L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’obediència és pròpia dels qui res no estimen tant com el Crist i són empesos pel deler de pujar a la vida eterna. La nostra opció no cerca l’anihilament de la nostra personalitat ni encara menys la pèrdua de la llibertat; ans al contrari cerca desenvolupar la nostra personalitat i arribar a la màxima llibertat, alliberats de tot allò que la constreny com són les limitacions humanes derivades de les febleses tant físiques com morals que tots arrastrem. Hi ha una obediència que ens fa lliures, profundament lliures.

Ho estem escoltant aquests dies al refetor en el relat de tants cristians que profundament compromesos van desafiar el règim nacionalsocialista i van arriscar i en molts casos perdre la seva vida; eren obedients als manaments del Senyor i per això rebutjaren de participar del seguidisme majoritari d’un règim antinatural, que anava contra la llei de Déu, tot i que la societat en la que vivien els rebutgés i malauradament també una part de la mateixa Església massa preocupada per la immediatesa i per les coses efímeres quan hauria d’haver fixat llur atenció en la profunda humanitat de la nostra fe arrelada en Déu fet home que eleva així a tota persona humana a la categoria de fill de Déu. Com escrivia el Papa Pius XI l’any 1931: «La pau interior, aquesta pau que neix de la plena i clara consciència que té un d’estar en el bàndol de la veritat i de la justícia i de combatre i sofrir per elles, aquesta pau que solament pot donar-la el Rei diví i que el món és completament incapaç de donar i portar, aquesta pau beneïda i benefactora, gràcies a la bondat i la misericòrdia de Déu, no ens ha abandonat un sol instant, i tenim la ferma esperança que, succeeixi el que succeeixi, no ens abandonarà mai; però, bé sabeu vosaltres, venerables germans, que aquesta pau deixa lliure accés als més amargs disgustos.» (No tenim necessitat, 2).

La nostra opció és per una obediència que ens porta a aquesta pau interior, la dels qui estan al bàndol de la veritat. La nostra és una obediència que posa en pràctica l’efecte de la Paraula escoltada, meditada i aplicada i supera la prevenció de la nostra societat que lluitant i rebutjant les obediències que considera malsanes acaba per sucumbir als interessos materialistes i caducs. El tema de l’obediència suscita sempre el debat entre allò permès i allò prohibit, sobre el que està bé fer i el que està malament, sobre els drets i els deures. Tots tenim un mestre comú que és a qui hem vingut a obeir i aquest no és altre que el Crist al qui no hem d’anteposar mai res.

Alguns comentaristes ho escenifiquen amb l’exemple d’una orquestra on cadascú té un paper concret i ha de seguir les normes de la música, el ritme, l’harmonia i tot sota una partitura que en el nostre cas seria la Regla del nostre Pare sant Benet. No es demana pas en una orquestra que cada músic toqui tots els instruments, sinó que cadascú toqui el que li ha correspost i tots junts interpreten una mateixa peça musical. La nostra es podria dir que molt sovint és una obediència en les petites coses, una obediència del dia a dia.

A qui se li ha encomanat una responsabilitat l’obediència se li transforma en acomplir allò que té encarregat amb diligència i eficàcia; obeir de bon grat ens diu sant Benet perquè si ho fem de mal grat i murmurant el nostre servei no serà agradable al Senyor. Hi ha responsabilitats més importants potser que d’altres, com per exemple els germans que estan a la cuina i ho tenen tot a punt a l’hora que cal i ho fan amb i per amor als germans. N’hi ha de menors però que a la fi resulten també molt importants com aquell germà que seguint l’exemple dels nostres majors ara està aquí escombrant, ara està allà traient herba.

És molt important la responsabilitat i recordar aquella perícopa del capítol 21 de l’Evangeli segons sant Mateu amb els dos fills cridats pel pare a anar a la vinya; el primer diu tot grandiloqüent que hi va, però no ho fa pas; mentre que el segon que remugà dient que no volia anar-hi, acabà per acudir-hi. No són tant complicats a vegades els serveis que se’ns encomanen, per exemple per atendre el servei de la porteria dels dies festius cal acudir-hi puntualment, restar al lloc i no acabar per esdevenir un porter giròvag, mai quiet a la porteria, que és el que li toca, perquè si així ho fa el seu servei acaba per ser més una molèstia que un guany per a la comunitat. Acomplir amb l’obediència del servei vol dir també tenir cura del material que se’ns confia, com si fossin vasos sagrats com diu sant Benet.

A ningú s’obliga a fer-se monjo, a ningú s’obliga a adoptar la nostra manera de viure. Però el que ens demana sant Benet és ser coherents i responsables davant de Déu i davant de la comunitat. Obeir és doncs abans que cap altra cosa acollir lliurement un ideal que engloba totes les dimensions de la persona humana, no obeïm un reglament per mortificar-nos, obeïm Déu per santificar-nos. Certament hi ha a voltes ordres que no són pas apassionants; però en tota vida hi ha moments de tot i les renúncies formen part de la mateixa realització humana. És aquesta obediència de les petites coses la que majoritàriament ens demana el Senyor i que hem d’intentar acomplir vencent les nostres debilitats. L’aspecte utilitari de l’obediència és ajudar al bon funcionament del monestir, una utilitat que es fa evident en coses concretes i ordinàries.

És la santificació del dia a dia que diria sant Josemaria o la santificació de la porta del costat en expressió del Papa Francesc. Escriu Oliveto Gérardin a les Confessions d’un jove monjo que la malaltia del individualisme ens afecta a tots i cadascú ha de deixar enrere la idea de que la llibertat individual consisteix en poder viure com un vol sempre i quan no molesti als altres; la nostra obediència és la que pren distància real respecte als propis desitjos, la que és sobirana i és en sí mateixa llibertat plena, exigent i responsable. (Confessions d’un jove monjo, p. 133-140).