L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Rafel Barruè, abat de Poblet

Sant Benet ens presenta el primer graó de la humilitat: una obediència sense espera.

Sí, una obediència dels qui res no s’estimen tant com el Crist. És a dir el monjo per sant Benet ha de ser humil i la humilitat de la persona que vol seguir les petjades de Crist ha de desenvolupar-se per mitja de l’obediència.

De fet, un dels tres vots monàstics, millor dit el primer és l’obediència. Però, podem pensar que això de l’obediència implica una manca de llibertat, de decisió, de voluntat.

Ara bé, l’obediència que es presta al superior és a Déu a qui es presta. Això ho hem de tenir molt clar perquè això ens portarà a viure l’obediència amb una més gran llibertat i de cor.

Perquè de cor hem d’escoltar i de cor hem d’obeir sempre, perquè cada vegada que estem obeint al superior estem obeint a Déu.

L’obediència ha de realitzar-se amb promptitud, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Perquè totes aquestes actituds que podem tenir davant d’un manament, no ens ajuden a viure amb pau, sinó que sumen neguit més neguit.

Déu ho veu tot i no podem dissimular la nostra actitud davant de l’obediència. Cal doncs practicar l’obediència amb llibertat de cor i sempre tenint present que a qui obeïm és Déu.

L’exemple d’obediència el tenim en Jesucrist, que no va fer la voluntat pròpia sinó la del Pare. Visquem delerosos de seguir Crist i fem com ell, que no sigui la nostra voluntat sinó la del Pare. Renunciem a la nostra pròpia voluntat per esdevenir més lliures a complir la voluntat de Déu. No ens distraguem i seguim el nostre camí de conversió des d’aquest primer graó de la humilitat que és l’obediència.

LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta quatre menes de monjos: Cenobites, anacoretes, sarabaïtes i giròvags.

Som al primer capítol de la Regla. Aleshores sant Benet vol que tinguem clar a quina mena de monjos va adreçada.

Amb l’ajut del Senyor vol ordenar la vida dels cenobites. Dels qui diu que son un llinatge fortíssim.

Un llinatge que viu en un espai comú, un monestir. Un llinatge que milita sota una regla, una mesura, un ordenament de la vida espiritual i material dels seus membres. Un llinatge que té com a superior un abat, que com un pare de família procura el bé de la seva prole.

Ja anirà sant Benet informant-nos punt per punt dels elements més essencials per a seguir a Crist en una comunitat concreta, en un monestir, on l’ideal és tenir de tot per a que els monjos no rondin per fora, ni rondinen per dins.

Sant Benet, també ens descriu altres menes de monjos. Els anacoretes per sant Benet han d’estar provats per una llarga temporada al monestir. Perquè per ser anacoreta es necessita haver passat una llarga prova en la vida comunitària, perquè així amb l’ajuda de molts podran estar ben preparats per viure la vida de soledat a l’ermita. Cal veure com el fervor novell s’ha de discernir en comunitat, en l’ajuda de molts, per després viure ja tot sol només en l’ajuda de Déu.

Les altres dos menes de monjos més val no parlar-ne. Però, ens convé tenir-los en compte per avisar-nos que nosaltres, cadascú de nosaltres que hem fet la professió monàstica podem caure en aquest miserable estil de vida. Alerta, alerta, alerta, ningú de nosaltres estem lliures de caure en la temptació de comportar-nos com uns sarabaïtes o com uns giròvags, començant per l’abat primer de tots.

Cal discernir cadascú, perquè hem vingut al monestir, perquè hem entrat a la vida de cenobites. Sant Benet ens proposa la seva regla per viure-la amb intensitat, des del cor obert sempre a la voluntat de Déu.

QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 71

1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El bé de l’obediència ens diu Sant Benet. Perquè l’obediència és un bé d’interès fonamental en la vida monàstica, un bé que s’ha de cuidar. Perquè si no el cuidem el podem deixar a perdre i després és molt difícil de restaurar.

L’obediència sempre va lligada etimològicament a l’escolta. No pot haver obediència si no hi ha escolta per part del deixeble, per part del monjo.

Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor. L’obediència és l’acompliment de l’escolta, de l’escolta de la Paraula de Déu.

Si jo soc una esponja que s’amara de la lectio divina, no em resultarà difícil escoltar la paraula de Déu. Ens convé tindre l’orella del cor molt atenta per escoltar la veu de Déu. I amb aquesta habitud de segur que no ens costarà gens obeir la veu del qui parla.

Parla , Senyor que el teu servent escolta. Som servents del Senyor. Som servents en l’escola del Servei Diví, en el monestir de Poblet.

El servent escolta i posa en pràctica la veu del qui mana.

Cal aprendre a escoltar i així podrem obrir-nos els uns als altres sense cap interferència.

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 57

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El treball és fonamental en la vida de qualsevol persona. La vida del monjo ha d’estar ordenada amb unes hores dedicades a la litúrgia, altres a la lectiu, altres al treball, altres a l’esbarjo, altres al descans.

