i per això tot el que podem rebre ho hem de disposar-ho lliurement per al bé dels altres. I sempre està la facultat de l’abat de permetre que un monjo accepte quelcom.

El tema de les cartes i els correus electrònics podríem afegir o les trucades son coses que actualment no sé si l’abat podria cometre un delicte civil si es poses pel mig, per allò de la llibertat d’expressió. Però, cal ser diligent en tota aquesta xarxa de comunicació que tenim a l’abast, perquè no estiguem sense adonar-nos vivint més en el món que en la vida monàstica.