diumenge, 29 d’abril de 2018

ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La definició dels rols, papers o responsabilitats dins la comunitat formen part de la mateixa cultura benedictina que estableix clarament les funcions, posicions i competències i confereix a cada rol una visibilitat externa. Potser no hi ha res de tant llunyà a la cultura monàstica com la idea d’una societat no organitzada, res de menys benedictí que la improvisació i la manca d’una activitat, d’una responsabilitat concreta. Ben bé coneixem com sant Benet estableix en el capítol 63 l’ordre que han de respectar els monjos i com, malgrat el pas dels segles, seguim distribuint les responsabilitats en la comunitat d’acord amb l’esquema dissenyat per sant Benet, tenint per exemple: un abat, un prior, un cellerer, un majordom, un hostatger, un mestre de novicis o un porter.

S’explica que en el Vaticà la posició en l’esquema de la cúria bé donada per la freqüència d’accés al sant Pare; així el secretari d’Estat es rebut amb molta freqüència, per tant té molt poder; els caps de dicasteri el veuen un cop al mes, tenen per tant una mica menys de poder, i un bisbe diocesà el visita cada cinc anys i sovint de manera comunitària amb d’altres de la seva província eclesiàstica, per tant els eu hipotètic poder és bastant menor, al menys al Vaticà. Evidentment al monestir no tenim una estructura tant complicada, gràcies a Déu; però si que hem de fer front a unes determinades tasques. Per entrar al monestir no establim un procés de selecció, no demanen ara un organista, ara un cuiner, ara un economista, ara un hortolà; d’acord amb les necessitats puntuals de la comunitat.

Venim al monestir quan Déu ens hi crida i això no respon a una acurada selecció de personal, sinó que Déu crida a qui vol, quan vol i on vol. Certament sols Ell sap el que es fa i el perquè i de ben segur no respon als nostres criteris humans; com la mateixa crida a la vocació no respon a un procés racional prèviament establert; de tot plegat també en parla abastament sant Benet a la Regla.

L’abat i la comunitat no disposem d’un cert número de currículums per triar a la persona justa per fer front a una necessitat de la comunitat concreta, perquè potser aleshores no seria una comunitat, seria potser una empresa o quelcom de similar; perquè en una comunitat qui tria, qui selecciona el personal en definitiva és tant sols Déu.

Per això per cobrir els llocs de responsabilitat en cada àmbit, cal triar a aquell qui es creu pot ser el més adequat per exercir una determinada activitat i fins i tot pot ser que li calgui una preparació específica, addicional. Perquè en la vida comunitària del que es tracta es de posar els dons i talents a disposició de la comunitat, generosament, sense gasiveries, posant-hi el màxim de la nostra voluntat en voler fer les coses el millor possible, aprenent-ne si cal, i sobretot no murmurant, no passant comptes de si aquell altre no fa tant o no ho fa tant bé.

Aquesta especificat de l’organització de la nostra vida comunitària presenta també d’altres aspectes.

Les nostres ocupacions poden ser-ho per un temps més o menys limitat, no ens pertanyen sinó que són serveis a la comunitat. Fa uns anys vaig escoltar de boca d’un monjo aquesta frase «què faria jo sinó fos tal cosa», em va sobtar molt, més encara perquè jo tot just començava la vida monàstica. No es tracta de fer aquesta o aquella altra activitat, perquè no venim al monestir a fer d’això o d’allò altre, és tracta de ser monjos, o millor dit d’intentar ser monjos cada dia una mica més, una mica millors, amb més profunditat, amb més lliurament a aquell l’únic a qui ens lliurem, que és Crist; perquè el servei a la comunitat, als germans és al cap i a la fi servei a Crist.

Un altre aspecte és que sovint o no ens jubilem o ho fem quan les nostres capacitats físiques ja no ens permeten de fer quelcom concret. Tots tenim al cap la imatge d’aquells germans que per exemple han servit taula, rentat plats o anat a la porteria fins que literalment no han pogut fer-ho i no pas han demanat de deixar-ho per caprici, prevenció o per reservar-se.

També tenim aquells que malgrat l’edat segueixen portant responsabilitats i fent feina i no pas menor. Tots ells tenen en ment, segurament sense saber-ho, la filosofia que hi ha darrera d’aquella famosa frase del discurs inaugural del mandat de John F. Kennedy un ja llunyà 20 de gener de 1961: «No preguntis el que el teu país pot fer per tu; pregunta’t el que tu pots fer pel teu país» o en versió monàstica «no preguntis que et pot aportar o et pot fer la comunitat; pregunta’t que pots aportar o fer tu per la comunitat.» Cal establir una relació recíproca, la comunitat ens aporta quelcom i de molt important, però nosaltres hem de posar-hi el coll per aportar-li quelcom de positiu, el millor de nosaltres mateixos, perquè és a Crist a qui servim en l’escola del servei diví.

En el capítol d’avui hi podem trobar també dues altres idees bàsiques: la de la responsabilitat i la de la subsidiarietat. Responsabilitat no sols per fer el que ens diuen, sinó per fer-ho el millor que sapiguem i amb la màxima diligència que puguem. I la subsidiarietat, que és un principi bàsic de la doctrina social de l’església; si tu pots fer o solucionar quelcom no esperis a que d’altres t’ho hagin de fer, el que no vol dir fes el que vulguis sinó fes el que et cal fer i pots fer. Cadascun tenim una responsabilitat, perquè tots i entre tots, formem la comunitat.

D’entre nosaltres n’hi ha alguns als qui el Senyor els hi ha donat o bé més capacitat o bé més habilitats. Sovint passa que recorrem a alguns més que a d’altres per fer segons que, i segurament per egoisme recorrem massa sovint als mateixos perquè tenim la certesa de que amb ells ho farem tot aviat i bé. Jo personalment haig de confessar que caic en aquesta temptació i d’altra banda que també voldria millorar la relació amb el treball de cadascun, especialment dels degans o responsables, coneixent-lo més de prop i escoltant-los més sovint perquè se sentin més valorats i estimats. La dinàmica de la casa a voltes m’ho impedeix però això no és excusa per cercar de millorar-ho i cridar-los sovint.

Sant Ignasi emprava sovint l’expressió «la nostra manera de fer», no tant sols fent referència al conjunt de valors i normes que composen l’estructura organitzativa d’un orde o institut, sinó sobretot a la manera en que els seus membres viuen la seva vocació. Sant Benet de manera similar ens diu que la nostra manera de fer ha de ser tenint cura de fer la tasca a nosaltres encomanada segons els manaments de Déu de tal manera que entre tots puguem compartir refiats les carregues de la comunitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada