diumenge, 14 de juliol de 2019

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens proposa avui dues idees: La Regla i la pràctica, el text que esdevé el llibre d’estil dels manaments evangèlics i l’exemple dels majors. Un text, per molt preciós que sigui, com ho és la Regla de sant Benet, de res no serveix sinó es posa en pràctica i si aquest posar en pràctica no es fa amb sinceritat i amb llibertat. No es tracta d’aplicar un seguit de nomes o de costums per simple fet de fer-ho, es tracta de viure amb plenitud l’esperit, més que la lletra, de la Regla de sant Benet i àdhuc de l’Evangeli.

Aquest any celebrem el novè centenari de la Carta Caritatis, a hores d’ara ja hem escolat diverses reflexions sobre aquest text, que es pot considerar la carta fundacional del nostre Orde, ja que aquest és fruit de tot un procés que durà uns quants anys, des de la sortida d’un grup de monjos de Molesmes a Cîteaux fins a l’establiment d’un marc relacional que la Carta Caritatis simbolitza. Es diu habitualment que els nostres pares fundadors no cercaven pas viure la literalitat de la Regla, de viure el text pel text, sinó de viure amb intensitat el seu esperit, amb la màxima fidelitat que els fos possible. Els fundadors de Cîteaux eren monjos conventuals d’un monestir benedictí, que havien professat la vida monàstica segons la Regla de sant Benet i havien abandonat Molesmes no pas per crear una nova forma de vida monàstica, com si ho feu molt legítimament sant Bru a la cartoixa, sinó per ajustar-se millor al projecte de vida proposat per sant Benet.

El monestir segons sant Benet estava format per uns homes o dones que s’apartaven del món per tal de portar una vida de pregària, lectura i treball junts. Poc a poc el clericalisme, els grans edificis, les moltes rendes i propietats i la centralitat, quan no l’exclusivitat, del servei litúrgic, fou donant una imatge d’un grup fugit de les misèries d’aquest món i cert d’haver aconseguit ja en aquesta vida llur salvació. Al llarg del segle XI són molts els qui es plantejaven de trobar una vida més intensa, mirant com a referent la concepció de la primitiva vida monàstica i no pas la vida al monestir com un estat de perfecció, sinó com una vocació primer que tot personal de servei al Crist en la pobresa, la senzillesa, el treball, la pregària i l’obediència. Així naixem els cistercencs fruit de l’esperit d’una època, com a reacció, davant d’una realitat que sant Bernat sintetitza dient: «que lluny estem dels monjos que vivien en temps de sant Antoni.»

També sant Elred planteja que el pes de l’observança no és un obstacle al desenvolupament de la caritat de l’ànima; l’ascesi monàstica, segons ell, pot semblar penosa però aquesta duresa no ve pel jou de Crist, que és sempre suau i lleuger, sinó pel dels nostres mals desitjos que ens oprimeixen. Si ens pesen certes observances potser és precisament perquè són els instruments apropiats per superar que la nostra voluntat s’imposi a la del Senyor. En aquest sentit escriu al Mirall de la caritat: «no pateixo per haver-me sotmès al jou de Crist, sinó per no haver-me lliurat del jou de la concupiscència. A la concupiscència se la reprimeix fàcilment amb la moderació en el menjar; l’aflicció de les vigílies envigoreix el cor dèbil i voluble; el silenci mitiga la ira; l’aplicació al treball reprimeix l’accídia de l’ànima.»

Serveixi aquesta al·lusió a la nostra història particular per situar el que sant Benet ens diu avui; que hem de tenir com a fonts la Regla i la tradició, entesa en el sentit conciliar del Vaticà II, com a font i inspiració interpretant els signes dels temps. La vida monàstica es transmet de pares a fills, espiritualment parlant. Així una comunitat, molt fonamentalment un mestre de novicis que és a qui la comunitat encarrega la formació dels nouvinguts, però tota la comunitat també, transmet una manera de viure que no són tant sols uns costums sinó un esperit.

El Papa Francesc alerta sovint, ho fa també en el llibre entrevista sobre la vida consagrada, que la nostra vida no pot ser reduïda a una ideologia, no podem caure en el gnosticisme, en una visió massa teòrica, en un pelagianisme com el que diu el Papa acompanya a algunes noves congregacions que ho aposten tot a la perfecció de l’acompliment de les normes. Les normes, els costums, les tradicions, no són ni han de ser una soga que ens estreny i quasi ens ofega, sinó una ajuda, un mitjà, una eina per a poder viure allò que és realment fonamental, l’esperit de la Regla. Per transmetre aquesta manera de viure és important que cadascun de nosaltres com a monjos i tots com a comunitat la visquem amb intensitat, amb autenticitat, no pas cercant constantment subterfugis, maneres de escapolir-nos d’alguna obligació, sinó vivint-la d’acord amb l’esperit de la Regla i tot allò altre, que no és el fonamental però ens ajuda a l’objectiu, ens serà més fàcil.

Aquesta és la nostra gran responsabilitat, viure l’esperit de la Regla amb autenticitat i llibertat, ser testimonis d’aquesta vida, exemple, perquè sempre serem majors d’uns altres i dels majors haurem rebut quelcom d’important. No sigui que ens calgui escoltar aquell dur retret de sant Bernat en l’Apologia: «El que vaig a dir, sí, em sembla molt dur, però haig de dir la veritat. Serà possible que la llum del món s’hagi fet tenebra? Com és que la sal s’ha tornat insípida? Els qui amb la seva vida haurien d’haver estat camí cap a la vida, han passat a ser cecs que guien altres cecs per l’exemple de la supèrbia amb que fan les seves obres.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada