De la Regla de sant Benet
Capítol 66
1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet ens presenta tres temes importants. En primer lloc ens parla del treball ben fet, en fer el perfil del porter del monestir, que és el centre i el títol del capítol. Ens diu que el porter ha de ser algú de seny, madur, que no rondi, sempre a punt de fer un encàrrec i que ho faci tot de pressa i amb fervor de la caritat. Això pot ser aplicable a qualsevol ofici o servei comunitari; en una línia similar ens parla en altres capítols del majordom, dels encarregats de la cuina, de l’hostatger, dels artesans, del prior i no cal dir de l’abat. Sant Benet avui no entendria —per posar diferents absurds— que qui està a la porteria, per exemple, restés impàvid davant un telèfon que sona, sense tenir cap intenció de contestar-lo, d’algú que, rebent un encàrrec, ni l’anotés ni el passés mai al destinatari; com no entendria, per exemple, un carter que perdés voluntàriament correspondència o obrís cartes per assabentar-se d’un contingut no pas destinat a ell; no entendria tampoc, per posar un altre absurd, un bugader que taqués o llancés la roba en lloc de netejar-la, un cuiner que per costum deixés caure tot el pot de la sal a l’olla, un hostatger que deixés els hostes a la serena, un bibliotecari que guixés els llibres o n’arrenqués pàgines o un majordom que destinés els diners de la comunitat a satisfer capricis personals. I sant Benet faria bé de no entendre-ho, perquè cap monjo no ha de fer ni faria mai de la vida res d’igual, perquè és responsable i mai ningú, Déu ni ho vulgui ni ho permeti, cauria en aquesta mena d’actituds, tot i que pogués sentir-ne la temptació. Sabem que si hi caigués seria responsable dels seus actes i no pas per por d’ésser descoberts, sinó per temor de Déu, la podem vèncer i actuar com cal. Ens deia avui sant Joan Crisòstom en un bell sermó que hem sentit a Matines que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències. El que aquí sant Benet ens diu del porter és aplicable a qualsevol altra tasca o responsabilitat, també quan disposa que, si cal, s’ha d’ajudar qui es pugui veure desbordat pel treball en un moment o altre: solidaritat com a principi de la vida comunitària, ben lluny doncs del «ja s’ho faran» que ens apareix sovint a la boca com a temptació. Afortunadament, pel que fa al porter, els qui fan aquest servei a la comunitat habitualment o en dies festius són monjos de seny i sempre amatents i servicials, i no cauen en la desídia, la negligència o la ineptitud voluntàriament cercada, ans al contrari són diligents i una bona imatge de la comunitat. Ja he comentat més d’un cop la gran feina que es fa a la bugaderia i també a l’hostatgeria interna, o la bona feina que fa el carter, els cuiners, el bibliotecari i qualsevol altre. Hem de ser conscients que la feina ben feta no posa fronteres a la nostra vida i la feina mal feta no te futur monàstic, per fer un paral·lel amb una campanya institucional de ja fa uns anys.
A part de les consideracions sobre la tasca del porter, en els darrers versets, primer ens parla d’un altra tema molt important en la vida monàstica. Al llarg de la Regla sant Benet hi insisteix sovint; com ho fa amb el tema de la murmuració, perquè sap que som pobres homes febles, que caiem un cop i un altre sempre en les mateixes temptacions, si no és que les augmentem amb els anys. Ens parla en concret de no cercar fora del monestir allò que no tenim cap necessitat de cercar-hi. Cal tenir doncs dins el monestir el necessari per no tenir la temptació de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les nostres ànimes rondar indegudament fora del clos del monestir. Tenir-hi allò necessari, això vol dir que sant Benet ens alerta que no hem de tenir per caprici allò que voldríem tenir, sinó allò que necessitem realment. Sempre que algú demana quelcom, si la seva petició té un mínim de sentit i diria que quasi sempre el té i que si no el té entén bé les raons per no accedir a la seva petició, se li proporciona o compra allò que li calgui. Però a vegades podem tenir la temptació de caure en l’infantilisme de fer les coses d’amagatotis, aleshores, però, succeeix que també massa sovint caiem també en la temptació de la supèrbia i ho acabem explicant a algú altre, potser, Déu no ho vulgui, algú de fora del monestir, i a la fi, no en dubtem mai, s’acaba sabent més d’hora que tard. Sempre que em ve algun monjo demanant si pot tenir tal o tal altra cosa, o acceptar-la perquè li ofereixen, crec que mai li he negat, perquè sempre han estat peticions raonables; potser deuen ser les no raonables les que no m’arriben. Aleshores de nou s’escau la frase que sentíem aquest matí d’un sermó de sant Joan Crisòstom, «que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències». El perill del consumisme, el perill de sortir per la plaça anant a la recerca d’algú amb qui parlar i tantes altres temptacions, sempre ens ronden; no és fàcil lluitar-hi, ens hi hem d’escarrassar. Està clar que això demana l’ajut de l’Esperit perquè ens doni força de voluntat, propòsit d’esmena i no pas complaença, no diria potser en la culpa, però si en la falta a la Regla. Sant Benet coneix bé les nostres febleses i al llarg del text de la Regla ens prevé un cop i un altre contra les que ell sap més habituals.
El segon punt que sant Benet ens aporta en els versets finals és precisament la importància del coneixement de la Regla. Ens diu que la Regla es llegeixi diàriament en comunitat, perquè ningú, cap germà no pugui al·legar ignorància. La Regla ha de ser el nostre llibre de capçalera, és el manual pràctic d’aplicació en la nostra vida i en la de la comunitat dels manaments evangèlics, el llibre d’estil de la vida monàstica. Clar que sempre podem caure en el «a mi que m’han d’explicar» si fa tants anys que la sento, podem sentir-la, certament, però podem no escoltar-la. La Regla sempre és nova, diria que com l’Evangeli, sempre ens descobreix quelcom de nou, i reconeixem-ho, sempre ens fa enrojolar de vergonya quan en sentir-la ens n’adonem del lluny que estem de practicar tantes i tantes coses de les que ens diu. Com deia l’apòstol ens n’adonem de que «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,19). Escoltem la Regla cada dia al vespre, està clar que ho fem els qui assistim a la col·lació, perquè si no hi anem podem portar anys sense escoltar-la i sols sentint-la el diumenge, potser pensant que passi ràpid per poder anar a esmorzar d’una vegada i intentant desconnectar per no aguantar a més el feixuc xàfec del comentari posterior.
Deia el nostre Abat general al Capítol General de l’OCSO aquest darrer dilluns que la nostra vida: «no és una vida de somnis, una supervivència senzilla o, sobretot, una vida còmoda que es realitza en la immanència, sinó una vida hic et nunc (aquí i ara), un tast de la vida eterna que comença en la vida actual». En la Regla tenim una gran ajuda, no ens cansem mai d’aprofundir-hi.
diumenge, 17 de setembre del 2017
diumenge, 10 de setembre del 2017
LA TAULA DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens presenta aquí de nou la sol·licitud que cal tenir amb els hostes; una hospitalitat cordial i diligent i alhora prudent, continguda i limitada als qui els està assignada aquesta tasca d’acolliment. Com recorda l’abat Cassià Maria Just, «cal que la comunitat perseveri en el seu ambient de silenci i de treball; per això sols aquells que en reben l’encàrrec s’han de dedicar als hostes. Els guies espirituals improvisats que actuen pel seu propi compte, no donem mai bon resultat». «Generalment —són paraules de l’abat Cassià— es tracta de persones immadures que sota l’aparença d’un zel pastoral, sols aparent, cerquen instintivament omplir un buit afectiu». Sant Benet és contundent al respecte i l’abat Cassià al seu comentari, com veiem, també és bastant dur, deu ser cosa de l’experiència viscuda.
L’hospitalitat l’hem de practicar amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així pot ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat. Sobretot compartint l’experiència de la pregària que alhora enriqueix l’hoste i la mateixa comunitat. Potser sovint, Déu no ho vulgui, qui ni tan sols comparteix la pregària amb la comunitat, està prompte a compartir tertúlia amb els hostes allí on no toca, quan no toca i per qui no li toca pas de fer-ho en qualsevol cas. Per exemple un hoste no ha de restar al refetor un cop finit l’àpat i feta la benedicció final parlant amb cap monjo; si té necessitat de fer-ho, per exemple amb l’hostatger, ho pot fer al calefactor, vora el templet, en un racó del refetor, sempre amb discreció. Certament l’hostatger així ho comunica als hostes, així està escrit en les indicacions a les cel·les dels hostes però nosaltres ens entestem a no ajudar ni l’hoste ni l’hostatger i no ho respectem. Si compartim els àpats amb els hostes és perquè comparteixin el silenci i la lectura, no té cap sentit que un cop acabat, com si d’una obra de teatre es tractés, ens afanyem a trencar el silenci. Un cop finit l’àpat la comunitat i els hostes sortim del refetor ordenadament llevat d’aquells membres de la comunitat que tenen una tasca concreta assignada i que es queden per fer-la amb un cert grau de silenci. Si ens cal dir alguna cosa ho podem fer en un lloc discret i no ens faci mandra o vergonya si algun hoste se’ns dirigeix de portar-lo fora del refetor ja sigui al templet, al calefactor o a la sala de visites o als bancs del passeig; més d’una vegada a tots se’ns fa feixuc dir-li a l’hoste però segurament si ho fem ens ho agraeixi. L’altra dia un hoste em comentava que havia escoltat del mateix hostatger i havia llegit a la seva cel·la les normes que assenyadament aquest hi ha posat, és a dir que mantingués el silenci i no abordés els monjos; em confessava que tot just sortir de la cel·la un monjo a qui sols coneixia de vista, l’havia abordat a ell i que ho trobava vertaderament una contradicció que fóssim nosaltres els primers en trencar una norma que nosaltres mateixos, seguint la Regla, ens hem compromès a seguir i demanem que segueixin als hostes que ens venen.
D’altra banda, en el context actual, els hostes valoren i prefereixen més de compartir amb la comunitat els àpats al refetor més que no pas un àpat al marge de la comunitat; segurament aquesta praxi, que de fa ja anys també es practica a casa nostra, pot ser més profitosa sobretot per als hostes, però també ho és pel mateix abat o l’hostatger que no es veuen obligats a apartar-se del ritme comunitari.
L’abat no està pas dispensat de la vida comuna, perquè ningú, cap membre de la comunitat, a no ser que per un impediment físic reconegut li hi autoritzi l’abat, està dispensat de seguir el ritme de la vida comunitària; de matines a completes, en l’ofici comú i en la lectio divina, en el treball i en els àpats al refetor. Potser alguns podem portar a la fi anys de professió monàstica, però ja no és tan segur que siguin anys de vida monàstica. Si establíssim la vida monàstica, per fer un paral·lel, amb una mena de carnet de punts, potser, Déu no ho vulgui, correríem el risc, si ens anem descomptant un punt per cada manca que fem a la pregària, al refetor o a la recreació, d’arribar potser a un saldo negatiu; i així amb d’altres aspectes on tots fallem.
Com escrivia el P. Berginaud ja fa uns anys, el monjo no anirà a l’hostatgeria sinó per la necessitat d’acomplir per obediència una ordre de l’abat, i no cercarà ocasió de compartir objectes o regals, ni invitacions ni dins ni fora del monestir. Pot semblar un capítol lligat a una situació cultural obsoleta. Perquè cerquem que la Regla doni respostes a les nostres preguntes contemporànies i, per tant, correm el risc de deixar de banda tot allò que ja no considerem d’actualitat. Si triem només els passatges que creiem que ens parlen avui, parlem en realitat amb nosaltres mateixos, feliços de sentir-li dir a sant Benet allò que ens agrada de sentir. Pot passar el mateix amb l’Escriptura, si hi volem trobar només allò que considerem correcte.
Sant Benet sempre és actual, tots els capítols de la Regla ho són llegits amb esperit d’escolta; així per exemple està sempre preocupat per mantenir l’equilibri i, per tant, la tensió, entre pols diferents i complementaris com la solitud i la comunió. La solitud no és aïllament. Els monjos ho deixem tot per seguir Crist, que ens ha cridat per seguir-lo en un camí de renúncia, pregària i ascetisme. Però això no és pas un rebuig del món perquè aquest món és el que Déu ha creat, estima, hi ha enviat al seu Fill i pel qual Crist ha mort. El monjo té contacte amb l’exterior del monestir, físic i també virtual avui dia, i sant Benet ha legislat a bastament sobre aquest tema, com hem vist en capítols anteriors.
Avui ens torna parlar de les persones de l’exterior que arriben al monestir. El principi espiritual bàsic aquí és que hostes i pelegrins s’han de rebre com el Crist, amb respecte i sense alterar la nostra vida o fent-ho amb prudència per aquells a qui se’ls ha assignat. En concret apareix la referència bíblica dels àpats com una forma de comunió. En la vida monàstica segons sant Benet els àpats tenen una gran importància. Certament aquest punt precís ja no es practica avui en dia, però la idea de fons d’aquesta prescripció de sant Benet és que quan algú arriba al monestir, arriba per conèixer una comunitat i, per tant, és la comunitat que el rep i és aconsellable que l’abat, o l’hostatger, que és l’únic a qui l’abat delega la funció, ho faci en nom de la comunitat; perquè els abats es van adonar molt d’hora que era preferible que confiessin aquesta tasca a l’hostatger, per no alterar el ritme de llur vida comunitària. Crist és sacramentalment present també en la comunitat reunida al refetor tal com a l’església, o en general al monestir. El mateix Crist rep posada, menja amb la comunitat. El mateix Crist és rebut en la persona del món que ens arriba amb les seves riqueses, els seus problemes i la seva pobresa. Aquí, com en tota la Regla, sant Benet espera de nosaltres una mirada de fe; la visió que s’endugui l’hoste pot ser decisiva de cara al fruit espiritual de la seva visita. Rebem-los amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així l’acolliment podrà ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat.
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens presenta aquí de nou la sol·licitud que cal tenir amb els hostes; una hospitalitat cordial i diligent i alhora prudent, continguda i limitada als qui els està assignada aquesta tasca d’acolliment. Com recorda l’abat Cassià Maria Just, «cal que la comunitat perseveri en el seu ambient de silenci i de treball; per això sols aquells que en reben l’encàrrec s’han de dedicar als hostes. Els guies espirituals improvisats que actuen pel seu propi compte, no donem mai bon resultat». «Generalment —són paraules de l’abat Cassià— es tracta de persones immadures que sota l’aparença d’un zel pastoral, sols aparent, cerquen instintivament omplir un buit afectiu». Sant Benet és contundent al respecte i l’abat Cassià al seu comentari, com veiem, també és bastant dur, deu ser cosa de l’experiència viscuda.
L’hospitalitat l’hem de practicar amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així pot ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat. Sobretot compartint l’experiència de la pregària que alhora enriqueix l’hoste i la mateixa comunitat. Potser sovint, Déu no ho vulgui, qui ni tan sols comparteix la pregària amb la comunitat, està prompte a compartir tertúlia amb els hostes allí on no toca, quan no toca i per qui no li toca pas de fer-ho en qualsevol cas. Per exemple un hoste no ha de restar al refetor un cop finit l’àpat i feta la benedicció final parlant amb cap monjo; si té necessitat de fer-ho, per exemple amb l’hostatger, ho pot fer al calefactor, vora el templet, en un racó del refetor, sempre amb discreció. Certament l’hostatger així ho comunica als hostes, així està escrit en les indicacions a les cel·les dels hostes però nosaltres ens entestem a no ajudar ni l’hoste ni l’hostatger i no ho respectem. Si compartim els àpats amb els hostes és perquè comparteixin el silenci i la lectura, no té cap sentit que un cop acabat, com si d’una obra de teatre es tractés, ens afanyem a trencar el silenci. Un cop finit l’àpat la comunitat i els hostes sortim del refetor ordenadament llevat d’aquells membres de la comunitat que tenen una tasca concreta assignada i que es queden per fer-la amb un cert grau de silenci. Si ens cal dir alguna cosa ho podem fer en un lloc discret i no ens faci mandra o vergonya si algun hoste se’ns dirigeix de portar-lo fora del refetor ja sigui al templet, al calefactor o a la sala de visites o als bancs del passeig; més d’una vegada a tots se’ns fa feixuc dir-li a l’hoste però segurament si ho fem ens ho agraeixi. L’altra dia un hoste em comentava que havia escoltat del mateix hostatger i havia llegit a la seva cel·la les normes que assenyadament aquest hi ha posat, és a dir que mantingués el silenci i no abordés els monjos; em confessava que tot just sortir de la cel·la un monjo a qui sols coneixia de vista, l’havia abordat a ell i que ho trobava vertaderament una contradicció que fóssim nosaltres els primers en trencar una norma que nosaltres mateixos, seguint la Regla, ens hem compromès a seguir i demanem que segueixin als hostes que ens venen.
D’altra banda, en el context actual, els hostes valoren i prefereixen més de compartir amb la comunitat els àpats al refetor més que no pas un àpat al marge de la comunitat; segurament aquesta praxi, que de fa ja anys també es practica a casa nostra, pot ser més profitosa sobretot per als hostes, però també ho és pel mateix abat o l’hostatger que no es veuen obligats a apartar-se del ritme comunitari.
L’abat no està pas dispensat de la vida comuna, perquè ningú, cap membre de la comunitat, a no ser que per un impediment físic reconegut li hi autoritzi l’abat, està dispensat de seguir el ritme de la vida comunitària; de matines a completes, en l’ofici comú i en la lectio divina, en el treball i en els àpats al refetor. Potser alguns podem portar a la fi anys de professió monàstica, però ja no és tan segur que siguin anys de vida monàstica. Si establíssim la vida monàstica, per fer un paral·lel, amb una mena de carnet de punts, potser, Déu no ho vulgui, correríem el risc, si ens anem descomptant un punt per cada manca que fem a la pregària, al refetor o a la recreació, d’arribar potser a un saldo negatiu; i així amb d’altres aspectes on tots fallem.
Com escrivia el P. Berginaud ja fa uns anys, el monjo no anirà a l’hostatgeria sinó per la necessitat d’acomplir per obediència una ordre de l’abat, i no cercarà ocasió de compartir objectes o regals, ni invitacions ni dins ni fora del monestir. Pot semblar un capítol lligat a una situació cultural obsoleta. Perquè cerquem que la Regla doni respostes a les nostres preguntes contemporànies i, per tant, correm el risc de deixar de banda tot allò que ja no considerem d’actualitat. Si triem només els passatges que creiem que ens parlen avui, parlem en realitat amb nosaltres mateixos, feliços de sentir-li dir a sant Benet allò que ens agrada de sentir. Pot passar el mateix amb l’Escriptura, si hi volem trobar només allò que considerem correcte.
Sant Benet sempre és actual, tots els capítols de la Regla ho són llegits amb esperit d’escolta; així per exemple està sempre preocupat per mantenir l’equilibri i, per tant, la tensió, entre pols diferents i complementaris com la solitud i la comunió. La solitud no és aïllament. Els monjos ho deixem tot per seguir Crist, que ens ha cridat per seguir-lo en un camí de renúncia, pregària i ascetisme. Però això no és pas un rebuig del món perquè aquest món és el que Déu ha creat, estima, hi ha enviat al seu Fill i pel qual Crist ha mort. El monjo té contacte amb l’exterior del monestir, físic i també virtual avui dia, i sant Benet ha legislat a bastament sobre aquest tema, com hem vist en capítols anteriors.
Avui ens torna parlar de les persones de l’exterior que arriben al monestir. El principi espiritual bàsic aquí és que hostes i pelegrins s’han de rebre com el Crist, amb respecte i sense alterar la nostra vida o fent-ho amb prudència per aquells a qui se’ls ha assignat. En concret apareix la referència bíblica dels àpats com una forma de comunió. En la vida monàstica segons sant Benet els àpats tenen una gran importància. Certament aquest punt precís ja no es practica avui en dia, però la idea de fons d’aquesta prescripció de sant Benet és que quan algú arriba al monestir, arriba per conèixer una comunitat i, per tant, és la comunitat que el rep i és aconsellable que l’abat, o l’hostatger, que és l’únic a qui l’abat delega la funció, ho faci en nom de la comunitat; perquè els abats es van adonar molt d’hora que era preferible que confiessin aquesta tasca a l’hostatger, per no alterar el ritme de llur vida comunitària. Crist és sacramentalment present també en la comunitat reunida al refetor tal com a l’església, o en general al monestir. El mateix Crist rep posada, menja amb la comunitat. El mateix Crist és rebut en la persona del món que ens arriba amb les seves riqueses, els seus problemes i la seva pobresa. Aquí, com en tota la Regla, sant Benet espera de nosaltres una mirada de fe; la visió que s’endugui l’hoste pot ser decisiva de cara al fruit espiritual de la seva visita. Rebem-los amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així l’acolliment podrà ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat.
diumenge, 3 de setembre del 2017
L’ORATORI DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 52
1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La pregària, amb el treball i la Paraula, és un dels eixos de la nostra vida de monjos; pregària comunitària i pregària individual. Per a sant Benet el lloc on es desenvolupa qualsevol activitat té molta importància. El monjos vivim en una comunitat i aquesta comunitat està arrelada en un lloc concret. El nouvingut, en cada etapa de la seva formació, promet la seva estabilitat en aquest lloc. I dins del monestir hi ha llocs per a les diverses activitats del dia monàstic: llocs per treballar, per estudiar, per menjar, per dormir i també un lloc on la comunitat es reuneix per pregar junts, per resar l’ofici diví, al qual no hem d’anteposar mai res. Un lloc per a cada activitat i una activitat per a cada lloc.
Certament que per a sant Benet l’oratori no és pas l’únic lloc de pregària per al monjo. Però si està ben clar que tota la Regla ens mostra clarament l’obligació fonamental del monjo pel que fa a la pregària. En el capítol XIX, quan parla de la manera de cantar, afirma que «tenim la certesa que Déu està present a tot arreu». Alhora sant Benet té també sempre presents les paraules de Jesús: «Quan vulguis pregar, entre la teva cel·la, tanca la porta i prega al teu Pare en el secret». La solitud del cor i la cel·la i l’oratori han de ser l’actitud i el lloc privilegiat de la pregària comunitària i personal del monjo. Ens diu sant Gregori el Gran que sant Benet solia pregar a la cel•la, mirant el cel per la finestra, abans que els monjos s’aixequessin per les Vigílies.