Els treballs poden ser molt variats. Ara avui sant Benet ens parla dels artesans. El treball artesà implica unes qualitats que no tots tenim. Aquest monjo però podria tenir uns problemes:

1. Com tal vegada és l’únic en el seu ofici podria enorgullir-se. Això, és desastrós per al servent. Per què enorgullir-se de la seva traça? Per què això el fa diferent als altres? Per què el col·loca a un nivell superior als altres germans? I encara que sant Benet ens parla dels artesans també ho podem aplicar a qualsevol ofici del monestir fins a l’Abat.

El mal d’enorgullir-se pot afectar a tothom. Sant Benet vol extirpar el mal de l’orgull fins i tot físicament traient l’orgullós del seu ofici.

I per erradicar l’orgull del monjo cal humiliar-se. Si humiliar-se per demanar perdó pel pecat d’enorgullir-se de les seves aptituds.

2. Si l’article artesà s’ha de vendre, s’hi ha d’anar molt en compte. Cap frau, cap frau amb els béns del monestir ens diu sant Benet.

L’abat ha de conservar fidelment els béns del monestir i administrar-los amb prudència, ens diu el ritual de benedicció. Cal tenir cura dels bens del monestir, i sobretot qualsevol treball que s’hagi de vendre s’ha d’anar molt en compte de no fer cap frau.

3. Els preus dels articles que es posen a la venda en el monestir deurien de ser un preu més baix que els seglars no poden donar. El que és bàsic per a la comunitat monàstica és que no s’infiltri el mal de l’avarícia.

La conclusió de tot, és que en totes les coses Déu sigui glorificat.

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu és amor (1Joan 4,8). Déu és misericòrdia. Déu és perdó. Déu és reconciliació. La nostra tasca consisteix en no negligir la nostra pregària, les hores de la pregària comunitària.

Per això, sant Benet ens diu que si l’abat ho considera, compren que no poden arribar a l’hora de la pregària comuna, que la facin allà on son, agenollant-se davant Déu.

Agenollant-se per tenir una actitud de recolliment allà on sigui. Allà on sigui cal no perdre l’hora de la pregària.

Tenim un horari prescrit molt clar, però si no estem al cor pel motiu que sigui hem de continuar en la nostra servitud de fer el que vivim. Vull dir, fer pregària per viure de la pregària, per respirar de la pregària.

Pensem en l’evangeli d’avui, perquè amb la pregària des del nostre cor sols pugui eixir cosa bona, lo bo i millor.

La nostra oració, no és nostra, és oració universal per tothom. Nosaltres tenim l’ofici preuat, el treball, la tasca quotidiana, de fer pregària per tantes persones que viuen amb necessitat, del que sigui. La nostra pregària ajuda a molts i per això, no hem de ser negligents mai de la vida.

Per això, com puguem pel nostre compte hem de resar cada hora prescrita, no ens podem permetre deixar de banda la pregària.

I pensem que sempre vulguem o no, vivim i som a la presència de Déu.

ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu és amor (1Jo 4,8). Déu és misericòrdia. Déu és perdó. Déu és reconciliació. Déu és... per a cadascú de nosaltres, podríem afegir una paraula sobre què és Déu.

L’home és qui ha de dedicar-se a lloar-lo. I si hom és monjo no té altra cosa que fer durant tota la vida que lloar-lo.

El monjo és el qui ha assaborit una mica de Déu, ha fet un tast del seu amor i per això vol viure lliurat completament a la seva voluntat.

L’home no és perfecte i en tot el que fa es pot equivocar. I en la pregària, el monjo encara que de vegades sembla que ja ho té fet, es pot equivocar, sense adonar-se’n.

El monjo cal que treballi l’art, l’art de la humiliació. Si posem l’orgull al davant, difícil serà arribar a conèixer, encara que sigui un poquet l’art de la humiliació.

Ningú és perfecte, ningú és pur, ningú és immaculat. Tots som portadors de faltes, d’equivocacions, sigui servint a taula, fent d’acòlit, cantant, salmejant, tocant l’orgue, celebrant l’Eucaristia.

Tots i cadascú de nosaltres per ser persones humanes i no transhumanes, encara ens podem equivocar en poc o moltes coses.

Davant la falta, cal humiliar-se, abaixar-se a la terra, al nivell més baix per demanar perdó amb la més plena sinceritat.

Ens diu sant Benet que cal humiliar-se allà mateix on hom s’ha equivocat, donant-ne satisfacció davant de tothom. Tot això, és perquè els altres monjos també aprenguin dels errors dels altres. Però, més encara, el qui s’humilia davant de la comunitat, s’obre al perdó, s’obre a la misericòrdia de Déu, s’obre a la comprensió dels altres monjos.

La seva vida, tot i haver comès una equivocació, al humiliar-se està fent transparent i cristal·lina la seva relació amb Déu i amb els germans.

Per això, crec que és un art el saber humiliar-se. I crec que és el camí per trobar l’amor de Déu, la misericòrdia, el perdó, la reconciliació amb Déu i amb els homes.