ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Equivocar-se és humà, ens passa a tots en un moment o altra i de manera freqüent. La major part de les vegades ens equivoquem perquè no prestem la suficient atenció al que fem o al que diem i la nostra ment vaga en altres coses. Sant Benet ens diu que quan salmodiem, quan estem a l’Ofici Diví, a l’oratori mantinguem-nos de tal manera que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu (cf. RB 19,7). Això no ens resulta sempre fàcil i a vegades pensament i veu van per camins distints i acaba per succeir que la veu ni tant sols concorda al cent per cent amb el text que tenim davant dels ulls.

Ens equivoquem de pensament.

L’origen dels nostres errors està molt sovint en una falta de pensament. La nostra ment divaga en altres coses, potser en el que hem de fer més endavant, en el que hem deixat per fer o en si hi ha aquell o l’altra a vespres o a laudes. És aleshores quan oblidem les paraules de sant Benet a la Regla quan ens diu: «creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví.» (RB 19,1-2). Caure en la rutina, anar a l’Ofici en certa manera desmotivats pot acabar per afectar no tant sols a la nostra veu física, que ja de per si seria important, sinó sobretot a la nostra veu espiritual. Al Senyor li plau la pregària, li plau que el lloem, certament no és que ho necessiti, sinó que lloant-lo, pregant-li ens hi apropem i no hi pot haver res millor per a nosaltres que sentir-nos prop seu. Quan la nostra ment divaga en altres preocupacions és com si tenint Déu davant dels ulls no li féssim cas i això de produir-se, Déu no ho vulgui, més que una falta, més que un error, és un pecat.

Però concentrar-nos no és sempre fàcil, ni ha estat mai fàcil. Així diuen que «van interrogar els germans a l’abbà Agató dient-li: “Quina és la virtut, pare, que exigeix un major esforç?” Els va dir: “Perdoneu-me, penso que no hi ha altre esforç més gran com el de pregar a Déu sense distraccions. Perquè cada vegada que l’home vol pregar, l’enemic s’esforça per impedir-li, ja que sap que només el deté l’oració a Déu. I en tot gènere de vida que practiqui l’home amb perseverança, arribarà al descans, però en la oració es necessita combatre fins a l’últim sospir”.» (Llibre dels ancians, 12,2)

Ens equivoquem de paraula.

Els errors de pensament són els que ens porten als errors de paraula. A vegades no ens n’adonem del que diem de tal manera que caiem en errors que ben bé podríem qualificar de teològics. Un error freqüent és quan canviem el pronom personal i acabem dient que Jesús és el nostre fill i no pas el fill del Pare o alguna cosa per l’estil. No és que de sobte siguem heretges, Déu no ho vulgui, tant sols és el resultat, la visualització o materialització d’una divagació de la nostra ment que distreta com està no para esment en el que diem. És cert que a vegades algun text, especialment patrístic, per posar un exemple, pot presentar certa dificultat en la lectura, però si l’analitzem bé té el seu sentit i sovint profund. En certa manera podríem dir que ens cal posar-nos en el paper del qui ha escrit el text i per tant sempre en el paper del salmista que a hores clama, a hores suplica, a hores lloa.

Ens equivoquem per omissió.

Però no pas tots els errors són per acció, a vegades pequem per omissió. En primer lloc quan la nostra boca es clou i per tant no preguem, perquè quan ens succeeix això no pas és perquè la nostra ment estigui abstreta en el text, ans al contrari, hi resta allunyada qui sap si entre el tedi, l’avorriment o la llunyania. Però si ens hi parem a pensar, com podem estar o sentir-nos, millor dit, lluny del Senyor en moments tant intensos com són els de la pregària? Si vertaderament el Crist és el centre i el nord de la nostra vida, com ens hi poden allunyar de manera conscient o negligent? Sant Tomàs distingeix entre l’atenció a les paraules, per la qual cal tenir cura en la bona pronunciació, i és la que cal procurar en primer lloc; l’atenció al sentit, que es refereix al significat de les paraules, i l’atenció a Déu, que és la més necessària. (ad Deum et ad rein pro qua oratur . II-II, q. 83, a. 13.)

També alguns cops sentim la temptació d’ometre gestos que de fet ens ajuden a la reverència en la pregària. Escriu el P. Columbà Marmion: «Quan l’ànima, per contra, està posseïda de veritable devoció, es prostra interiorment davant de Déu i a Ell s’ofereix tota sencera, amb lloances magnifiques que són l’embadaliment dels àngels. Així mateix inclinar-nos a la fi de cada salm al Gloria Patri, és com el resum i compendi de tota la nostra lloança i devoció. Santa Magdalena de Pazzi sentia tal devoció en recitar-ho, que se la veia empal·lidir en aquell moment; tanta era la intensitat amb què sentia el lliurament que d’ella feia a la Santíssima Trinitat. Succeirà, no obstant això, que malgrat tot el nostre fervor ens vegem assaltats de distraccions: Què fer llavors? Les distraccions són inevitables. Som febles i són molts els objectes que sol·liciten l’atenció i dissipen la nostra ànima; però si són efecte de la nostra fragilitat no cal que ens torbem». (Jesucristo ideal del monje). Aquestes distraccions voluntàries o involuntàries al cap i a la fi ens empobreixen i ho fan encara més si, Déu no ho vulgui, són fruit de la nostra presumpció d’imposar un caprici propi per damunt dels costums establerts al monestir i a l’Orde.

Les mancances o les equivocacions ni són tant sols pròpies del nostre Orde ni tampoc dels nostres temps. Escrivia santa Teresa de Jesús: «Media culpa es si alguna al coro, dicho el primer salmo, no viniere; y cuando entraren tarde, hanse de postrar, hasta que la madre priora mande que se levanten. Media culpa si alguna presumiere cantar o leer de otra manera de aquello que se usa. Media culpa si alguna, no siendo atenta al oficio divino con los ojos bajos, demostrare la liviandad de la mente.» (Constituciones, 14,1-3). Sempre és un consol que tot plegat ho consideri santa Teresa media culpa, però millor no habituar-s’hi perquè la mateixa santa Teresa afegeix: «Y las que tuvieren por costumbre cometer leve culpa, séales dada la penitencia de mayor culpa.»