COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha culpes i culpes, n’hi ha de lleus, les faltes, i n’hi ha de greus. Les lleus cal satisfer-les en rebre una amonestació, mentre que les greus signifiquen una exclusió de la comunitat, l’excomunió que significa ser apartat de l’oratori, és a dir de la pregària en comú, i del refetor. Sant Benet estableix a més que el qui és excomunicat jegui postrat a la porta de l’oratori, en silenci, amb el cap a terra i prosternat als peus dels que hi surten, és a dir dels seus germans de comunitat. Aquest gest de la postració, encara en ús en la litúrgia cartoixana tot just després de la consagració durant l’Eucaristia, ha anat desapareixent de les nostres litúrgies com a signe d’exclusió, però segueix essent present en moments claus de la nostra vida de monjos i llavors vol expressar la nostra petitesa davant del Senyor, la necessitat infinita que tenim de la seva misericòrdia i del seu ajut.

La paraula prostració prové del llatí «pro-sternere», literalment estendre’s per terra. Consisteix en estirar-nos bocaterrosa i romandre així durant un determinat espai de temps. Com també la genuflexió, és un gest corporal molt evident com a signe clar d’humilitat, de penitència o de súplica davant Déu.
En l’Antic Testament veiem com Abraham «es va prosternar amb el front a terra» per tal que Déu se li adrecés (Gn 17,3), o com els germans de Josep «es prosternaren davant d’ell fins a tocar a terra amb el front» tres cops, el primer quan el trobaren, sense encara reconèixer-lo quan ho feren per mostrar-li respecte (Gn 42,6), el segon cop per donar-li obsequis (Gn 43,26) i el tercer per demanar-li perdó en ser acusats de robatori (Gn 44,14). També Moisès «es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra» al Sinaí quan Déu establí amb ell l’aliança (Ex 34,8).

La prostració apareix en el Nou Testament cinquanta-nou cops. A vegades apareix en agraïment per una guarició rebuda de Jesús; en unes altres, com en l’Apocalipsi, són figures metafòriques d’adoració, lligades sempre a la reialesa de Déu. De totes elles, potser la més impressionant és l’oració del mateix Jesús al Pare a Getsemaní, moments abans de ser detingut. Així l’Evangeli de Mateu ens diu que «es prosternà amb el front a terra i pregava» (Mt 26,39). Marc diu també que «s’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava» (Mc 14,35). La prostració és doncs una postura perfectament documentada com a signe litúrgic.

En la litúrgia actual la prostració s’efectua per part dels celebrants al inici de la litúrgia del Divendres Sant, quan el sacerdot que presideix la celebració i els ministres que l’acompanyen entren en silenci i es prostren, mentre la comunitat s’agenolla. És un gest també rellevant en el ritus d’ordenació dels diaques i dels preveres, com també del dels bisbes, mentre es canten les lletanies dels sants pregant tots junts per aquells servents que tot seguit seran ordenats. El mateix gest és present en la nostra vida monàstica en rebre l’hàbit o durant el ritus de la professió i també en la benedicció de l’abat, moments tots ells on el costum s’ha conservat com a signe d’humilitat i de súplica. És també un gest profundament arrelat en l’espiritualitat d’altres religions, per exemple ben present en les pregàries de la religió islàmica. Sant Benet presenta aquí aquest gest com una expressió de penediment i d’humilitat i segurament per a ell està lligat als costums penitencials de l’Església primitiva quan els pecadors es prostraven a la porta de l’església fins a ser perdonats.

Aquest gest doncs litúrgic, aquest llençar-se per terra que ens diu sant Benet, «propiciat se in terra in loco quo stat» diu la versió llatina, és un gest que va directament lligat a la petició i l’obtenció del perdó un cop satisfeta la culpa. El gest, la penitència té tres objectius: penedir-se, satisfer i tornar a la comunió.

Els bisbes espanyols deien en el seu document aprovat aquesta setmana i que porta per títol una cita del profeta Jeremies: «Enviats a acollir, sanar i reconstruir» (Cf. Jr, 33,6-7) que «som conscients que no n’hi ha prou amb les paraules.» La reparació que és un concepte ben present en el procés d’acompanyament de víctimes d’abusos, és una altra manera d’anomenar el concepte de satisfacció del que avui ens parla sant Benet. Si fem mal als altres, a la comunitat, a l’Església, molts cops no n’hi ha prou amb un «ho sento molt m’he equivocat i no tornarà a passar», com va dir algú; cal esmenar d’alguna manera el mal fet.

En paraules de sant Joan Pau II: «La satisfacció és, més aviat, l’expressió d’una existència renovada, la qual, amb una nova ajuda de Déu, es dirigeix a la seva realització concreta. Per això, no hauria de limitar-se, en les seves manifestacions determinades, tant sols al camp de l’oració, sinó actuar en els diversos sectors en els quals el pecat ha devastat a l’home.» (Audiència general 7 de març de 1984),
La manera de satisfer és un tema comú present en d’altres regles monàstiques en les quals sant Benet s’emmiralla. Així la Regla de Sant Pacomi mostrant ben bé que va néixer de la pràctica, de la llarga experiència del legislador, experimenta en el seu tracte amb els qui falten una evolució i si en un primer moment determina per a ells l’expulsió del monestir, més tard intentarà corregir-los excloent de la comunitat només als greument viciosos, que podien contaminar als germans, en cas que no volguessin o no poguessin esmenar-se.

També la Regla de Macari, escrita a la fi del segle V o principis del VI en l’àrea d’influència de Lérins, ens presenta el monestir no sols com un lloc oposat al món, sinó també com un paradís poblat de germans en el qual cal preservar la pau, on l’escàndol és el pitjor dels mals, perquè posa en perill la caritat mútua i la concòrdia. Els tres capítols dedicats en aquesta Regla de Macari a les culpes i als càstigs es recull una reglamentació molt severa: el culpable d’una falta, sense cap avís ni sanció prèvia, és exclòs de l’oració i obligat a un rigorós dejuni; i si no es corregeix amb paraules podrà ser corregit a cops de garrot.

Però en cap cas no es tracta d’excloure per excloure, sinó d’excloure per tal de que qui ha faltat se n’adoni de llur falta, de que faltant s’ha exclòs ell mateix de la comunitat i el camí per al retorn a la comunió és triple: el penediment, la satisfacció i la pregària. Els actors en el procés del retorn del pecador a la comunió són tant ell com els seus germans. Així ens diu sant Benet que quan l’abat consideri que ha satisfet el faci comparèixer davant la comunitat i mentre el germà es llença de nou als peus de tots, tots preguen per ell. Tot plegat té una «finalitat concreta la conversió davant el pecat i la comunió amb Crist» (sant Joan Pau II, Reconciliació i penitència, 25).