LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En haver parlat del majordom del monestir, aquell qui ha de ser ben humil i ha de donar sempre una bona paraula per resposta, sant Benet en els tres capítols següents ens parla de les eines, de posseir i de la necessitat de les coses. En una primera ullada podríem adonar-nos de la sensibilitat i alhora del rigor de sant Benet en tractar de les coses materials; no vol monjos rics o més ben dit no vol monjos avariciosos amb afany per posseir i per acumular no ja sols en benefici propi sinó sobretot en un sense sentit, tenir per tenir, tenir perquè l’altra no ho tingui; un criteri ben present en la nostra societat segurament més avui que ahir, quasi una patologia que fa perdre a vegades el senderi i porta fins i tot a l’endeutament o directament a la ruïna.

«Què és la propietat? La propietat és un robatori», va escriure Pierre Joseph Proudhon un ja llunyà any 1840; era una frase provocadora però que ben aviat es va convertir en un dels grans postulats polítics del segle XIX, perquè el de la propietat fou un tema essencial en la formulació del socialisme llavors emergent en el denominat socialisme utòpic, però que fou reprès aviat pels marxistes possibilistes i també pels anarquistes. Malgrat assajar diverses fórmules al llarg del segle XX, aquest fantasma de la propietat no va pas desaparèixer en cap dels règims presents al llarg de la història i a la fi sembla que hagi vençut la visió liberal, a vegades entesa de manera salvatge.

Escrivia sant Joan Pau II que «L’home quan li manca alguna cosa que pugui dir «seva» i no té possibilitat de guanyar per a viure per la seva pròpia iniciativa, passa a dependre de la màquina social i dels qui la controlen, la qual cosa li crea dificultats majors per a reconèixer la seva dignitat de persona i entorpeix el seu camí per a la constitució d’una autèntica comunitat humana.» (Centesimus Annus, 13). Aquesta visió no tant anihiladora com en cert grau crítica de la propietat i per contra una visió comunitària de la possessió la trobem ja en aquests capítols ben formulada per sant Benet. De fet no fa res més que recollir la manera d’afrontar el tema per part de la comunitat apostòlica on: «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32). El conjunt de la societat i en certa manera la mateixa Església no han seguit aquesta línia, ans al contrari i així la desigualtat social s’ha anat fent més àmplia fins arribar a provocar lluites socials.

De tot plegat n’era ben conscient Lleó XIII quan escrivia: «La violència de les revolucions civils ha dividit a les nacions en dues classes de ciutadans, obrint un immens abisme entre l’una i l’altra. En un costat, la classe poderosa, per rica, que monopolitza la producció i el comerç, aprofitant en la seva pròpia comoditat i benefici tota la potència productiva de les riqueses, i gaudeix de no poca influència en l’administració de l’Estat. En l’altre, la multitud desemparada i feble, amb l’ànima lacerada i disposada en tot moment al rebombori.» (Rerum novarum, 33).

Sant Benet té una vacuna contra aquests problemes, la igualtat asimètrica, donar a cadascú segons el que necessita i ser conscients de la diferència entre necessitat i caprici, dos conceptes que sovint no van pas de la mà. En el cas monàstic impera en nosaltres el “per sí de cas” i a vegades quan ens plantegem fer alguna cosa se’ns crea la imperiosa necessitat de tenir aquella o l’altra eina, que potser sí que ens cal però que sempre hem de valorar d’aplicar aquell altre concepte econòmic que tal volta els monjos tenim un xic oblidat quan no desconeixem directament i és de l’amortització. Quan invertim en una eina, per posar un exemple, ens cal calcular si el seu cost serà amortitzat en l’ús que en farem. Dit d’una altra manera si adquirim certes eines o cert material i no em fem ús, sols el guardem, la despesa que hem aplicat per adquirir-la ha estat malaguanyada. Casos pràctics ens poden venir al cap a tots, un determinat taller replet de material però del que s’empra un molt petit percentatge, adquirir una determinada màquina però que utilitzarem poc; en resum coses que si ens calen de fer cal veure si donades a fer fora del monestir potser ens surtin més econòmiques; sense oblidar tampoc el que ens diu sant Benet al capítol 66 que «el monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries (...) s’exerceixin a l’interior del monestir, per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes» (RB 70,6-7).

