ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui-, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis. 

Comentari de l’abat Octavi Vilà

En aquest capítol sant Benet destaca dues idees, d’una banda la família del monjo, el seu passat, els seus orígens, i de l’altra la senzillesa i la igualtat, el seu present, la seva realitat monàstica. No fer accepció de persones eliminant també les distincions entre els qui entren al monestir amb diferents capacitats és una de les idees cabdals de la Regla de sant Benet. El lliurament de béns, en aquest cas per part dels pares dels infants d’origen noble, no significa per sant Benet que hi hagi d’haver diferències. Allò realment important és el camí de la vida del monjo. Per sant Benet l’establiment de distincions significaria un greu impediment per a la vida comunitària. Sant Benet ens està dient que en el monestir tots els monjos són iguals, que les capacitats intel•lectuals, físiques o econòmiques no han de ser sinó una aportació a la riquesa comuna de la vida del monestir, dons posats al servei dels altres generosament i sense vanaglòries.

Sant Benet demana també i sobretot a l’abat que «Que no faci accepció de persones al monestir. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència» Que en qualsevol cas l’accepció sigui positiva, és a dir per raó de les febleses: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones —Déu no ho vulgui—, sinó que es tingui consideració de les febleses». Cal que «consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos».

Sant Benet no propugna un igualitarisme uniformitzador sinó un equilibri comunitari on entre tots es comparteixin dons i talents essent comprensius i misericordiosos els uns amb els altres i que ni els que tenen més capacitats se n’enorgulleixin ni els qui tenen més febleses cerquin de treure’n profit i, sobretot, que ningú rondini o murmuri al respecte. Però rondinem i murmurem ben sovint. Un prevere de la comunitat inicia un diumenge o un dia ferial la seva homilia, pot ser un do o una feblesa, encara no ho sabem; però abans de saber-ho ja se sent al cor algú que rondina, i de fet quan el rondinaire habitual o ocasional predica, un altre murmura contra ell. Si algun salmista elabora les seves pregàries, cosa que si no cau en heretgia o contradiccions és ben lloable perquè significa que el que demana en nom de la comunitat és fruit dels seus moments de pregària personal, tard o d’hora al llarg de la setmana sentirà algun comentari a baixa veu o un so de reprovació. A la fi no acceptem els dons dels uns i les febleses dels altres, tot i que tots tenim una cosa i altra, tots tenim algun do i tots més d’una feblesa.

L’altre aspecte d’aquest capítol és la relació amb la família, que com escriu l’abadessa Montserrat Viñas, és important en la vida del monjo. Pot representar una dificultat tant si la nostra opció vocacional és estimada per ells com si és rebutjada, ja que per una part ens pot portar a no sentir-nos prou lliures, un xic pressionats i per l’altra el seu recolzament i aprovació són una ajuda sempre, sobretot quan arriba la inevitable hora del dubte i és quan ambdues situacions poden provocar inseguretat i pressió. Des de la pròpia llibertat amb què vivim la nostra vocació es manté i sorgeix amb més força l’estimació profunda envers familiars i amics, que hem deixat fora i una sana relació amb ells afavoreix el nostre camí monàstic.

Però és evident que les arrels es mantenen vives i alhora la responsabilitat que tenim envers la família, sobretot els pares. Tard o d’hora els pares es fan grans i necessiten més atenció també per part nostra, que a vegades som els qui més lliures estem dels fills; també tard o d’hora els perdem i la situació canvia. En qualsevol situació però, hauríem de comprendre els qui durant un temps més o menys llarg han d’anar visitant als seus pares més sovint, per tal d’aportar-los ajuda i suport. Ni ens pensem que això no ens caldrà mai, si els pares són encara joves, perquè arribarà; i si de cas no ho hem hagut de menester o ja no ho necessitem fer per les circumstàncies que sigui, no pensem que és feblesa dels altres, sinó caritat envers els qui ens han donat la vida, educat i transmès la fe.

Hem de viure la nostra vida de cristians al clos del monestir amb equilibri, essent conscients d’on venim i com això ens pot ajudar i també alhora dificultar el camí. El que hi hagi de bo, posar-ho al servei dels altres; el que hi hagi de menys bo saber-ho acceptar, i aprendre també dels germans allò de bo i saber allò que de menys bo tenen per no repetir-ho. Així, obertes totes les portes del nostre cor, de manera que no resti mai lloc a la murmuració que ens pugui seduir i perdre, Déu no ho vulgui, avançarem dia a dia tots junts en el progrés en la vida monàstica i en la fe, eixamplant el cor i corrent per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor.