ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet defineix en aquest capítol, que sembla que tenia que ser el darrer de la Regla, la persona i la funció del porter. Al cap i a la fi el porter és d’una banda la primera imatge del monestir que es troba qui hi truca a la porta i alhora qui protegeix en certa manera la clausura. Escrivia el Pare dels cartoixans Dom Innocent Le Masson que a l’entorn d’una cartoixa hi ha tres centres concèntrics que protegeixen la clausura: el primer és el desert, és a dir el lloc on està situat el monestir aïllat de la resta del món; el segon la muralla que el circumda i tanca i el tercer la mateixa cel·la de cada monjo. En el nostre cas la clausura no és tant estricte evidentment, però si que tenim els primers dos cercles: el monestir està separat de qualsevol nucli urbà de manera suficient i hi ha tres muralles que el circumdem. En aquest segon cercle hi ha la figura del monjo porter que d’una banda acull al foraster i de l’altra podríem dir que té també la funció de preservar la vida dels monjos en la seva intimitat i en llur vida retirada. Tot plegat ha canviat i molt perquè com tots observem el nombre de visites ha disminuït més que considerablement, les trucades telefòniques ja no es fan des de la porteria perquè hi ha telèfons en cada dependència, per no parlar dels mòbils, i a més tenim el correu electrònic que ha suplert del tot quasi bé al correu postal, però també a les trucades telefòniques i fins i tot en gran part a les visites presencials. És el reflex de que en la nostra societat per exemple ha desaparegut aquell concepte de visitar les cases que practicaven els nostres avis i s’ha substituït per una altra dinàmica en les relacions interpersonals. Potser ara en lloc de dir “no aneu per les cases” s’hauria de dir “no aneu per les xarxes socials”; perquè tot ha canviat i ho ha fet en pocs anys.

Avui doncs el paper del porter segurament ja no és tant important, però segueix essent en certa manera la imatge del monestir. Qui fa de porter ha de tenir sempre clara aquesta doble funció d’acollida i alhora de guardià, podríem dir, de la pau i del retir dels monjos. Perquè un monjo exposat les vint-i-quatre hores del dia a interrupcions per visites o trucades no podria viure com a tal monjo. En aquest aspecte també la irrupció dels nous mitjans d’intercomunicació personal pot representar un risc per a la deguda clausura d’un monestir, i no ens ha de fet cap basarda emprar aquest mot utilitzat tradicionalment per definir les relacions entre un monestir i l’exterior. Hi ha un punt en el que podem córrer el risc de perdre la deguda pau i és en el caràcter d’immediatesa que els nous canals de comunicació sembla que imposen. A vegades, fins i tot en homes d’Església que potser haurien de ser una mica més conscients de com s’estructura la nostra vida, hi ha desconcert quan no responem a un missatge o a una trucada de manera immediata. Per evitar tota distracció innecessària és pel que sant Benet estableix que al monestir hi hagi totes les coses necessàries i així els monjos evitin de córrer per fora, ja que no convé de cap manera a les nostres ànimes. Caure en un excés o en una banalització de les comunicacions no deixa de ser aquest córrer per fora del monestir del que ens parla avui sant Benet i que pot acabar per resultar perillós per a les nostres ànimes individuals i per a la nostra vida comunitària.

Cal d’una banda no desatendre el que se’ns vulgui dir o fer arribar, però de l’altra prioritzar el centre de la nostra vida: la recerca de Déu mitjançant la pregària comunitària i personal, el contacte amb la Paraula de Déu i el treball. Si arribem tard a l’Ofici Diví per atendre una trucada o una visita no essencial, fallem al que ha de ser la nostra vida; si no acomplim amb un horari ja establert per una causa supèrflua i no raonablement important, fallem en el nostre acompliment. I aquí en la mesura de la responsabilitat que li pertoca el porter hi té un paper a desenvolupar actuant com a filtre sempre responsable i mai arbitrari. Recordem com a anècdota aquell monjo ara ja difunt que quan feia de porter i trucaven preguntant per determinada dependència inevitablement deia que no la coneixia i tot seguit penjava el telèfon al seu interlocutor sense deixar-lo reaccionar. Evidentment no actuava bé per molta gràcia que pogués fer la seva reacció una mica arrauxada. Oblidava que actuava en nom de la comunitat, que no ho feia en qualitat de ser tal o qual germà, sinó com a representant, com a imatge, de tota la comunitat. Això sovint ho oblidem.

