LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Com tenim la llengua? El monjo reprimeix la llengua de parlar. Què important i fontal és això en la vida del monjo. Fontal perquè és la font de la vida que la persona ha elegit, és a dir: viure com a monjo.

Perquè els graons de la humilitat són fontals en la vida monàstica. I són font de vida, de vida a desdir. Vida que ens porta cap a Déu. Oblidar els graons de la humilitat en la nostra vida seria com allunyar-nos de Crist, cada vegada més lluny.

Per això avui hem de vigilar la llengua, i hem de saber guardar silenci, i també no parlar de coses que poden fer mal a les persones, i ací també entraria la murmuració i la critica fàcil. Tot això són impediments per anar cap a Déu.

Per això, la mateixa escriptura ja ens ensenya que qui parla molt no evita el pecat.

Per què un monjo ha de trucar per enraonar amb una persona de fora i contar-li qualsevol incident de la nostra vida? Quina mena de monjo és? O sols és monjo amb l’hàbit extern i prou?

A part de l’embolcall de l’hàbit exterior i superficial tenim un cap i un cor. Amb aquest cap s’ha de pensar per actuar de manera discreta. Amb el cor s’ha de mesurar molt bé els sentiments. Voler fer de clarinet que propaga noticies siguin certes o falses a tothom qui despenja el telèfon no és ni de monjo ni de persona sana.

La lepra de la murmuració no és saludable per a ningú. Per això la humilitat en el parlar, la humilitat en la llengua ens ha d’esperonar a ser conscients de les paraules que han de sortir per la meva boca.

El que ens interessa és encertar el camí sobre la terra. Crec que això ens ajudarà a tots.