diumenge, 25 de febrer de 2018

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Per sant Benet la pregària ha d’ocupar en la nostra vida un lloc fonamental: «que no s’anteposi res a l’ofici diví» ens diu a la Regla. Tant és així que fins i tot si som absents del monestir, si no podem participar de la litúrgia comunitària no ens han de passar per alt les hores prescrites. Sempre, ja s’encarrega de recordar-nos-ho sant Benet, la nostra absència ha de ser justificada per tenir la feina molt lluny o si som enviats de viatge, motius que per sant Benet l’abat comprèn.

Quan preguem fora del monestir estem en comunió amb Déu i també amb la resta de la comunitat. Aquest aspecte de pregar en comunió ens recorda, per exemple, els cartoixans, que fan una part del seu ofici diví sols a la cel·la; el primer que ensenyen a qui s’apropa a una cartoixa amb una intenció vocacional és a fer l’ofici a la cel·la a l’hora i amb els mateixos moviments que la resta de membres de llur comunitat; sols, però en comunió. De la mateixa manera sant Benet vol que quan preguem fora de casa estiguem en comunió espiritual amb la nostra comunitat.  Tots n’hem fet experiència un dia o un altre i hem fet l’ofici diví dalt d’un avió, en un tren, en una estació o un aeroport, anant en cotxe o en una àrea de servei d’una autopista, al bosc o dalt una muntanya, en un hospital ingressats o acompanyant un germà o familiar malalt i, no cal dir-ho, en una capella o en una església.

Déu és present arreu i nosaltres, adreçant-nos-hi, no negligint mai la tasca de la nostra servitud, ens diu sant Benet, ho podem constatar. Tal com la Regla diu «que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví»; això també ho hem de tenir present si preguem de fora el monestir estant. Perquè si som monjos, onsevulla que estiguem hem de ser també homes de pregària, homes assedegats pel contacte amb Déu i per tant delerosos de poder-nos-hi adreçar.

Déu es fa present en la nostra jornada diària de diverses maneres; en la mateixa comunitat, el Déu amagat del conte que ens explicava la Mare Montserrat aquests darrers dies, però està present especialment en l’Ofici Diví i de manera privilegiada en l’escolta de la seva Paraula, en la lectio, i en l’Eucaristia on es fa present en l’assemblea reunida, en el qui presideix, en la litúrgia de la Paraula i essencialment i fonamentalment en el pa i el vi transformats en cos i sang de Crist, presència real del Senyor entre nosaltres. Si en certa manera ens hauríem de definir com uns enamorats del Senyor, tanmateix, cercar-lo, lloar-lo, pregar-li no ens hauria de resultar, en qualsevol circumstància, feixuc sinó alliberador, reconfortant.

No fa massa setmanes un religiós, no pas de la nostra comunitat, em comentava que se sentia sec espiritualment, que l’ofici diví li pesava i la salmòdia havia perdut sentit per a ell. És una situació greu per a un consagrat, una vertadera crisi de vocació. Potser no ens la podem estalviar mai del tot ni la podem evitar, potser fins i tot sigui útil per créixer interiorment, però el que si hem d’intentar és posar-hi de la nostra part, pouant en la Paraula de Déu; mitjançant la lectio, posant els cinc sentits en l’Ofici Diví i en el treball, intentant de viure intensament la nostra relació amb Déu, àdhuc quan som fora del monestir.

Pregar per què? A qui? Pregar per parlar, per estar en contacte amb Déu. Explica un conte que «Un piadós musulmà resava tots els dies davant Déu, i tots els dies li suplicava una gràcia que desitjava li concedís. Es col·locava sempre, per a la seva oració, en el mateix racó de la mesquita i tants anys van passar i tantes vegades va repetir la seva oració que, segons expliquen, els senyals dels seus genolls i dels seus peus van quedar marcats sobre el marbre del sol sagrat. Però Déu semblava no sentir la seva oració, semblava no assabentar-se si més no que algú l’invocava. Un dia, per fi, es va aparèixer al devot musulmà un àngel de Déu i li va dir: “Déu ha decidit no concedir-te el que li demanes”. En sentir el missatge de l’àngel, el bon home va començar a donar veus d’alegria, a saltar de goig i a explicar el que li havia succeït a tots els que es reunien al seu voltant. La gent li va preguntar, sorpresa: “I de què t’alegres, si Déu no t’ha concedit el que li demanaves?” Ell va contestar, desbordant-li el goig sincer en cada paraula: “És veritat que m’ho ha negat, però, almenys, ara sé que la meva oració arriba fins a Déu! Què més puc desitjar? Què m’importa no haver rebut el que li demano a Déu? El que compta és que Déu m’ha escoltat, que l’oració m’ha posat en contacte amb ell”». Saber que ens escolta, que ens comuniquem amb Ell, amb això n’hi ha prou.

Però la constància, la perseverança han d’acompanyar la nostra pregària. Sols així, com les marques que deixà el piadós musulmà en el terra de la mesquita, la pregària les deixa en el nostre interior. Fidelitat a l’ofici diví fins i tot fora de casa, pregant en la mesura i de la manera més digna que puguem, sense interrompre-la mai perquè és massa preciosa per descuidar-la, per obviar-la. Preguem allí on ens trobem, sempre amb respecte davant de Déu, sense que ens passin per alt les hores prescrites per la pregària, fent-les com puguem si ens cal fer-les pel nostre compte, sense negligir-les mai, en comunió espiritual amb la comunitat.

«Demanem, i Déu ens donarà; cerquem, i trobarem; truquem, i Déu ens obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren», ens diu Jesús (cf. Lc 11,9-10).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada