LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 9 de novembre 2025

La Regla és mestra per als monjos. L’altre dia reflectia algú de vosaltres en el col·loqui que la Regla i l’abat son els eixos de la vida comunitària. És veritat que tota la Regla va deixant clar la clau de l’Abat en la comunitat: Que no es faci res sense l’ordre de l’Abat, que l’Abat tingui cura dels malalts, que l’Abat vigili, que estigui al judici de l’Abat i així tota la Regla va fent referència a l’ofici, al servei de l’Abat.

Fins i tot l’Abat tindrà un judici més server per la negligència que hagi pogut cometre en les seves prescripcions. L’Abat és el qui fa les vegades de Crist en el monestir, s’ha d’ocupar de tot i avui especialment els germans culpables.

L’Abat ha de fer de metge, de bon metge sigui per ell, o enviant altres germans que sàpiguen guarir, que sàpiguen rentar les ferides i amorosir-les perquè entengui el germà que ha comés la culpa l’amor que li professen l’Abat i la comunitat sencera.

Ha de vetllar l’Abat per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. Però, l’Abat és una persona humana i no pot obligar a un monjo que un dia va fer la professió solemne per sempre davant del poble cristià, no pot obligar-lo a restar en la clausura del monestir quan tot indica que la seva vida no és la monàstica.

Cal molt de discerniment, perquè Déu ens ha donat l’esperit perquè sapiguem discernir i amb l’ajuda de l’Esperit Sant puguem ajudar a discernir la vocació d’una persona.

És veritat que tots, començant per l’Abat podem cometre faltes, però també podem veure com hi ha que incorre moltes vegades en la mateixa falta. Algunes faltes poden ser petites, altres grosses.

Hem tingut casos que han arribat a ser pena civil i canònica. Evidentment s’ha de tenir una paciència generosa, perquè de vegades el monjo actua sense saber realment el que fa. Altres vegades el monjo saps massa bé el que fa, el que vol aconseguir i persegueix amb una insistència lluitadora el que vol aconseguir per al seu propi bé.

Hem vingut al monestir per a servir, per a ser servidors i de vegades he vist que algú no ho entén i el seu comportament sempre gira en profit seu.

L’Abat pot caure en el pecat gravíssim: El què vèieu gras ho prenien, i el que era flac ho rebutjàveu. Si l’Abat pot arribar ha prendre només les ovelles dòcils i grasses, sols els sants; i així rebutjar els rebels sense causa, o amb causa.

La qüestió és no perdre la Regla de vista en el discerniment i tenir a l’Abat com a persona per confiar-li els seus neguits. Cada monjo té unes virtuts i el que ens cal és promocionar les virtuts i rebutjar i no decantar-se a aconseguir la voluntat pròpia.

Crec que el voler aconseguir la voluntat pròpia ens empetiteix com a persones i com a monjos, el donar, el lliurar la nostra voluntat a Déu ens fa sants.