Per la pregària comuna el primer que ens recorda sant Benet en aquest capítol és que l’oratori ha de ser el que significa el seu nom; ha de ser el lloc on els monjos preguem en comunitat i on no es fa res més. Aquesta consagració d’un lloc per a una ocupació precisa és molt important per sant Benet i ho ha de ser també per a nosaltres. Si l’oratori, l’església, és el lloc on un prega, i res més, tan aviat com un hi entra, crea ell mateix i troba alhora un ambient i un esperit de pregària que el predisposa a l’ofici diví. El mateix lloc ens ha de condicionar, i això és molt més efectiu que molts mètodes d’oració o de concentració contemporanis. També condiciona l’ambient, així ens diu sant Benet que un cop acabada la celebració de l’ofici, tots surten «en el més profund silenci». Aquest silenci no és simplement el propòsit, com es podria pensar fàcilment, de permetre a aquells que desitgen romandre a l’oratori, de no ser molestats, que també. Aquest silenci és en si mateix pregària. Els germans ens reunim a l’oratori per compartir la nostra pregària i en sortim arrelats pel silenci en la pregària contínua que hem de procurar en totes les nostres ocupacions del dia i que alhora nodreix la nostra pregària personal. Per això sant Benet va preveure que aquest o aquell altre germà poden desitjar romandre a l’oratori per continuar la seva pregària personal allí sols encadenant una i altre.
Sant Benet ens demana de pregar en silenci, en el secret del nostre cor, amb llàgrimes de compunció i amb la intensitat del desig del nostre cor, i no pas en veu alta, per tal de no molestar un altre germà que vulgui fer el mateix. Certament no hem pas de buscar en aquest capítol tota l’ensenyança de sant Benet sobre l’oració personal, que es fa present al llarg de tota la Regla; aquí allò que li interessa és descriure l’actitud del monjo en relació amb el lloc del monestir dedicat a l’oració comuna i que per extensió també pot servir per a un moment més intens de pregària personal a la nostra cel·la.
No oblidem que ja ha parlat extensament sobre l’actitud espiritual de què es pot gaudir durant la pregària i també de la reverència en la mateixa en els capítols XIX i XX de la Regla, on diu, que l’oració ha de ser «breu i pura, excepte per allargar-la, si un és tocat per la inspiració de la gràcia divina». L’enfocament de sant Benet és ben simple; si algú vol pregar en el més íntim de si mateix, que entri a l’oratori o a la cel·la i pregui; potser a més d’entrar físicament en un espai sant Benet ens parla d’entrar dins nostre. Hi ha doncs un espai físic per a la pregària comuna i per la personal i un espai interior comú que ens cal preparar i preservar també, acudint i sortint de l’oratori amarats d’esperit de pregària i de silenci. A això ens hi ajuda el verset que diem junts en començar l’ofici. «Deus in adiutorium meum intende, Domine ad adiuvandum me festina» traduït al català no massa fidelment per «Sigueu amb nosaltres Déu nostre; Senyor veniu a ajudar-nos» i al castellà per «Dios mío ven en mi auxilio, Señor date prisa en socorrerme».
Ha estat preferit aquest verset entre tots els de l’Escriptura perquè conté en xifra tots els sentiments que pot tenir la naturalesa humana. S’adapta feliçment a tots els estats, i ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les temptacions i les distraccions. Aquest verset el considera Joan Cassià com una muralla inexpugnable i protectora, una cuirassa impenetrable i un escut contra tots els embats de l’accídia, l’aflicció d’esperit, la tristesa, o l’aclaparació per alguns pensaments. En una paraula, en qualsevol situació en què ens posin les circumstàncies del dia, aquesta invocació ens és sempre útil i necessària per començar l’ofici diví. Perquè si desitgem Déu com a ajuda i socors, ens cal també el seu auxili. Tant si pensem que tot ens somriu, com també quan la prova i la tristesa envaeixen la nostra ànima; la feblesa de l’home no pot, sense l’ajuda de Déu, mantenir-se a pols ni enfront dels béns ni enfront dels mals de l’existència.
Potser avui és un bon dia per recordar un dels episodis que sant Gregori el Gran recull en la seva vida de sant Benet quan parla del monjo vagarós d’esperit que torna a la salut. Diu: «En un d’aquells monestirs que havia aixecat per les rodalies, hi havia un monjo que no podia aguantar l’oració individual de després de l’Ofici i així que els germans s’agenollaven per lliurar-se a l’oració, ell sortia a fora i amb esperit vagarós s’ocupava en coses terrenes i transitòries. (...) Havent anat el baró de Déu al monestir, quan a l’hora establerta, acabada la salmòdia, els germans es lliuraven a l’oració, veié com un nanet negre estirava cap enfora, per la vora del vestit, el monjo aquell que no podia aguantar l’oració. (...) L’endemà, encara, acabada l’oració, en sortint de l’oratori, el baró de Déu trobà el monjo, que estava a fora, i, davant la ceguesa del seu cor, el va colpir amb una verga. I d’aquell dia en endavant, ja no sofrí cap més engany per part del nanet negre, sinó que romangué ben quiet a l’hora de l’oració i així el vell enemic no gosà mai més fer-se amo del seu pensament, com si ell mateix hagués estat colpit per la vara» (Diàlegs, cap. IV)
Evitem l’esperit vagarós que ens empeny a distreure’ns a l’oratori en coses terrenes, foragitem el nanet negre de la distracció, colpim-nos amb la vara de la nostra consciència i amb el màxim silenci i reverència guardem la centralitat deguda a Déu no fent de l’oratori altra cosa que un lloc de pregària.
Capítol 52
1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La pregària, amb el treball i la Paraula, és un dels eixos de la nostra vida de monjos; pregària comunitària i pregària individual. Per a sant Benet el lloc on es desenvolupa qualsevol activitat té molta importància. El monjos vivim en una comunitat i aquesta comunitat està arrelada en un lloc concret. El nouvingut, en cada etapa de la seva formació, promet la seva estabilitat en aquest lloc. I dins del monestir hi ha llocs per a les diverses activitats del dia monàstic: llocs per treballar, per estudiar, per menjar, per dormir i també un lloc on la comunitat es reuneix per pregar junts, per resar l’ofici diví, al qual no hem d’anteposar mai res. Un lloc per a cada activitat i una activitat per a cada lloc.
Certament que per a sant Benet l’oratori no és pas l’únic lloc de pregària per al monjo. Però si està ben clar que tota la Regla ens mostra clarament l’obligació fonamental del monjo pel que fa a la pregària. En el capítol XIX, quan parla de la manera de cantar, afirma que «tenim la certesa que Déu està present a tot arreu». Alhora sant Benet té també sempre presents les paraules de Jesús: «Quan vulguis pregar, entre la teva cel·la, tanca la porta i prega al teu Pare en el secret». La solitud del cor i la cel·la i l’oratori han de ser l’actitud i el lloc privilegiat de la pregària comunitària i personal del monjo. Ens diu sant Gregori el Gran que sant Benet solia pregar a la cel•la, mirant el cel per la finestra, abans que els monjos s’aixequessin per les Vigílies.
Per la pregària comuna el primer que ens recorda sant Benet en aquest capítol és que l’oratori ha de ser el que significa el seu nom; ha de ser el lloc on els monjos preguem en comunitat i on no es fa res més. Aquesta consagració d’un lloc per a una ocupació precisa és molt important per sant Benet i ho ha de ser també per a nosaltres. Si l’oratori, l’església, és el lloc on un prega, i res més, tan aviat com un hi entra, crea ell mateix i troba alhora un ambient i un esperit de pregària que el predisposa a l’ofici diví. El mateix lloc ens ha de condicionar, i això és molt més efectiu que molts mètodes d’oració o de concentració contemporanis. També condiciona l’ambient, així ens diu sant Benet que un cop acabada la celebració de l’ofici, tots surten «en el més profund silenci». Aquest silenci no és simplement el propòsit, com es podria pensar fàcilment, de permetre a aquells que desitgen romandre a l’oratori, de no ser molestats, que també. Aquest silenci és en si mateix pregària. Els germans ens reunim a l’oratori per compartir la nostra pregària i en sortim arrelats pel silenci en la pregària contínua que hem de procurar en totes les nostres ocupacions del dia i que alhora nodreix la nostra pregària personal. Per això sant Benet va preveure que aquest o aquell altre germà poden desitjar romandre a l’oratori per continuar la seva pregària personal allí sols encadenant una i altre.
Sant Benet ens demana de pregar en silenci, en el secret del nostre cor, amb llàgrimes de compunció i amb la intensitat del desig del nostre cor, i no pas en veu alta, per tal de no molestar un altre germà que vulgui fer el mateix. Certament no hem pas de buscar en aquest capítol tota l’ensenyança de sant Benet sobre l’oració personal, que es fa present al llarg de tota la Regla; aquí allò que li interessa és descriure l’actitud del monjo en relació amb el lloc del monestir dedicat a l’oració comuna i que per extensió també pot servir per a un moment més intens de pregària personal a la nostra cel·la.
No oblidem que ja ha parlat extensament sobre l’actitud espiritual de què es pot gaudir durant la pregària i també de la reverència en la mateixa en els capítols XIX i XX de la Regla, on diu, que l’oració ha de ser «breu i pura, excepte per allargar-la, si un és tocat per la inspiració de la gràcia divina». L’enfocament de sant Benet és ben simple; si algú vol pregar en el més íntim de si mateix, que entri a l’oratori o a la cel·la i pregui; potser a més d’entrar físicament en un espai sant Benet ens parla d’entrar dins nostre. Hi ha doncs un espai físic per a la pregària comuna i per la personal i un espai interior comú que ens cal preparar i preservar també, acudint i sortint de l’oratori amarats d’esperit de pregària i de silenci. A això ens hi ajuda el verset que diem junts en començar l’ofici. «Deus in adiutorium meum intende, Domine ad adiuvandum me festina» traduït al català no massa fidelment per «Sigueu amb nosaltres Déu nostre; Senyor veniu a ajudar-nos» i al castellà per «Dios mío ven en mi auxilio, Señor date prisa en socorrerme».
Ha estat preferit aquest verset entre tots els de l’Escriptura perquè conté en xifra tots els sentiments que pot tenir la naturalesa humana. S’adapta feliçment a tots els estats, i ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les temptacions i les distraccions. Aquest verset el considera Joan Cassià com una muralla inexpugnable i protectora, una cuirassa impenetrable i un escut contra tots els embats de l’accídia, l’aflicció d’esperit, la tristesa, o l’aclaparació per alguns pensaments. En una paraula, en qualsevol situació en què ens posin les circumstàncies del dia, aquesta invocació ens és sempre útil i necessària per començar l’ofici diví. Perquè si desitgem Déu com a ajuda i socors, ens cal també el seu auxili. Tant si pensem que tot ens somriu, com també quan la prova i la tristesa envaeixen la nostra ànima; la feblesa de l’home no pot, sense l’ajuda de Déu, mantenir-se a pols ni enfront dels béns ni enfront dels mals de l’existència.
Potser avui és un bon dia per recordar un dels episodis que sant Gregori el Gran recull en la seva vida de sant Benet quan parla del monjo vagarós d’esperit que torna a la salut. Diu: «En un d’aquells monestirs que havia aixecat per les rodalies, hi havia un monjo que no podia aguantar l’oració individual de després de l’Ofici i així que els germans s’agenollaven per lliurar-se a l’oració, ell sortia a fora i amb esperit vagarós s’ocupava en coses terrenes i transitòries. (...) Havent anat el baró de Déu al monestir, quan a l’hora establerta, acabada la salmòdia, els germans es lliuraven a l’oració, veié com un nanet negre estirava cap enfora, per la vora del vestit, el monjo aquell que no podia aguantar l’oració. (...) L’endemà, encara, acabada l’oració, en sortint de l’oratori, el baró de Déu trobà el monjo, que estava a fora, i, davant la ceguesa del seu cor, el va colpir amb una verga. I d’aquell dia en endavant, ja no sofrí cap més engany per part del nanet negre, sinó que romangué ben quiet a l’hora de l’oració i així el vell enemic no gosà mai més fer-se amo del seu pensament, com si ell mateix hagués estat colpit per la vara» (Diàlegs, cap. IV)
Evitem l’esperit vagarós que ens empeny a distreure’ns a l’oratori en coses terrenes, foragitem el nanet negre de la distracció, colpim-nos amb la vara de la nostra consciència i amb el màxim silenci i reverència guardem la centralitat deguda a Déu no fent de l’oratori altra cosa que un lloc de pregària.
diumenge, 20 d’agost del 2017
LA MESURA DE LA BEGUDA
De la Regla de sant Benet
Capítol 40
1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Una de les característiques de la vida monàstica és la regulació de tots els seus aspectes. L’horari, la pregària, el treball, l’estructura de la comunitat, el menjar i la beguda. Tot organitzat perquè no ens calgui centrar-nos en altra cosa que seguir el Crist. Pot semblar una uniformitat excessiva, però sant Benet és ben conscient de la diversitat de la comunitat, que cadascun ha rebut de Déu un do particular, no pas tots els mateixos, i que aquest conjunt es posat al servei de la comunitat i tots junts al servei de Déu. Si algun pot estar-se d’alguna cosa sigui benvingut, si no podem estar-nos-en, febles com som, almenys hem d’actuar amb moderació, amb mesura. En aquest aspecte, tot i no ser pas l’únic, sant Benet demostra un realisme exemplar; sap i diu que seria millor que ens abstinguem del vi, però coneix bé la feblesa humana i prefereix no demanar allò impossible d’acomplir sinó regular-ho per aconseguir una moderació que sigui assumible també pels febles. Uns poden tenir la força suficient per a estar-se’n i per això tindran la seva recompensa, d’altres per la raó de llur treball o de llur feblesa, tot i que el vi no és gens propi de monjos, com que no se’ls pot fer entendre, almenys que en prenguin amb moderació.
En primer lloc d’aquest capítol en podem fer una lectura textual: el vi o l’alcohol han esgarriat, esgarrien i poden esgarriar la vida d’un monjo, com la de tota persona; potser com en d’altres temptacions pot esdevenir un refugi quan ens trobem en dificultats interiors i intentem de fugir-ne; cal ser-ne conscients.
Una segona lectura ens torna a centrar sobre la diversitat dels qui formem la comunitat, uns en volen més, d’altres menys, uns voldrien una vida comunitària més així i d’altres més aixà, i potser a la fi la que portem no és del gust de tots.
De nou sant Benet ens adverteix, tantes vegades ho fa al llarg de la Regla, bon coneixedor del nostre principal mal, que sobretot no murmurem, per damunt de tot que ens abstinguem de murmurar. I certament no ens en podem estar perquè veiem les coses cadascú de la nostra particular manera i voldríem que tots els altres ho fessin tot tal com nosaltres volem. Ens costa d’acceptar la diversitat, de ser conscients de les nostres febleses o de donar gràcies perquè en algun terreny no en tenim. Sempre hem d’avançar i millorar la nostra vida personal de monjos i la comunitària, però partint de les nostres pròpies febleses que poden ser físiques com l’abús del vi o del menjar, o morals, o de jutjar constantment a tots i a tot amb l’arma de la murmuració.
Actuar sempre amb moderació ens aconsella i demana sant Benet, en tota circumstància. Aquesta setmana, el terrorisme de caire integrista musulmà ha sacsejat el nostre país, podríem dir que ben bé el cor del nostre país. Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió sota la qual es justifiqui.
Què fer davant d’aquesta violència sense raó, què ens pertoca de fer a nosaltres? En primer lloc, com en tot, reaccionar amb mesura; abans que res intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies; tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que gaudint del lleure veuen truncada per sempre la seva vida. Pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu.
Pensem que també nosaltres, cristians, en altres temps, que ara semblen molt llunyans, vàrem acudir a mètodes violents per intentar fer un bé, almenys segur que així ho pensaven qui impulsaven els actes. Estàvem ben equivocats com ho estan ara els qui seguint determinats sectors d’altres religions practiquen la violència; per això precisament preguem per ells perquè entenguin que Déu és amor, mai és odi.
Tinguem també present, sense que això ens hagi d’obsessionar, que en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església. També al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que donen la seva vida pel simple fet de ser-ho. Pensem-hi per si, Déu no ho vulgui, un dia ens arribés a colpir aquesta violència de forma directa; com ho afrontaríem, tot i que la reacció humana sigui sempre imprevisible.
Finalment, però no en darrer lloc, pensem que tot terrorisme té com a primer objectiu alterar la nostra vida diària amb la por. El millor que podem fer doncs és no alterar-la, que no ens la condicioni ni canviï en excés. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària i de la nostra reflexió davant de Déu aquests fets; pensant que, al cap i a la fi, uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o per assistir a una celebració eucarística.
Preguem també pels qui estan obcecats i no entenen bé què els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estan fent. Encomanem-los tots en la nostra pregària i mantinguem la serenitat i el ritme de la nostra vida tenint sempre presents les necessitats de tot el món i en especial les de les víctimes i llurs famílies.
Capítol 40
1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Una de les característiques de la vida monàstica és la regulació de tots els seus aspectes. L’horari, la pregària, el treball, l’estructura de la comunitat, el menjar i la beguda. Tot organitzat perquè no ens calgui centrar-nos en altra cosa que seguir el Crist. Pot semblar una uniformitat excessiva, però sant Benet és ben conscient de la diversitat de la comunitat, que cadascun ha rebut de Déu un do particular, no pas tots els mateixos, i que aquest conjunt es posat al servei de la comunitat i tots junts al servei de Déu. Si algun pot estar-se d’alguna cosa sigui benvingut, si no podem estar-nos-en, febles com som, almenys hem d’actuar amb moderació, amb mesura. En aquest aspecte, tot i no ser pas l’únic, sant Benet demostra un realisme exemplar; sap i diu que seria millor que ens abstinguem del vi, però coneix bé la feblesa humana i prefereix no demanar allò impossible d’acomplir sinó regular-ho per aconseguir una moderació que sigui assumible també pels febles. Uns poden tenir la força suficient per a estar-se’n i per això tindran la seva recompensa, d’altres per la raó de llur treball o de llur feblesa, tot i que el vi no és gens propi de monjos, com que no se’ls pot fer entendre, almenys que en prenguin amb moderació.
En primer lloc d’aquest capítol en podem fer una lectura textual: el vi o l’alcohol han esgarriat, esgarrien i poden esgarriar la vida d’un monjo, com la de tota persona; potser com en d’altres temptacions pot esdevenir un refugi quan ens trobem en dificultats interiors i intentem de fugir-ne; cal ser-ne conscients.
Una segona lectura ens torna a centrar sobre la diversitat dels qui formem la comunitat, uns en volen més, d’altres menys, uns voldrien una vida comunitària més així i d’altres més aixà, i potser a la fi la que portem no és del gust de tots.
De nou sant Benet ens adverteix, tantes vegades ho fa al llarg de la Regla, bon coneixedor del nostre principal mal, que sobretot no murmurem, per damunt de tot que ens abstinguem de murmurar. I certament no ens en podem estar perquè veiem les coses cadascú de la nostra particular manera i voldríem que tots els altres ho fessin tot tal com nosaltres volem. Ens costa d’acceptar la diversitat, de ser conscients de les nostres febleses o de donar gràcies perquè en algun terreny no en tenim. Sempre hem d’avançar i millorar la nostra vida personal de monjos i la comunitària, però partint de les nostres pròpies febleses que poden ser físiques com l’abús del vi o del menjar, o morals, o de jutjar constantment a tots i a tot amb l’arma de la murmuració.
Actuar sempre amb moderació ens aconsella i demana sant Benet, en tota circumstància. Aquesta setmana, el terrorisme de caire integrista musulmà ha sacsejat el nostre país, podríem dir que ben bé el cor del nostre país. Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió sota la qual es justifiqui.
Què fer davant d’aquesta violència sense raó, què ens pertoca de fer a nosaltres? En primer lloc, com en tot, reaccionar amb mesura; abans que res intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies; tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que gaudint del lleure veuen truncada per sempre la seva vida. Pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu.
Pensem que també nosaltres, cristians, en altres temps, que ara semblen molt llunyans, vàrem acudir a mètodes violents per intentar fer un bé, almenys segur que així ho pensaven qui impulsaven els actes. Estàvem ben equivocats com ho estan ara els qui seguint determinats sectors d’altres religions practiquen la violència; per això precisament preguem per ells perquè entenguin que Déu és amor, mai és odi.
Tinguem també present, sense que això ens hagi d’obsessionar, que en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església. També al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que donen la seva vida pel simple fet de ser-ho. Pensem-hi per si, Déu no ho vulgui, un dia ens arribés a colpir aquesta violència de forma directa; com ho afrontaríem, tot i que la reacció humana sigui sempre imprevisible.
Finalment, però no en darrer lloc, pensem que tot terrorisme té com a primer objectiu alterar la nostra vida diària amb la por. El millor que podem fer doncs és no alterar-la, que no ens la condicioni ni canviï en excés. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària i de la nostra reflexió davant de Déu aquests fets; pensant que, al cap i a la fi, uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o per assistir a una celebració eucarística.
Preguem també pels qui estan obcecats i no entenen bé què els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estan fent. Encomanem-los tots en la nostra pregària i mantinguem la serenitat i el ritme de la nostra vida tenint sempre presents les necessitats de tot el món i en especial les de les víctimes i llurs famílies.
diumenge, 13 d’agost del 2017
SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI
De la Regla de sant Benet
Capítol 33
1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet dedica dos capítols a preguntar-se: «Si els monjos han de tenir res de propi?» i «Si han de rebre tots igual les coses necessàries?». La resposta a la primera pregunta és negativa i a la segona és positiva. Fàcilment veiem la relació del text de sant Benet respecte als textos de Cassià, sant Agustí i la Regla del Mestre. Però és encara més important el context evangèlic i patrístic.
En els dos capítols anteriors, igual que en els capítols següents, sant Benet aborda diversos aspectes de la gestió dels béns materials dins de la comunitat. Aquí ens parla de l’actitud espiritual, sobre l’exclusió de la propietat privada com a fonamental en l’espiritualitat monàstica; no parla de pobresa, no empra la paraula, parla de possessió com a vici, i de necessitat. La paraula clau tant en aquest capítol com en el següent és el verb tenir. Els monjos no hem de tenir sinó el que es distribueix a tots, allò que ens cal, que necessitem.
L’esperit de la Regla, com el de totes les regles monàstiques en relació als béns materials s’han de llegir tenint present l’Evangeli. Hi ha, la primera benaurança que ens parla dels pobres i la recomanació de Jesús de no acumular tresors a la terra, com també la de no preocupar-nos pel futur. Ben directa és la crida al jove ric a vendre totes les seves possessions seguint allò que varen fer els deixebles que deixant tots els seus béns i els del seus pares, varen seguir Jesús. En el context de la vida monàstica, és evident que hi ha una referència fonamental a la comunitat primitiva de Jerusalem, que ho tenia tot en comú, tal com es descriu en el capítol quart del llibre dels Fets dels Apòstols.
De fet la pobresa personal del monjo la planteja sant Benet amb més radicalitat que la de l’ermità que té la seva ermita, una encara que petita porció de terreny amb algunes eines de treball, roba o una mica de menjar. En la tradició monàstica tenir-ho tot en comú és vist com una forma important d’alliberar la ment de preocupacions temporals i de permetre al monjo seguir Crist pobre amb un cor pobre. Sant Benet parla de la propietat com d’un vici que cal extirpar radicalment del monestir, per tant ningú s’ha de prendre la llibertat de donar o rebre res sense ordre de l’abat, ni tenir res propi, absolutament res. Ni tan sols ens és permès de disposar del nostre propi cos o de la nostra voluntat.
Tot comú a tots, com diu l’Escriptura, sense pretendre que alguna cosa sigui considerada nostra; perquè fins i tot l’acte de donar quelcom a un germà amb el pretext de la caritat, per descomptat, pot ser un exercici de propietat, de poder sobre allò que es dóna. Aquest capítol de la Regla només es pot entendre en el context d’una vida autènticament monàstica. Recordem que sant Benet, en la seva definició del que és un monjo, parla com a primera característica d’aquell que viu en comunitat. Ens diu que el monjo ha d’esperar allò que necessita; no es limita a esmentar l’abat, sinó que ens diu que té l’obligació de proporcionar a tots els monjos allò que necessiten; per al monjo rebre-ho és una expectativa, no pas un dret. Avui cal evidentment modificar la llista d’objectes dels que sant Benet parla, i esmentar ordinadors, telèfons mòbils, iPods, etc. Pel que fa a tots aquests objectes, el que és important és usar-los com a instruments de treball al servei de la comunitat, no com a aparells per a l’entreteniment, per servir cap caprici personal, o simplement per satisfer el nostre desig de posseir.
Ens cal valorar les motivacions del que ens és necessari i mantenir un autocontrol sobre la nostra temptació al consumisme. No és pas fàcil, la nostra societat fa de la necessitat virtut, crear necessitat de coses que realment no ho són pas és l’objectiu per exemple de la publicitat. No és pas fàcil afrontar-ho això avui des del monestir potser quan ja hi hem entrat contaminats per aquesta espiral de crear i satisfer necessitats que no ho són pas; o tot i estar al monestir, hem vist com n’és de fàcil caure-hi. Crear-nos necessitats té a més els seus riscos colaterals. Ens pot portar segons la responsabilitat que tinguem al monestir a cercar recursos econòmics per satisfer-les, evidentment recursos no pas lícits. També ens pot empènyer a demanar a persones amigues de satisfer aquestes suposades necessitats, creant-nos una dependència amb algú de fora de la comunitat que mai no és bona; d’una banda passem a dependre d’altri i potser a la curta o a la llarga a pagar-ne el peatge; de l’altra el més habitual és que qui ens proporciona quelcom des de fora de la comunitat acabi per sinó menysprear la nostra vida si per tenir-ne una visió poc positiva.
El caprici, la necessitat que no és tal, és perillosa sempre i per a tothom, però molt més per a nosaltres monjos. L’afany de posseir és un risc que ens sotja a cada instant; també nosaltres podem caure en la temptació de tenir el darrer model de mòbil, de fer-nos nostres una dependència, unes eines, o de dependre fins a la nit d’una connexió a internet. Alguns monestirs han hagut d’establir, durant el gran silenci de Completes a Laudes, un gran silenci també a nivell de la xarxa; sempre és millor confiar abans d’arribar a aquest tipus de mesures, en l’autocontrol personal. Però de fet l’habitud de disposar d’un servei ens acaba fent-nos en certa manera dependents i si per qualsevol home o dona això no és bo molt menys encara per a un monjo. Viure la vida monàstica enmig d’una societat de consum pot esdevenir cada cop més difícil. Ens cal no caure en el a cor què vols, cor què desitges; aquesta seria una de les relectures d’aquest capítol avui; contenció, valorar si necessitem o si tant sols desitgem objectes o mitjans, no caure en el consumisme, en el caprici. Sant Benet no parla pas que el monjo passi necessitat, sinó de que tenint allò que li cal no desitgi allò que no li és necessari. Ni donar, ni rebre, ni tenir cap cosa com a pròpia, com uns homes a qui no ens és lícit de fer el que volem, ni del nostre propi cos ni de la nostra voluntat, allò necessari esperar-ho, no tenir res que no ens ho hagin donat o permès; no tenir res com a nostre, sinó tot en comú.
No ens parla Sant Benet d’un ideal en el qual tots tinguin les mateixes coses, predica un igualitarisme asimètric. Sant Benet es col•loca del costat dels febles i vol que se’ls atengui, i així el que necessiti menys, doni gràcies a Déu i no s’entristeixi i el que necessita més, humiliï’s, però ningú ha de caure en la temptació de comparar-se als altres i jutjar-los per la seva pròpia necessitat. D’aquesta forma Sant Benet vol no tant sols destacar la virtut de la pobresa, sinó també condemnar el pecat de l’enveja i la murmuració. Davant aquests mals cal oposar la virtut de la caritat, no donant a tots el mateix sinó a cadascun el seu, és a dir el que realment necessitem, que no vol dir pas allò que desitgem. Escriu l’abat Cassià Maria Just que «els monjos elegim lliurament la dependència total de la comunitat. Però cal que sigui una dependència lleial, d’homes madurs, convençuts. No pas una dependència suportada a contracor, amb evasions i trampes: una dependència viscuda així seria infantilitzant i no ajudaria pas a créixer.»
Capítol 33
1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet dedica dos capítols a preguntar-se: «Si els monjos han de tenir res de propi?» i «Si han de rebre tots igual les coses necessàries?». La resposta a la primera pregunta és negativa i a la segona és positiva. Fàcilment veiem la relació del text de sant Benet respecte als textos de Cassià, sant Agustí i la Regla del Mestre. Però és encara més important el context evangèlic i patrístic.
En els dos capítols anteriors, igual que en els capítols següents, sant Benet aborda diversos aspectes de la gestió dels béns materials dins de la comunitat. Aquí ens parla de l’actitud espiritual, sobre l’exclusió de la propietat privada com a fonamental en l’espiritualitat monàstica; no parla de pobresa, no empra la paraula, parla de possessió com a vici, i de necessitat. La paraula clau tant en aquest capítol com en el següent és el verb tenir. Els monjos no hem de tenir sinó el que es distribueix a tots, allò que ens cal, que necessitem.
