diumenge, 10 de juny de 2018

COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Si es presentava, si volia sojornar-hi, si estava content, si s’acontentava amb allò que hi troba, si raonablement i amb caritat humil blasmava o feia veure quelcom, si després volia integrar-s’hi; aleshores sí, aleshores que l’admetin. Però si s’ha vist que era exigent o viciós, si fos tal que mereixés de ser expulsat, si l’abat veia que no n’era digne, si veia que no ho mereixia la seva vida; aleshores no, aleshores que l’expulsin. Sant Benet no ho posa fàcil, però seria d’estranyar que en el cas que ens ocupa avui, la possibilitat de que un monjo canviï l’estabilitat d’un monestir a un altre, un monjo foraster que demana d’integrar-se en una altra comunitat, ho poses fàcil. Perquè no ho és; incorporar-se a una comunitat demana observar totes les prescripcions de la Regla, demana no mitigar-ne res; ens ho diu sant Benet quan parla dels sacerdots que volen restar en un monestir (RB 60). Ho diu sobretot en un dels capítols que més tenim i hem de tenir presents, el 58, quan parla que no s’ha d’admetre a ningú fàcilment, sinó que cal posar-lo a prova, que el candidat cal que perseveri picant a la porta, suportant amb paciència, perseverant trucant, estant-se una bona temporada estudiant, menjant i dormint, escoltant per endavant totes les coses dures i aspres, mantenint tothora la promesa de lligar-s’hi, saber ben bé a que ens comprometem, escoltant amb atenció dia rere dia la Regla; i tant sols un cop havent-nos-ho pensat molt bé i prometent de complir-ho tot i d’observar-ho tot, tant sols aleshores, podem demanar de ser admesos a la comunitat perquè potser vol dir que cerquem Déu de veritat i que som gelosos per l’ofici diví. Ens ho deia aquesta setmana l’apòstol sant Pere: «Pensant en això, procureu amb tota sol·licitud que la vostra fe vagi acompanyada d’una vida virtuosa, de la temprança, del coneixement, d’una paciència constant, de la pietat amb Déu, de l’estimació i de l’amor pels germans.» (2Pe 7).

La raó invocada és el servei a Crist, a qui es pot servir en tot lloc. El determinant no és pas la situació exterior, ni els costums de cada casa; sinó l’actitud interior del monjo i la seva relació amb el Senyor. En tot lloc servim un mateix Senyor i militem per un mateix rei; servim i militem. El Senyor és anomenat també Rei i el servei definit com un combat. L’estabilitat certament ens ajuda a aprofundir la relació amb el Senyor i Rei, dos títols de Crist que sant Benet empra aquí i al pròleg. El model a seguir sempre és Crist, aquell qui vingué a servir i no a ser servit, tot i ser mereixedor de ser servit pels mateixos àngels. Crist és sempre el model a seguir, a imitar, sempre inabastable i sempre impossible d’arribar a ser com Ell, però no per això podem renunciar a imitar-lo. «Crist és format, per la fe, en l’home interior del creient, el qual és cridat a la llibertat de la gràcia, és mansuet i humil de cor, i no es vanta del mèrit de les seves obres, que és nul, sinó que reconeix que la gràcia és el principi dels seus pobres mèrits.», escriu sant Agustí en el seu comentari a la Carta als Gàlates que em escoltat aquesta setmana a Matines. Com «hi ha un sol Déu; hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist» (1Tm 2,5). Si dèiem a Crist com Felip: «Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més.» (Jn 14,8), Ell ens respondrà: «fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?» (Jn 14). És a Crist a qui hem vingut a servir i aquest servei té una certa vesant de combat perquè combatre pel Crist és servir-lo.

Aquest capítol acaba tot el grup dels que ens parlen de l’entrada o la incorporació al monestir; certament no hi ha cap capítol de la Regla menor, fins i tot aquells que ens poden semblar avui més feréstecs tenen un rerefons de caritat, d’igualitarisme, de comunió. Però especialment en aquests dedicats a l’entrada al monestir: joves, infants, preveres o monjos d’altres monestirs; hi trobem el fonament del monaquisme segons sant Benet. Cada monestir té la seva manera concreta de viure l’ideal monàstic, les tradicions, els costums de cada lloc entren en joc. Ho podem experimentar quan en visitem un i hi sojornem; potser en un primer moment ens podem sentir un xic fascinats, de fet la major part de les vegades és per la novetat; perquè al poc comencem a reconèixer-hi algunes similituds amb el nostre; però certament sempre en podem aprendre, sempre hi ha quelcom que ens pot fer servei per la nostra pròpia vida monàstica; una altre distribució del temps, més temps per pregar, més silenci; les possibilitats són il·limitades. En alguns candidats a la vida monàstica hi pot haver la temptació d’esdevenir una mena de giròvags intercomunitaris, aquells que potser voldrien passar el temps canviant de comunitat, cercant tothora una comunitat ideal que no existeix pas, o cercant la que més facilitats els doni en una època de manca de vocacions. No es tracta de facilitar per facilitar, sinó d’assegurar en la mesura del que és possible que qui s’apropa a un monestir, cerca Déu de veritat. El que sant Benet no aprecia són les persones que reclamen coses supèrflues, puntilloses i exigents; sap que cal protegir-se contra els elements pertorbadors, sap molt bé que per seguir a Crist en comunitat cal que la nostra misèria no viciï als altres i que el que no vulguem per a nosaltres no ho fem a ningú.

El que aquest capítol ens pot aportar de nou és la certesa de que sant Benet vol que ens edifiquem per aquells qui ens poden ajudar a créixer espiritualment i humanament, vinguin d’on vinguin; que arreu servim un mateix Senyor i Rei però que cal preservar sempre la pau de la comunitat davant de qualsevol perill, «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal.» (RB 34,6). Contents amb els costums que hi trobem, no pertorbant amb les nostres pretensions, acontentant-nos amb el que hi ha; no essent exigents ni viciosos; elements que serveixen tant pel monjo foraster com per cadascun de nosaltres; perquè mai les nostres misèries no viciïn també als altres i perquè amb caritat humil la nostra vida sigui mereixedora de ser acollits per la nostra comunitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada