QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Obriu-me el llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança. Amb aquest verset ja podem fer-nos la idea d’on estem situats en el món. Tenim moltes coses, però entre tantes, tenim una veu, una boca, uns llavis, on podem dir, d’on poden sortir el bo i millor de la persona.

Sant Benet és molt clar en el seu ensenyament, per això, el monjo ha d’entendre que la primera cosa després de llevar-se, de bon de matí, encara fosc, és posar-se al davant de la pregària, posar-se al davant de Déu, posar la seva petitesa, al davant de la grandesa de Déu.

I des de la seva petitesa, el monjo demana que el Senyor i sols ell, pugui ser qui obri els meus llavis per lloar-lo tot el dia que tenim al davant.

La distribució dels salms de sant Benet encara s’assembla a la nostra distribució dels diumenges. Salm tercer, salm noranta-quatre , l’himne. La quantitat dels salms actualment és menor. Les lliçons del volum de damunt del faristol, els responsoris cantats a les solemnitats, tot fonamenta l’aliment de la nostra vida de pregària. Per això, ens interessa no despistar-nos i estar pel que hem vingut a fer al monestir.

La base de la litúrgia de Matines, és doncs la mateixa que sant Benet ens proposa, acabem amb la pregària de la lletania, el Kyrie eleison.

Podem dir que, encara a la nit, quan encara no ha començat a clarejar el dia, demanem la pietat del Senyor per aquesta nova jornada que ens ha estat oferta.

Déu ens dona una nova oportunitat per lloar-lo, i lloant-lo visquem en pau.

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat sempre ens ajuda a apropar-nos més i més a Déu. Hauríem de descobrir la consciència de cuc. En la immensitat de l’univers creat som molt poca cosa, encara que ens pensem ser qui sap qui.

L’única realitat és que som fills de Déu. Això és la cosa més sublim de la nostra existència: Fills de Déu. La grandesa de ser fills en el seu Fill, Jesucrist, ens hauria de fer reflexionar la vida que portem.

La vida de monjo és una vida d’imitació real de Crist. La nostra personalitat lluita de vegades per enorgullir-se de qui sap què. Hem de girar la nostra mirada a Crist, el Crist humiliat, a la Creu, les seves ferides, ens guarien.

Per això, ens convé una veritable conversió del cor, per això ens convé descobrir la consciència de cuc.

Hem de deixar l’orgull de banda, abandonar tota mena d’orgull, que sempre ens allunya del Crist.

Ens cal obrir els ulls del cor per descobrir els manaments del Senyor. Ens hem de donar compte que si no ens posem els últims no podrem tocar el qui sa fet l’últim de tots per portar-nos a tots a la glòria.

Ens convé la humiliació, per adonar-nos d’on som i cap on hem de orientar la nostra vida monàstica.

La humilitat no és un capítol qualsevol de la Regla de sant Benet, el capítol de la humilitat recull l’essència de la vida, de la nostra vida monàstica, de la vida per ell, amb ell i en ell, el Crist que ens portarà a la glòria del Pare.

Ens hem d’alegrar quan ens humilien perquè això ens farà adonar-nos que realment som molt posa cosa, però que Déu és el tot.

LA HUMILITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta en la seva Regla l’escala de la humilitat. I amb la humilitat ens presenta la nostra relació amb Déu i al mateix temps la nostra relació amb els altres.

«Tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull». L’orgull sovint ens fa caure en l’abisme del mal. I l’orgull mai pot conduir al camí de la virtut, el camí cap a Déu mateix.

Per això, el monjo per sant Benet ha de tenir clar l’escala que ha de pujar. És per la humilitat que és va cap a Déu, i és per la humilitat que et dones als altres. El Crist es va fer no res, perquè nosaltres poguéssim esdevenir fills de Déu, per gràcia i de veritat.

Per això, mai ens ha de donar por el camí de la humilitat, mai ens ha de donar por pujar l’escala dreçada al cel que aparegué en somnis a Jacob, per on veia els àngels amunt i avall.

Encara no som àngels, però estem en el camí de la virtut per poder esdevenir membres de la casa celestial. Aquests dies de treva que tenim, els hem d’escarrassar amb la humilitat. Comencem des del nostre cor. Si comencem des del cor anirem eixamplant tot el nostre ésser per poder viure la joia d’estat, o bé, podem dir: d’estar en Crist, de viure amb Crist.

La nostra vida s’entrellaça amb la de la voluntat de Déu. Si tot ho fem des de la humilitat sempre guanyarem i la presència de Déu enmig nostre serà veritable.

El que esperen les persones dels monjos és que preguem per elles, per les seves necessitats. Cal humilitat, molta humilitat per viure de la pregària, per presentar davant Déu totes les peticions que ens arriben.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Aquest capítol ens ajuda a veure com sant Benet ens presenta en la seva Regla uns trets que ha de tenir l’abat. Però, aquests trets els hem de fer nostres cada monjo. Som monjos i totes les coses bones i santes les hem de mostrar més amb fets que no amb paraules.

