L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom; vingui a nosaltres el vostre Regne; faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Facis la vostra voluntat. No la meva, ni la del veí, la vostra voluntat. Ací rau l’obediència que sant Benet ens està exhortant. Obediència que si ens endinsem en la seva arrel llatina amb el verb oboedio (obeir) ens trobem amb un ventall de significats que ens ajuden a entendre més la qüestió de l’obediència en la Regla de sant Benet.

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el verb oboedio (obeir), ens ho tradueix amb aquests significats:

1. Donar escolta a, prestar crèdit a (algú).
2. Obeir, acatar, creure, fer cas de, ajustar-se a, respondre a.
3. Plegar-se a, estar sotmès a, ésser esclau de.

Així, l’ obediència sempre és a algun altre, i es troba íntimament unida a l’escolta. Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica. Ja en el primer verset del pròleg sant Benet ens introdueix al camí de l’escolta lligat amb l’obediència, l’obediència a la voluntat de Déu. Facis la vostra voluntat.

El monjo ha de ser responsable de saber parar-hi l’orella del cor. El monjo ha de ser responsable d’acollir de bon grat allò que és la voluntat de Déu. El monjo ha de ser responsable en posar en pràctica la veu del qui mana. I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu.

Tot això, podrà ser així, si hi ha deler per la vida eterna, si vivint en comunitat, ens escoltem, i no volem posar per endavant els nostres propis gustos i desigs, sinó que entenem que l’obediència que es presta als superiors és a Déu a qui s’obeeix.
I la pregària és un molt bon instrument per discernir la voluntat de Déu, per no dir l’únic.

Faci’s la vostra voluntat Senyor, i que mai caigui en l’enduriment del meu cor, sinó que sempre sigui prompte a escoltar, acollir i respondre de bon grat tots els vostres manaments.