En un altra àmbit sens dubte molt més greu l’altra dia em passaven la intervenció o discurs del Fiscal General de l’Estat en l’acte d’inauguració de l’any judicial. En la seva intervenció deia: «la Fiscalia General de l’Estat ha assumit el compromís institucional d’oferir una resposta a les víctimes d’una realitat criminal d’inqüestionable gravetat: els delictes contra la llibertat sexual comesos contra menors en contextos religiosos, els abusos en el si de l’Església. (...) La Memòria explora algunes possibilitats, la sol·licitud de responsabilitat civil subsidiària de la institució religiosa en la qual han tingut lloc els fets delictius; valorar l’extensió de l’acusació a les eventuals conductes encobridores; la sol·licitud, en tot cas, de la inhabilitació professional de l’acusat per a exercir qualsevol activitat relacionada amb menors; i la necessària integració dels danys morals i les lesions psíquiques sofertes en el concepte de responsabilitat civil.» Serveixi tant sols d’exemple de que el que aquí, en termes jurídics, es defineix com a “responsabilitat civil subsidiària” és traduïble en el nostre cas a que cadascun de nosaltres en els nostres actes som imatge del monestir, que el responsable més enllà de la persona física és la institució, en el nostre cas la comunitat. Per això segurament és bo que assumim aquest principi ja en les petites coses, en les coses de cada dia, i així potser ens ajudarà a conscienciar-nos de cara a que poguessin arribar de nou, Déu no ho vulgui, temes més greus.

Però sovint quan es llegeix o es comenta aquest capítol oblidem una frase important, molt important del mateix. Aquella que dona lloc a interpretar que en una primera redacció de la Regla era el seu darrer capítol. És quan sant Benet ens diu: «I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.». Llegim o millor dit escoltem la Regla una mitjana de quatre cops l’any, sovint, ens cal reconeix-ho, en determinats capítols estem més pendents de veure-hi les mancances de l’abat, del prior, del majordom, dels sacerdots, dels servidors o dels candidats que no pas aprofitem la lectura per anar pouant en l’espiritualitat profunda espiritualment i també amarada de realisme de la Regla.

Si hi ha un text, fora de l’Evangeli o del conjunt de la Paraula de Déu, que ens surti al pas cada dia amb més freqüència i més intensitat aquest no és altra que la Regla, que de fet es fonamenta sempre en l’Escriptura i els ensenyaments evangèlics i alhora en els Pares que abans de sant Benet van escriure la seves regles per a regir la vida comunitària d’aquells qui cerquen Déu. Tenim en aquest text un manual per a la nostra vida, la concreció en molts temes de com hem de viure o de com no hem de viure el seguiment del Crist.

Que faig tard a l’Ofici Diví, i a vegades intento dissimular-ho entrant per la reixa o pujant al cor cantant, com feia un germà nostre ja a la casa del Pare amb una actitud més pròpia d’un animador litúrgic que d’un monjo que fa tard i per tant està en falta; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de ser puntualment fidels a l’Ofici Diví. Que no actuo amb aquella dolcesa del temor de Déu, de la que ens parlava avui sant Benet referint-se al porter; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet de tenir seny. Que parlo al cor, al refetor o després de Completes; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet sobre el silenci; i sobretot si murmuro de manera habitual, impulsiva i quasi malaltissa; doncs no acompleixo el que ens diu sant Benet tantes vegades al llarg de la Regla.

La Regla, que potser de tant sentida, més que escoltada, ens pot deixar de sorprendre i ens pot resultar excessivament coneguda fins al punt de no prestar-li l’atenció que li devem; és sempre per a nosaltres una norma rectíssima de vida humana, la mostra d’una honestedat de costums, un començ de vida monàstica. Prestem doncs sempre atenció a aquesta mínima Regla que sant Benet va redactar com un començament, intentant de vèncer la peresa, la nostra tendència a viure malament, la nostra negligència i tot allò que ens sigui motiu de vergonya i de confusió.