diumenge, 24 de març de 2019

PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hem de preparar-nos ens diu sant Benet, si el nostre objectiu és habitar al temple del Senyor, poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la nostra vida, com diu el salmista, ho hem de desitjar amb tota l’ànima i preparar el nostres cors i els nostres cossos per aconseguir-ho. La vida espiritual, la vida monàstica, la nostra vida, aquella a la que el Senyor ens ha cridat i que hem acceptat de viure lliurament, no és estàtica, cal progressar-hi, fer-hi un camí experiencial. Les formes, les maneres, els costums poden ser els mateixos any rere any però interiorment ens cal treballar, córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre, no pas allò que ens és de profit puntualment per satisfer alguna de les nostres ambicions fugisseres, sinó el que serveix per arribar a Crist.

Progressar espiritualment en aquesta escola del servei diví que és el monestir, vol dir viure les obligacions del dia a dia, això va més enllà de ser un camí per a recórrer avui si i demà no, més aviat ha de ser un principi d’actuació, un estil de vida. Fer quelcom perquè ens ajudi a viure en la santa obediència dels preceptes, evitant allò que ens desgasta, que ens distreu, que ens allunya del centre on hem de posar el nostre cor, que no és altre que Crist.

Sant Benet ho concreta en un terme i aquest és conversió; una paraula ben lligada a aquest temps quaresmal, a aquest camí vers la Pasqua que la litúrgia ens convida a recórrer cada any. «Si no us convertiu, tots acabareu igual», ens diu avui Jesús en l’Evangeli de Lluc. Conversió vol dir experimentar la vida monàstica en la seva integritat, totes les observances, tot allò que ens permet de viure específicament la vida monàstica. És l’estil de vida que ens cal adoptar si volem viure seriosament, sincerament la crida de l’Evangeli. Avançar perquè amb l’ajut de la seva gràcia visquem amb més coherència el que creiem adequant-se cada cop més al que fem.

Ens cal avançar en la fe, en la certesa, en la confiança de que Déu habita en nosaltres. Si volem habitar al seu temple, ens diu sant Benet, ens cal complir tanmateix els deures de qui hi habita. La fe és més un acte de voluntat que de l’intel·lecte i creix en nosaltres per mitjà de la pregària. La conversió ens ha d’anar conduint a una pregària més profunda, més sovintejada, més intensa, més sincera, més enriquidora, més confiada. I si preguem amb fe esdevindrem cada cop més conscients de la presència de l’amor de Déu al voltant nostre i si l’amor de Déu és realment present en nosaltres, en la nostra vida, en el nostre dia a dia, no hi pot haver lloc en nosaltres per l’odi, ni pel ressentiment, ni per la autosuficiència, ni per l’orgull, ni per l’egoisme, ni per la mentida. Si no podem perdonar a qui ens ha ferit, si no podem estimar al qui se’ns fa molest vol dir que no deixem actuar a l’amor de Déu en la nostra vida. Perquè actuï cal l’ajut de la seva gràcia. Per fer aquest camí ens cal córrer, no pas encantar-nos per blasmar la monotonia del camí o per creure’ns el centre del món. Si maldem per tenir avui allò i demà allò altre, en una mena de cursa consumista espiritual mai obtindrem allò que ens ompli de veritat i les mancances sempre ens seran una excusa. Ens deia avui a Matines sant Lleó el Gran que «cada u sap quines virtuts ha d’envigorir i quins vicis ha de combatre ¿Qui se sentiria tan cofoi d’ell mateix o seria tan inconscient, que no s’adonés del que cal extirpar i el que cal desenvolupar. (...) No pots agafar tot allò que t’agrada. No pots valorar les accions regint-te només pel que te’n suggereixen els sentits. Considera els teus costums a la llum dels manaments de Déu; allí se’t diu que has de fer i què no has de fer» (sermó XLIX sobre la Quaresma).

Sant Agustí diu que no hi ha res difícil pel qui estima, ens ho diu també sant Benet indicant-nos que si el camí el trobem inicialment estret s’eixampla quan es corrent per la inefable dolcesa de l’amor. El que hem de desitjar és arribar a la vida perdurable i per intentar-ho hem d’aprofitar tots els moments, totes les possibilitats que la nostra vida ens ofereix. El nostre camí ha de ser fet a bon ritme i guanyant a cada passa fortalesa en la nostra fe. Ens preparem, militem, demanem al Senyor que ens atorgui l’ajut de la seva gràcia, no abandonant pas esfereïts de terror, si no participant en i per Crist. No podem entrar en la plenitud de Déu sense Crist, la nostra vida de cristians, de monjos, ha d’estar marcada per la creu de Crist. Lluny d’angoixar-nos per aquest sofriment, viscut sobretot per la paciència, ens diu sant Benet, aquesta dona sentit al nostre propi sofriment, és en certa manera un sofriment redemptor que ens ajuda al cap i a la fi a suportar les dificultats, les estretors del camí. Sant Pau a la Carta als Colossencs diu «estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos» (Col 1,24). És sobretot per la paciència per la que nosaltres completem el que manca als sofriments del Crist.

La reacció més humana quan algú ens fa mal es tornar-nos-hi, venjar-nos i si podem fer més mal a l’altre i donar-li el cop de gràcia que el deixi anorreat, molt millor. És perquè sofrim de manera equivocada i això ens posa de mal humor i aleshores intentem no pas de compartir el nostre sofriment sinó de traslladar-lo, de carregar-lo als altres. La bellesa de la paciència és que ens crida a aturar aquest sentit que ens fa estar malament amb nosaltres mateixos i amb el Senyor, tot mirant de que els altres estiguin tant o més malament que nosaltres. Som hàbils en recursos per aconseguir-ho, per esdevenir víctimes professionalitzades donant-nos així l’oportunitat de fer dels altres les nostres pròpies víctimes.

Sant Benet ens convida a superar tota això, a descobrir que si som pacients viurem més tranquils, farem la vida dels qui ens envolten més plàcida i, el que és més important encara, avançarem, correrem per aquest camí que ens ha de portar al temple del Senyor, a la vida perdurable. Conformar-nos al Crist, esdevenir com Ell en la nostra relació amb els altres és practicar-ho fins i tot quan els altres no són com nosaltres voldríem que fossin, perquè de fet no ho seran mai; els altres són imatges de Déu no pas nostres. Escollir aquest camí, progressar en aquesta escola, conformar la nostra voluntat a la de Crist significa un canvi radical d’actitud i és aleshores quan progressem, quan el camí que vèiem feixuc i estret apareix ample. Avançar en el camí espiritual és ser fidels a Crist que ens parla en la Paraula, a qui parlem en la pregària, aixecant-nos tants cops com caiem, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Participar dels sofriments del Crist és participar de la seva passió, és preparar-nos pel seu regne és fer allò que ens aprofiti per sempre. Com escriu Joan Mediocre de Nàpols i escoltàvem aquesta setmana a Matines: «Ell és, per tant, la nostra força, Ell que es dona a nosaltres: donem-nos també a Ell».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada