ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 25 de gener de 2026

Com han de ser els degans? Els germans de bona reputació i de vida santa son els qui han de ser degans.

Els monjos hauríem de tenir bona reputació? Crec que els monjos hauríem de tenir molt bona reputació. Bona reputació vol dir, o comporta una vida santa. El monjo ha de buscar la santedat, cada vegada que no la busca interromp la seva vocació. El cristià està cridat a la santedat i el monjo és cristià primer de tot.

Potser que en l’encàrrec de la seva degania el porti a allunyar-se del camí de la santedat, potser. Per això, hem de tenir clar la vocació que hem estat cridats a viure, la vocació de la santedat. I això, cada dia i cada minut.

Tenim eines per tornar o retornar a Crist el nostre salvador. Tenim el sagrament del perdó i la reconciliació. És molt clar, que si no sabem demanar perdó, no anem pel camí de la vida monàstica, ni se’ns eixamplarà el cor, més bé quedarem apartats de la comunió fraterna.

Parla el capítol dels degans, però aquestes coses que sant Benet exigeix als degans ens serveixen per prendre consciència cada monjo. Perquè avui podràs encarregar-te d’una degania i demà d’una altra; però monjo, el que es diu monjo segueixes sent.

L’abat ha de compartir amb ells, refiat, les seves càrregues. Confiança, molta confiança cal tenir i ha de viure refiat, per això cal parlar, parlar-se, dir-se les coses, que de vegades, pots pensar que son evidents, però no ho son.

El tema de l’antiguitat en la vida monàstica, de vegades, s’ha entès malament. Cal molta humilitat, no oblidar el camí de la santedat, i aquest camí és el que ens hem d’esforçar per practicar i ensenyar amb la pràctica.

Sant Benet ens insisteix en el mèrit de la vida del monjo, en la saviesa de doctrina, la bona reputació i la vida santa tot davant del perill que té la persona humana, el perill de l’orgull.

De vegades sense adonar-nos, el nostre orgull s’infla tant que no semblem ni nosaltres. L’orgull és un problema per al monjo. Cal reconèixer el nostre orgull, veure’l i saber que això, no pot ser. Cal buscar la humilitat, la pau, la reconciliació, la fe, l’esperança, cada gota anirà fent el seu camí cap a la comunió amb u mateix, amb la comunitat i amb Déu.

Siguem monjos degans o no; però cada capítol de la Regla ens interpel·la en la nostra vida monàstica.

Adonem-nos-en de la necessitat que tenim de conversió. L’evangeli d’aquest diumenge ens diu: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 4, 17).

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 18 de gener de 2026

Què animen el monjo? Què ha de fer el monjo? Com ha de viure?

Una Regla comuna i l’exemple dels majors. Dues coses a tenir cada dia en compte.

1. La Regla és comuna per a tota la comunitat, per a tots els monjos, per a tots els monestirs, l’Orde cistercenc, els de l’estricta observança i els benedictins en general.

Cadascú som un món, no és qüestió de fer una interpretació de la Regla per a cada mentalitat. No! Sinó més bé mirar de que cadascú convergeixi en la Regla de sant Benet.

Som molt diferents, però el nostre treball és el de la convergència en una comunitat concreta que treballa el camp de la humilitat.

2. L’exemple dels majors és fonamental. Els fills petits miren els pares que fan i que deixen de fer. Nosaltres que ja hem entrat al monestir adults, fins i tot amb més estudis que els monjos majors, podríem imaginar-nos que ho sabem tot i que l’exemple dels majors no ens va ni ens ve, o està de sobra.

Sant Bernat de Claravall en un dels seus comentaris diu que sempre  hauríem de mantenir l’esperit de novici. De fet, el novici és el que està en la novetat de la vida monàstica i viu a l’expectativa, tot és nou, tot sorprèn, tot ho rep com a do, com a gràcia de Déu.

És veritat que la vida del cristià, que la vida del monjo, sempre ha de ser de novetat davant la voluntat de Déu. Sempre hem d’estar com a nous, com a admirats, sorpresos per la novetat que cada dia Déu ens ofereix. Altrament moriríem en la desídia de l’avorriment.

L’exemple del majors és fonamental, per saber, per veure, per discernir el que ens ha d’ajudar o no en el nostre camí d’aprenentatge, que mai no s’acaba, de la vida monàstica. Ja que és la humilitat la base de la nostra vida hem d’ajudar-nos  per discernir tot des de l’objectiu, com en una càmera fotogràfica, des de l’objectiu, tota la nostra vida enfocada des de la humilitat.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El model a seguir l’abat en el seu ensenyament ha de ser el de l’apòstol. En la segona carta a Timoteu sant Pau en diu: “proclama la Paraula, insisteix quan és oportú i quan és inoportú, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar” (2Tm 4, 2).

Cada monjo som fills d’una família diferent, ens hem criat en un lloc geogràfic distint els uns dels altres, hem aprés uns costums, unes maneres de viure diferent.

Ara bé, el que ens ha fet arribar a la porta del monestir és el mateix, Crist, el rei veritable a qui volem seguir i seguir sense perdre cap segon de la nostra vida.

Aleshores, viure com a monjo, ens comporta a tots a ser obedients fins a la mort, és adoptar la Regla de vida de l’evangeli i la mateixa Regla de sant Benet amb una seriositat fidel i amorosa.

Però, de vegades els nostres camins no se perquè poden desviar-se del seguiment de Crist.

L’abat no és un carceller i els monjos uns presos en les seves pròpies cledes i no en les del Senyor.

L’abat és un pare, per això ha de mostrar tendresa, ha de ser el mestre de la comunitat, per això ha d’anar filant els capítols de la Regla en els seus comentaris. L’abat ha de ser un cor amb una orella que escolti els cors dels monjos.

No és una tasca fàcil la de l’abat, perquè en el nostre món les coses han canviat molt, en l’aspecte de la nostra societat i la societat en que va escriure la Regla sant Benet.

Si imposarem els assots i els altres càstigs corporals que indica la Regla per als obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, segurament l’abat faria cap a la presó. I els monjos seguirien sent orgullosos i desobedients.

Crec que és l’enamorament, l’amor sense mesura en que ens estima Déu el que hem de fer nostre, sentir-lo nostre per poder viure sota una Regla i un abat.