LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Els graus de la humilitat als quals sant Benet redueix tota l’espiritualitat de la seva regla no fan sinó detallar-ne l’aprofundiment progressiu. Es tracta en suma d’establir-se i de mantenir-se en el pensament fonamental que la nostra vida parteix d’un error, d’una falta.», escriu Louis Bouyer, (El sentit de la vida monàstica, pàg. 210). L’obediència es practica, és una eina, no pas un concepte teòric al que referir-se vocalment o mentalment. Teoritzar sobre ella seria com aquell monjo que lloa la pregària de Matines però que no hi participa quasi bé mai, Déu no ho vulgui. L’obediència és una eina que ens ajuda quan apareixen les contradiccions, les dificultats, les injustícies i es manifesta en l’exercici d’una altra virtut molt estimada per sant Benet, la paciència, aquella mitjançant la qual participem dels sofriments del Crist.

La reacció més habitual i alhora la més natural davant de dificultats i contradiccions és la fugida, fer-se enrere ens diu sant Benet. La nostra societat ho practica cada cop amb més assiduïtat; tot dura mentre dura, és a dir mentre no sorgeixi la dificultat. I la dificultat tampoc no és quelcom teòric, és una cosa ben pràctica perquè ens surt al pas cada dia. La fidelitat, la perseverança no són pas valors en alça en el nostre entorn i també en la vida monàstica aquests valors corren el risc de ser apartats i menysvalorats, de ser vistos com quelcom que fa nosa, que impedeix l’exercici de la nostra voluntat, de la nostra llibertat. No és que sovint les dificultats, les contradiccions o les injustícies siguin enormes; més aviat cada cop més qualsevol cosa que contradigui la nostra voluntat, el nostre caprici, ens predisposa al defalliment i ens porta a la reacció, massa sovint infantil, de manifestar aquest rebuig amb ves a saber quina reacció.

Què falla aleshores? La resposta ràpida i fàcil és dir-nos que fallen els altres, perquè nosaltres no fallem pas; no ens atrevim potser a dir que som perfectes però és aquesta la idea que rau darrera la nostra autodefensa, aquest és el fil argumental. I som mestres en argumentar-ho fins i tot podem arribar a dir que el mal, el maligne, habita en aquell o en l’altra germà perquè és evident que si no cau subjugat als meus encants no pot ser pas per cap altra raó que per estar posseït pel maligne. No, no és això, aquí ens falta aquest reconeixement de culpa del que ens parla Louis Bouyer; aquí ens falla la confiança en aquell qui ens estima, en aquell pel qui podem sortir-nos-en vencedors davant de qualsevol dificultat, contradicció o injustícia. Si aspirem a una vida sense dificultats és que no tenim una idea massa adequada i realista de la vida, perquè la vida és lluita, lluita per mantenir la fidelitat i la perseverança; i això no desapareix ni està pas absent en la vida monàstica, en la vida comunitària, perquè aquesta és sobretot una vida exigent, una vida d’un alt compromís i no pas amb aquell o altre germà, sinó amb aquell qui ens estima, amb el Crist que és a qui hem vingut a seguir.

No agrada ser depurat com la plata al foc, no és agradable caure al parany, no ve de gust carregar un feix insuportable, ni encara menys portar homes damunt els nostres caps. Perquè tot això per sí mateix ni té sentit, ni va enlloc; el que dona sentit a les dificultats, a les contradiccions, a les injustícies és superar-les amb l’ajut d’aquell qui ens estima; sinó són per superar-nos de res no serveixen, a no ser per fugir esfereïts. Escriu sant Joan Crisòstom «el que hem de repetir nosaltres en qualsevol contratemps que tinguem; tant si es tracta d’un revés de fortuna o d’una malaltia corporal, d’un ultratge o de qualsevol altra desgràcia humana, repetim: El Senyor havia donat, el Senyor ha tornat a prendre; s’ha succeït com ha plagut al Senyor: que el nom del Senyor sigui beneït per tots els segles.» (Homilia sobre el paralític baixat pel sostre)

Pensem en el que ens diu sant Benet en els graons de la humilitat immediatament anteriors a aquest: mantenir el temor de Déu no deixant-nos dominar pels nostres desigs, no estimar la pròpia voluntat complaent-nos en satisfer els nostres desigs; per amor de Déu obeir. Els graons de la humilitat sant Benet no els estableix a l’atzar; tenen un sentit cadascun d’ells, però sobretot el tenen com a camí, com a itinerari espiritual; sols així esdevenen aquest nucli espiritual de la Regla.

No és fàcil presentar l’altra galta quan ja hem rebut en una; ni cedir el mantell quan ens han pres la túnica; ni fer dues milles quan ja hem estat requerits per a fer-ne una. Tot això no és fàcil, però sense l’amor d’aquell qui tant ens estima és impossible, és del tot impossible assolir-ho. Tanmateix com la nostra vida sense l’amor al Crist perd tot sentit i per arribar a aquest amor ens cal reconèixer la nostra culpa i convertir-nos. Escriu sant Bernat: «Em preguntes de que t’has de convertir? Aparta’t de la teva voluntat» conclou (Sermó 15 sobre diverses matèries). Per vèncer la nostra voluntat no hi ha altra camí que apropar-nos a la voluntat de Déu i aquesta la coneixerem apropant-nos-hi a Ell mateix; com escriu sant Ambrós: «Anhela Déu qui repeteix les seves paraules i les medita en el seu interior. Parlem sempre d’Ell. Si parlem de saviesa, Ell és la saviesa; si de virtut, Ell és la virtut; si de justícia, Ell és la justícia; si de pau, Ell és la pau; si de veritat, de la vida, de la redempció, Ell és tot això.» (Comentari sobre el Salm 36).

Mantenir-nos ferms, que el nostre cor no defalleixi, aguantar en el Senyor, beneir als qui ens maleeixen; són les mostres, les evidències de que anem per bon camí; no som pas perfectes, però al menys així ens reconeixem en falta i intentem d’apropar-nos a aquell qui tant ens estima. D’altra manera, aferrats amb ungles i dents a la nostra voluntat, no fem sinó allunyar-nos de l’objectiu de la nostra vida; perquè si morim cada dia és per apropar-nos més i més a la recompensa divina, no perdent mai l’esperança. Sempre hi haurà passos enrere, caigudes i defalliments; però sempre hi ha a la vora esperant per ajudar-nos aquell qui tant ens estima.

Amb aquest quart graó acaben els graons podríem dir preparatoris i a partir del cinquè graó comença l’ascens fonamentat en coses concretes. Però sense aquests primers quatre graons no hi ha res a fer, és inútil intentar de pujar la resta, els pujaríem desequilibrats i com escriu Louis Bouyer l’equilibri que cerca el monjo és l’equilibri escatològic de la resurrecció i l’únic camí per assolir-lo segueix essent sempre la creu, qualsevol altre equilibri és quimèric. (Cf. El sentit de la vida monàstica, pàg. 213).