Les paraules sense els fets no ens diuen res avui en dia. La nostra societat està abocada a la imatge, una imatge val més que qualsevol paraula. Clar que es poden dir moltes paraules, però la imatge ajudarà sempre al contingut de les paraules.

És tasca de l’Abat, però també de cada monjo. Cadascú en el seu lloc ha de saber donar testimoni del que és. Som monjos, els qui ens hem reunit ara en la sala capitular. Cada paraula de la Regla ens interpel·la, encara que avui el capítol vagi adreçat a l’Abat; també ens podem fer preguntes: Realment vivim el que parlem? Som bon exemple de vida monàstica? Parlem molt de tot i la nostra actuació no hi és d’acord amb la nostra veu?

Cadascú de nosaltres tenim uns ulls, uns ulls de la fe que ens fan veure els altres i com son els altres fins i tot a nivell espiritual. Però, també hem de discernir i purificar la nostra mirada per si de cas se’ns ha incrustat una biga que ens impedeix veure amb ulls de misericòrdia.

L’abat no ha de fer accepció de persones, perquè Déu no fa accepció de persones. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell que trobi millor en les bones obres i en l’obediència. Sembla que es contradiu, però el que és clar que el monjo ha de fer bones obres i ha de ser obedient.

No sols serà l’abat qui estimarà més el monjo obedient i que fa millor les bones obres, sinó serà tota la comunitat qui l’estimarà més.

Ara bé, el que no ha de perdre mai de vista l’abat, és com l’anomenen i les funcions que fa en la comunitat, com a vicari de Crist, per això, la caritat vers cada monjo és el que més ha d’aplicar l’abat davant de les maneres de ser de cadascú.

QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El darrer capítol ens ensenya, que som en un començ de vida monàstica. Però la tendència del monjo ha de ser clarament avançar cap a la perfecció. La perfecció com a bé, bé suprem. Per això, la nostra vida ha d’estar dirigida a fer el bé. Sigueu bons, com el Pare del cel és bo, ens diu Jesús en l’evangeli.

Aleshores, ens cal tenir una bona escombra per escombrar i netejar de la nostra vida tot allò que ens fa mal, que ens provoca mal i que ens duu al mal.

Amb la Regla i amb tota pàgina dels llibres de l’Antic i Nou Testament, amb es ensenyaments dels sants Pares, Col·lacions, Institucions i les seves vides, tot ens poc ajudar a discernir el camí cap a Déu.

Aquesta Regla de sant Benet ens la van donar impressa el dia de la nostra professió, no per tenir un llibre en la nostra biblioteca particular, sinó per assaborir cada paraula que sant Benet vol exhortar-nos en el camí de la vida monàstica.

L’itinerari és clar. La nostra meta és la pàtria celestial. Aleshores tot el restant és superflu.

Cal complir la Regla, amb l’ajuda de Crist ho podrem fer amb il·lusió i alegria. No podem mai anar sols, per això tenim la comunitat, per això, tenim l’abat, perquè entre uns i altres puguem arribar amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que hem recordat en la lectura de la Regla.

Posem en pràctica la Regla i el cor se’ns obrirà sense adonar-nos i gaudirem del bo i millor de la vida monàstica que ens adreça amb velocitat cap a l’encontre amb el Senyor de la glòria.

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Cada capítol de la Regla va ajudant-nos a meditar la nostra vida monàstica. La tasca, l’ofici de porter, no és una feina qualsevol. Pensem que el porter és el primer rostre que la persona troba al tocar a la porta del monestir.

Per tant el porter ha d’estar atent a respondre al qui truca a la porta, o actualment també al qui truca al telèfon. Sant Benet ens demana maduresa per exercir l’ofici de porter, però, per qualsevol ofici se’ns demana maduresa.

És important saber estar en l’ofici encomanat. No cal dir que neci seria un porter que en lloc d’estar atent al seu lloc anés rondant per la plaça o posant-se a xerrar en les turistes com si fos un bufó de la cort de Pere el Cerimoniós, fora de test.

És important saber estar, saber tractar els afers amb tota la dolcesa del temor de Déu, saber fer l’encàrrec que li encomanin. I això, ho tem de tenir en compte en qualsevol ofici que se’ns demana.

El fer bé l’ofici és una virtut, el negligir en l’ofici encomanat acaba sent un pecat.

Aquest capítol també ens demana una consciència neta i pura de saber que vivim en un lloc privilegiat de pau i de relació íntima amb el nostre Senyor. Per això, ens posa l’accent que els monjos no rondin d’un cantó a l’altre, no corrin per fora del monestir, perquè això, no ajuda a les nostres ànimes ha estar pacificades i orientades a la contemplació de Déu.

Als qui ens toca sortir del monestir, tal vegada ens n’adonem més de la riquesa del lloc de silenci i quietud. És fonamental per al monjo el saber viure en pau i estable en el seu lloc, és el saber viure a la presència de Déu en definitiva.

Per això, treballem amb amor en cada cosa que fem en el monestir, fent sempre el més bé possible el nostre treball, perquè així anirem atansant-nos més i més a Crist.