diumenge, 22 de juliol de 2018

COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES

De la Regla de sant Benet
Capítol 11

1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Joan Pau II escrivia que «La resurrecció de Jesús és la dada originaria en què es fonamenta la fe cristiana (cf. 1Co 15,14): una joiosa realitat, percebuda plenament a la llum de la fe, però històricament testificada pels que van tenir el privilegi de veure al Senyor ressuscitat; esdeveniment que no només emergeix de manera absolutament singular en la història dels homes, sinó que està en el centre del misteri dels temps. En efecte, com ens recorda en la suggestiva litúrgia de la nit de Pasqua, el ritu de preparació del ciri pasqual, Crist «és el temps i l’eternitat». Per això, commemorant no només un cop l’any, sinó cada diumenge, el dia de la resurrecció de Crist, l’Església indica a cada generació el que constitueix l’eix central de la història, amb el qual es relacionen el misteri del principi i el del destí final del món.» (Dies Domini, 2)

Estem al cor de la llarga sèrie de capítols de la Regla que descriuen l’organització de l’Ofici Diví segons les diferents hores del dia i de la nit, els dies i les diferents estacions de l’any. En els tres primers capítols d’aquesta sèrie, en què sant Benet descriu la celebració de l’Ofici de la nit, a l’hivern i a l’estiu, i la forma en què distribueix els Salms, ara destaca la importància de la celebració en diumenge. Certament no hi ha cap capítol especial a la Regla dedicat al diumenge, però també és cert que hi ha diversos passatges a la Regla que ens permeten veure quina importància tenia el primer dia de la setmana per a sant Benet. En particular, hi ha el capítol 48, que tracta de fet de l’equilibri del dia monàstic, on sant Benet ens diu que el diumenge, tots es dedicaran a la lectura, excepte els que estan a càrrec de feines molt concretes. A les nostres societats modernes el diumenge es percep principalment com un dia de descans, en relació amb el que el llibre del Gènesi parla del setè dia i molt en línia amb la tradició jueva. Però si pel monjo, el diumenge també és un dia de descans, hem de tenir cura de que no sigui un dia com qualsevol, perquè no ho és; en aquest dia, que no és el setè sinó el vuitè; que no és darrer dia de la setmana sinó el primer, recordem i celebrem de manera molt especial la resurrecció del Senyor; en certa manera, com ens diu sant Joan Pau II, cada diumenge celebrem la Pasqua. Per això ha de ser un dia de descans, però contemplatiu, és a dir, descansar en Déu, no pas de Déu, que es concreta litúrgicament, en l’Eucaristia dominical i en la lectio divina. La lectura de la Paraula de Déu hauria de ser la nostra activitat principal, el dia del Senyor. Una lectura tastada en l’ofici diví, un ofici particularment ric.

La història de la litúrgia ens ensenya que, segons una antiga tradició monàstica, que encara estava en vigor en l’època de sant Benet, durant la nit de dissabte a diumenge, fins al primer cant del gall s’estava en oració. Sant Benet, destacant aquest ofici nocturn, fins i tot proposa d’aixecar-nos abans del que és habitual, precisament per permetre una salmodia i unes lectures bíbliques i patrístiques més llargues i més nombroses. Sant Benet, sempre tant pràctic i coneixedor de les nostres febleses, tenint en compte el sentit comú, ens recorda que de vegades no ens aixequem i que això és poc excusable en un dia especial com és el diumenge.

Sant Benet inclou breus expressions que revelen el significat de la presència de Déu per animar tot l’Ofici, per exemple quan ens diu que quan es canta el Glòria al final de la quarta lectura, tots s’aixequen amb reverència o que quan l’abat llegeix l’Evangeli tots estaran dempeus i escoltaran amb respecte la Paraula de Déu. De fet, al final del tercer nocturn ara nosaltres llegim l’Evangeli del diumenge però en l’època de sant Benet no era pas així, sinó que era habitualment un dels relats de la resurrecció, d’acord amb l’antiga tradició de l’Església primitiva; perquè segons la tradició, la lectura de l’Evangeli era una part molt important de l’ofici de la resurrecció que en un inici sembla estava separat de l’ofici nocturn. El Te Deum conclou aquesta ofici amb un esperit festiu, previ a la celebració de les Laudes que sant Benet pràcticament contemplava immediates a l’ofici nocturn. De tot plegat el primer que hem de tenir present és que el diumenge és el dia de la resurrecció de Crist i per tant ha de ser un dia festiu que ens recordi la nostra alegria de ser cristians i de ser monjos. El diumenge ha de ser, en primer lloc, un dia dedicat la Paraula de Déu, paraula que escoltem en la litúrgia i que meditem privadament.

Sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica sobre el diumenge recalca aquest caràcter pasqual del diumenge dient: «Celebrem el diumenge la venerable resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, ho fem no només per Pasqua, sinó cada setmana»: així escrivia, a principis del segle V, el Papa Inocenci I, testimoniant una pràctica ja consolidada que s’havia anat desenvolupant des dels primers anys després de la resurrecció del Senyor. Sant Basili parla del «sant diumenge, honorat per la resurrecció del Senyor, primícia de tots els altres dies». Sant Agustí anomena al diumenge «sagrament de la Pasqua». Aquesta profunda relació del diumenge amb la resurrecció del Senyor és posada en relleu amb força per totes les Esglésies, tant a Occident com a Orient. En la tradició de les Esglésies orientals, en particular, cada diumenge és el dia de la resurrecció, i precisament per això és el centre de tot el culte. A la llum d’aquesta tradició ininterrompuda i universal, es veu clarament que, tot i que el dia del Senyor té les seves arrels en l’obra mateixa de la creació i, més directament, en el misteri del «descans» bíblic de Déu, s’ha de fer referència específica a la resurrecció de Crist per comprendre plenament el seu significat. És el que passa amb el diumenge cristià, que cada setmana proposa a la consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual, del qual brolla la salvació del món.» (Dies Domini, 19)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada