LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La taula, l’abat i els hostes, tres punts importants en la Regla de sant Benet. Els àpats de la comunitat són un acte comunitari que compartim amb els hostes. Les mateixes construccions dels nostres refetors ja ens indiquen quina importància es dona a la reunió de la comunitat per menjar.

Evidentment allò important no és el fet de menjar, o el que mengem, sinó fer-ho en comunitat i compartir-ho amb els hostes; tot i que, veient en alguns cara d’insatisfacció davant la safata que se’ns ofereix i que rebutgem a voltes o sovint amb contundència, sembli que el més important és el menjar, no és així, però a la fi tampoc no és quelcom massa preocupant si tot i rebutjar allò que se serveix al nostre refetor tenim un aspecte més proper a l’enfit que a la inanició i rebutgem més per caprici que per ascetisme. Segur que avui els hostes valoren més la participació en la taula dels monjos que no pas el contingut de qualsevol àpat al marge de la comunitat, tot i que millor que el menjar sigui bo; de fet és una oportunitat que donem de compartir amb una mica més de profunditat la nostra vida, compartint la pregària i menjant escoltant una lectura en silenci; tota una experiència en un món que no sap ni pregar ni menjar sense estar davant el televisor o estant pendent del mòbil, com a vegades veiem en algun hoste convidat. «Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre», és a dir menjar en silenci, un aspecte que crec hem millorat molt darrerament, però que sempre cal esforçar-se a mantenir.

L’hospitalitat suposa afecte, acceptació, acollir amb goig el qui arriba: la Regla ens diu: «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”» (RB 53,1). El fet de compartir la taula amb els hostes ens mostra la importància de la reunió comunitària, i com en l’episodi d’Emaús cal reconèixer en el qui menja amb nosaltres al mateix Crist. L’acolliment és una actitud evangèlica fonamental; l’acolliment és una obertura a l’altre que exercim en comunitat. Cal també respectar la intimitat de l’hoste, deixar la seva atenció a l’hostatger que és l’encarregat per la comunitat d’atendre el qui s’apropa al monestir. Respectar l’hoste vol dir no sotmetre’l al tercer grau a la recerca d’informació sobre la seva vida per tal de satisfer, ben mirat, la nostra xafarderia com a únic objectiu, ser correctes sense ser tafaners. Sant Benet és prou clar quan diu: «Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes» (RB 53,23-24). Per sant Benet no hi ha cap hoste insignificant, tot home té la imatge del mateix Crist. En aquest acolliment la figura del porter hi juga també un paper important, atenent qui truca a la porta, o al telèfon, adreçant-lo a l’hostatger i si no el troba donant el correu electrònic per tal que sigui atès posteriorment. Acollim doncs els hostes intentant veure-hi al emateix Crist, amb caritat, mesura i senzillesa.