Per a lluitar contra la temptació de posseir, contra l’avarícia; que també ens assalta a nosaltres de tant en tant o potser sovint, el primer que es requereix és la temprança en l’ús dels béns materials: evitar l’excés i el luxe, controlar la quantitat i qualitat dels béns que adquirim. La temprança respecte als béns materials també exigeix que no acabem essent dependents d’ells perquè la virtut oposada a l’avarícia és la generositat. El practicar la generositat ens ajuda a evitar l’avarícia. Generositat és la virtut que ens disposa a donar, no solament béns materials, sinó també del nostre temps, talent i la pròpia vida per a complir la voluntat de Déu, sense esperar res a canvi en aquest món. En resum no considerar les coses com a pròpies, pel que fa a l’ús, però com si ho fossin, en el millor sentit del terme, pel que fa a la conservació. Perquè a vegades si una cosa és de tots pot ocórrer que ningú en tingui cura, quan de fet tothom n’ha de tenir cura.

En el capítol 33 i en el 54 de la Regla sant Benet ens parla també d’aquest tema. La propietat com un vici que ha d’extirpar-se, pot sonar com una consigna d’aquella ideologia vuitcentista radical, tenint en compte que la propietat és un dels drets fonamentals de l’home. Sant Benet ens parla diferenciant el necessari del superflu. No es tracta de no poder utilitzar eines en les tasques que cadascun tenim encomanades; es tracta, en primer lloc, de no fer-ne un ús privat, abusiu, exclusiu; i, en segon lloc, de no tenir pel simple plaer de posseir, sense un motiu pràctic que ho justifiqui.

Hi ha en el fons la raó que ens explicita sant Benet quan ens diu que al monjo no li és lícit fer el que vol i que no té potestat ni sobre el seu propi cos. Doncs si som de Déu, fins i tot en el propi cos, com no ho han de ser les coses materials, les eines i els objectes del monestir? Hem de tractar-ho tot doncs sense deixadesa i la primera eina per a tenir-ne bona cura som nosaltres mateixos, la nostra dimensió corporal i sobretot espiritual que hem posat com una ofrena en mans de Déu en deixar la nostra cèdula de professió damunt l’altar, amb el pa i el vi de l’Eucaristia, i ho vam fer no pas com un simple gest, sinó com a vertadera oblació. Aquesta eina en mans del Senyor que som nosaltres, es greixa sobretot amb la pregària.

Escriu l’abat Cassià Maria Just que superades les falses imatges de Déu que ens el poden presentar com un Déu llunyà, un Déu garantitzador de la llei o un Déu policia que ens està esperant a la cantonada i a la primera que fem ens castiga; descobrim l’amor de Déu que és molt més exigent que la por; quan ens sentim estimats per Déu tenim por d’ofendre’l en lo més mínim, ho hem de donar tot. Afegeix l’abat Cassià que aquest amor s’ha de conrear amb la pregària personal i comunitària. Escriu: «El que convé també en la nostra vida de pregària, és no deixar-la mai, no fer-se enrere, encara que sembli perdre el temps, no s’ha de deixar mai! Ara bé, la pregària és un exercici de fe, que s’ha d’alimentar amb la lectura de l’Escriptura per escoltar el que Déu ens vol donar (...) Hem de procurar més la qualitat que la quantitat. És aquesta pregària de tu a tu; trobar el tu de Déu i no parlar mai de Déu com un absent.» (Viure amb fe, esperança i caritat).

Tinguem cura doncs de les eines, dels objectes i sobretot de nosaltres mateixos per tal de ser bons instruments sempre a punt per treballar per Déu i amb Déu, greixem la nostra vida amb la pregària i la Paraula de Déu; moguts per l’amor convertim-ho en costum i no caiguem en la negligència i com escriu sant Joan Crisòstom: «que això es converteixi en costum immutable, i així, d’ara endavant, no caldrà més amonestar ni persuadir. Ja que un costum arrelat val molt més que qualsevol exhortació i persuasió.» (Homilia sobre l’almoina).