ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sacerdoci i vida monàstica, escoltant el que sant Benet ens diu en la Regla i amb ell molts dels pares del monaquisme, no semblen dues vocacions de fàcil convivència o encaix. El que ens vol destacar sant Benet és que venim al monestir per a cercar Déu des d’una vida monàstica, és a dir venim al monestir per a ser monjos, no pas per a realitzar aquesta o aquella altra funció que potser abellim o ambicionem o una altra que tal volta ens cau a sobre com una llosa i en ambdós casos hi ha el perill de que la frustració o un pes excessiu acabi per ofegar la nostra vocació sinó la tenim ben clara i la posem tothora en mans de Déu. En la vida monàstica el sacerdoci és un servei elevat a la comunitat i a l’Església; seria un error per tant ambicionar-lo en la línia d’allò que el Papa Francesc anomena carrerisme o cercar en la vida monàstica un subterfugi per accedir al presbiterat si tal volta no s’ha pogut aconseguir a través d’un seminari diocesà tal com s’ambicionava. Sempre al monestir ha de ser primer la vocació monàstica per damunt de qualsevol altra cosa, com ens diu sant Benet quan parla en el capítol sobre l’admissió dels germans tot dient que un cop feta la professió el monjo no ha de «sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar.» (RB 58, 16).

Certament en l’època de sant Benet la celebració de l’Eucaristia diària no era pas un costum habitual, es conservava aquella idea del cristianisme primitiu de destacar el primer dia de la setmana amb la reunió al voltant de l’altar per celebrar el memorial del Senyor i la seva resurrecció. Aleshores podríem dir que per sant Benet amb un sol prevere a la comunitat per atendre el servei de l’altar n’hi havia prou. Poc a poc s’anà derivant vers una celebració diària per a cada prevere, d’aquí el vestigi arquitectònic que ens queda de múltiples capelles a l’església per permetre a cada sacerdot la celebració eucarística amb un mínim de privacitat. Avui aquest costum sols perviu en algunes cartoixes i els aires de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II s’han anat imposant i amb ells la concelebració, tenint en l’Eucaristia comunitària o conventual l’eix sobre el que bascula la nostra jornada diària basada en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula. Així el Decret Perfectae Caritatis ens diu que els consagrats «amb el cor i amb els llavis i segons la ment de l’Església celebrin la sagrada litúrgia, principalment el misteri sacrosant de l’Eucaristia, i alimentin així la pròpia vida espiritual en aquesta font inestroncable.» (Perfectae Caritatis, 6).

La tradició monàstica es mostrà sempre molt reservada sobre l’accés dels monjos al sacerdoci. És el cas de Joan Cassià, amb la cèlebre frase de que els monjos cal que fugin de les dones i dels bisbes, d’aquets darrers per evitar la temptació de l’ordenació (Institucions, 11,18) i de les primeres per raons més òbvies; o de Ciril d’Escitópolis atribuint a sant Sabas la frase que diu que «el principi i l’arrel de l’amor al poder, és el desig de ser clergue.» (Vida de sant Sabas, XVIII). Amb el pas del temps, especialment a partir del segle XIII i també al nostre Orde, s’establiren dues categories de monjos: els de cor, pels que ser prevere era necessari, i els germans o laics; una divisió que partia ja des del moment de l’entrada a la comunitat en que s’optava o es dirigia a una opció o a l’altra sense cap possibilitat de canvi de sentit; creant això més d’una fustració.

Tot plegat acabà amb el Concili Vaticà II tal com diu el Decret Perfectae Caritatis «els monestirs i els instituts masculins no merament laicals poden admetre, segons el seu caràcter i d’acord amb les constitucions, clergues i laics, amb el mateix estil de vida i amb els mateixos drets i obligacions, llevat d’aquelles coses que dimanen de l’orde sagrat.» (Perfectae Caritatis, 15). Així es posava fi a la divisió de monjos de cor i de germans llecs o de pares i germans, segons ho vulguem expressar, per tal de formar una comunitat uniforme amb diferents serveis, ja que servei és el sacerdoci, certament elevat i de caràcter sagramental.

Si sant Benet hagués viscut al segle XX i hagués hagut d’aplicar les resolucions conciliars, que en certa manera retornaven a allò que ell entenia per vida monàstica, en el capítol que avui hem escoltat veiem el que li preocuparia de debò. No és altra cosa que evitar la vanagloria i l’orgull de l’ordenat, evitant que s’atreveixi a fer res de diferent a la resta dels germans, que deixi d’ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir, o que oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i a l’observança observant sempre la norma establerta per als degans i els priors. La conclusió a la que arriba sant Benet és qui si el monjo prevere no actua com cal ha de ser jutjat com a rebel i no com a sacerdot, fet que és molt greu. En una primera lectura pot semblar que sant Benet no és un entusiasta del sacerdoci monàstic, de fet ell és curós amb els riscos que veu que hi pot haver i intenta, com en tantes altres coses, prevenir-nos i advertir-nos.

El qui fou pastor de l’Església de Tarragona, el cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer, del qual avui s’escau l’aniversari de la seva mort a l’exili suïs de Fribourg, deia als preveres: «que el vostre exemple i les vostres paraules, sempre lliures de tota passió, edifiquin als fidels. Exhorteu, ensenyeu, actueu amb aquella altesa i rectitud de mires, amb aquella serenitat i humilitat, amb aquell desapassionament, amb aquella pau i tranquil·litat d’esperit propis d’un ministre de Crist i dispensadors dels misteris d’un Déu que vingué a portar-nos pau i amor.» (Carta pastoral dels bisbes de Catalunya de 7 de març de 1924).