L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil•lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE FRA IURI I FRA LLORENÇ
Al·locució de l’Abat Octavi Vilà

Estimats fra Iuri i fra Llorenç, avui davant d’aquesta comunitat torneu a demanar la misericòrdia de Déu i de l’Orde, com vàreu fer en rebre l’hàbit de mans de l’estimat abat Josep. És a dir de nou us poseu confiadament davant del Senyor i davant d’aquesta pobre comunitat i ho feu després d’haver viscut uns anys de vida monàstica, després d’haver avançat per aquell camí que és inicialment estret. Val a dir que no heu acomplert la Regla, perquè sant Benet mana al qui està al noviciat d’estudiar, menjar i dormir, i certament heu fet alguna cosa més al llarg d’aquests anys i això ens ha permès conèixer la vostra gran disponibilitat envers els germans.
Demà us comprometéreu de manera solemne amb el Senyor i amb la comunitat i aquesta misericòrdia que demanareu fa uns anys i demaneu avui ha de guiar les vostres vides. Heu arribat lluny i no heu arribat enlloc; heu arribat lluny perquè heu superat les dificultats dels començaments, dels inicis de la vida monàstica; i no heu arribat enlloc perquè la vertadera professió solemne, la vertadera professió monàstica la farem davant del Pare, si Déu vol, en acabar la nostra estada terrenal. Al llarg d’aquest anys haureu trobat dificultats i alhora haureu trobat múltiples satisfaccions; de tot plegat heu conclòs que quan el Senyor us va cridar a la vida monàstica, en el clos d’aquest monestir concret, i vosaltres vàreu respondre afirmativament a la seva crida començava un camí que avui i demà tindrà un punt i seguit amb voluntat de perdurar fins a la mort.

En aquesta societat que ens envolta i de la que formem part, hi ha una certa por al compromís, bastanta por, siguem realistes. Tot és més o menys relatiu i provisional o respon al criteri del “mentre duri”; per això voler comprometre’s per tota la vida és un gest valent i poc adient als temps que corren. Hi ha un sol motiu que pot portar-nos a fer-lo, aquest motiu és el Crist; no ho oblideu mai. Ell ens ha cridat, Ell ens dona la força per superar les dificultats, Ell ens espera a la fi del camí. Som per això afortunats, però no us confieu, no afluixeu ni atureu la marxa confiats, ni encara menys satisfets del camí recorregut; contents sempre, satisfets mai.

Avui és un bon moment per mirar enrere, per pensar en la crida que vau escoltar i veure el camí recorregut; però sobretot és el moment de mirar endavant i de no baixar la guàrdia. La vocació monàstica, la vocació cristiana, cal mimar-la, regar-la perquè sinó s’asseca, no dona fruits i acaba per morir tot i que aparentment pugui semblar que la rutina la manté; però la rutina no és la vida monàstica, sinó viure-la a cada moment, en els bons moments i en els no tant bons, en les nits fosques, en els vespres grisos i en els matins assolellats; no desesperant mai de la misericòrdia de Déu, com ens diu sant Benet.

Les eines per mantenir la nostra vocació sempre a punt ens les dona el mateix sant Benet: la paciència, l’obediència, el zel per l’ofici diví o la disponibilitat, entre d’altres. El mateix sant Benet ens descriu els instruments de les bones obres i els graons de la humilitat. Avui destaqueu l’obediència, que és obediència al Crist, no pas una obediència cega al caprici de qualsevol home; sinó disponibilitat al Crist. En aquest sentit sant Pau, del que avui acaben de celebrar llur conversió, ens parla de l’obediència com a servei quan escriu: «Apreciant el vostre servei en allò que val, ells glorificaran Déu per l’obediència que professeu a l’evangeli del Crist i per la generositat que us fa solidaris amb ells i amb tothom.» (Co 9,13).

L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, però aquesta voluntat, aquesta capacitat fonamental no resta aniquilada sinó que és una renúncia voluntària per identificar-se de manera més ferma i més segura amb la voluntat del Crist. Una obediència que neix de l’amor perquè el nostre model és Crist, que identificà la seva voluntat amb la del Pare, fent-se servidor del seus germans, seguint el camí no pas fàcil de submissió a la voluntat del Pare per tal de redimir als homes.

La primera i única obediència del monjo és a Déu, escoltant i obeint la crida de la veu interior de l’Esperit, obeint per la fe i deixant-se guiar per aquesta en el servei als germans. La centralitat del Crist en la nostra vida no l’hem d’oblidar mai, no la podem oblidar mai perquè si l’oblidem perdem el rumb, perdem el sentit de tot. Crist ens estima, el Senyor us estima fra Iuri i fra Llorenç, per això us ha cridat; i en tant que ens estima vol que el seu amor ompli la nostra vida. No és sols teoria, és pràctica, és el dia a dia, des de la primera campanada a la darrera de al nostra jornada; Crist ens espera en l’Ofici Diví, en el treball, en els germans i essencialment en el contacte amb la seva Paraula i en l’Eucaristia. Per això no podem defallir en res, no podem deixar-nos endur per una vocació viscuda amb ensopiment, amb menyspreus, amb ànims de superioritat, amb manca de caritat. Sols així podem anar configurant-nos més i més al Crist humil i obedient, evitant apartar-nos d’Ell amb la desídia i la desobediència.

Que la vostra disposició no manqui mai i que l’ajut imprescindible i irrenunciable de la gràcia de Déu us acompanyi sempre a vosaltres i a nosaltres també.