L’esperit de la Regla, com el de totes les regles monàstiques en relació als béns materials s’han de llegir tenint present l’Evangeli. Hi ha, la primera benaurança que ens parla dels pobres i la recomanació de Jesús de no acumular tresors a la terra, com també la de no preocupar-nos pel futur. Ben directa és la crida al jove ric a vendre totes les seves possessions seguint allò que varen fer els deixebles que deixant tots els seus béns i els del seus pares, varen seguir Jesús. En el context de la vida monàstica, és evident que hi ha una referència fonamental a la comunitat primitiva de Jerusalem, que ho tenia tot en comú, tal com es descriu en el capítol quart del llibre dels Fets dels Apòstols.
De fet la pobresa personal del monjo la planteja sant Benet amb més radicalitat que la de l’ermità que té la seva ermita, una encara que petita porció de terreny amb algunes eines de treball, roba o una mica de menjar. En la tradició monàstica tenir-ho tot en comú és vist com una forma important d’alliberar la ment de preocupacions temporals i de permetre al monjo seguir Crist pobre amb un cor pobre. Sant Benet parla de la propietat com d’un vici que cal extirpar radicalment del monestir, per tant ningú s’ha de prendre la llibertat de donar o rebre res sense ordre de l’abat, ni tenir res propi, absolutament res. Ni tan sols ens és permès de disposar del nostre propi cos o de la nostra voluntat.
Tot comú a tots, com diu l’Escriptura, sense pretendre que alguna cosa sigui considerada nostra; perquè fins i tot l’acte de donar quelcom a un germà amb el pretext de la caritat, per descomptat, pot ser un exercici de propietat, de poder sobre allò que es dóna. Aquest capítol de la Regla només es pot entendre en el context d’una vida autènticament monàstica. Recordem que sant Benet, en la seva definició del que és un monjo, parla com a primera característica d’aquell que viu en comunitat. Ens diu que el monjo ha d’esperar allò que necessita; no es limita a esmentar l’abat, sinó que ens diu que té l’obligació de proporcionar a tots els monjos allò que necessiten; per al monjo rebre-ho és una expectativa, no pas un dret. Avui cal evidentment modificar la llista d’objectes dels que sant Benet parla, i esmentar ordinadors, telèfons mòbils, iPods, etc. Pel que fa a tots aquests objectes, el que és important és usar-los com a instruments de treball al servei de la comunitat, no com a aparells per a l’entreteniment, per servir cap caprici personal, o simplement per satisfer el nostre desig de posseir.
Ens cal valorar les motivacions del que ens és necessari i mantenir un autocontrol sobre la nostra temptació al consumisme. No és pas fàcil, la nostra societat fa de la necessitat virtut, crear necessitat de coses que realment no ho són pas és l’objectiu per exemple de la publicitat. No és pas fàcil afrontar-ho això avui des del monestir potser quan ja hi hem entrat contaminats per aquesta espiral de crear i satisfer necessitats que no ho són pas; o tot i estar al monestir, hem vist com n’és de fàcil caure-hi. Crear-nos necessitats té a més els seus riscos colaterals. Ens pot portar segons la responsabilitat que tinguem al monestir a cercar recursos econòmics per satisfer-les, evidentment recursos no pas lícits. També ens pot empènyer a demanar a persones amigues de satisfer aquestes suposades necessitats, creant-nos una dependència amb algú de fora de la comunitat que mai no és bona; d’una banda passem a dependre d’altri i potser a la curta o a la llarga a pagar-ne el peatge; de l’altra el més habitual és que qui ens proporciona quelcom des de fora de la comunitat acabi per sinó menysprear la nostra vida si per tenir-ne una visió poc positiva.
El caprici, la necessitat que no és tal, és perillosa sempre i per a tothom, però molt més per a nosaltres monjos. L’afany de posseir és un risc que ens sotja a cada instant; també nosaltres podem caure en la temptació de tenir el darrer model de mòbil, de fer-nos nostres una dependència, unes eines, o de dependre fins a la nit d’una connexió a internet. Alguns monestirs han hagut d’establir, durant el gran silenci de Completes a Laudes, un gran silenci també a nivell de la xarxa; sempre és millor confiar abans d’arribar a aquest tipus de mesures, en l’autocontrol personal. Però de fet l’habitud de disposar d’un servei ens acaba fent-nos en certa manera dependents i si per qualsevol home o dona això no és bo molt menys encara per a un monjo. Viure la vida monàstica enmig d’una societat de consum pot esdevenir cada cop més difícil. Ens cal no caure en el a cor què vols, cor què desitges; aquesta seria una de les relectures d’aquest capítol avui; contenció, valorar si necessitem o si tant sols desitgem objectes o mitjans, no caure en el consumisme, en el caprici. Sant Benet no parla pas que el monjo passi necessitat, sinó de que tenint allò que li cal no desitgi allò que no li és necessari. Ni donar, ni rebre, ni tenir cap cosa com a pròpia, com uns homes a qui no ens és lícit de fer el que volem, ni del nostre propi cos ni de la nostra voluntat, allò necessari esperar-ho, no tenir res que no ens ho hagin donat o permès; no tenir res com a nostre, sinó tot en comú.
No ens parla Sant Benet d’un ideal en el qual tots tinguin les mateixes coses, predica un igualitarisme asimètric. Sant Benet es col•loca del costat dels febles i vol que se’ls atengui, i així el que necessiti menys, doni gràcies a Déu i no s’entristeixi i el que necessita més, humiliï’s, però ningú ha de caure en la temptació de comparar-se als altres i jutjar-los per la seva pròpia necessitat. D’aquesta forma Sant Benet vol no tant sols destacar la virtut de la pobresa, sinó també condemnar el pecat de l’enveja i la murmuració. Davant aquests mals cal oposar la virtut de la caritat, no donant a tots el mateix sinó a cadascun el seu, és a dir el que realment necessitem, que no vol dir pas allò que desitgem. Escriu l’abat Cassià Maria Just que «els monjos elegim lliurament la dependència total de la comunitat. Però cal que sigui una dependència lleial, d’homes madurs, convençuts. No pas una dependència suportada a contracor, amb evasions i trampes: una dependència viscuda així seria infantilitzant i no ajudaria pas a créixer.»
diumenge, 6 d’agost del 2017
ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 26
1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols XXIII-XXX de la Regla s’anomenen el codi penal. El paral•lelisme amb la paràbola del fill pròdig és destacat per molts comentaristes. Un Pare bo que no ve a la nostra recerca com a fills perduts sinó que ens espera a l’aguait que ens adonem del nostre error, de la nostra falta i tornem penedits a la casa del Pare. Una falta, la del fill pròdig, que afecta tota la família, com les nostres afecten tota la comunitat, que és com un cos i quan un membre està malalt repercuteix en tots els altres; per sant Benet cal anar a més amb compte que aquest membre malalt no encomani la seva malaltia als altres; perquè com escriu l’abadessa Montserrat Viñas, el pecat té sempre una dimensió social, afecta a tots; d’aquí el consell de sant Benet de no ajuntar-se ni de paraula ni d’obra al germà excomunicat.
L’objectiu de sant Benet és crear una consciència de penediment perquè si ens entestem a mantenir-nos en l’error, si creiem que tot allò irregular que fem ho fem en raó d’una causa justa anem errats, ens allunyen de Déu. El Pare sempre ens espera, però cal que ens adonem del nostre error i que penedits anem al seu encontre. Pertanyem a una comunitat, no podem cercar el consol en relacions personals alienes al monestir, hem triat de viure en comunitat i o bé l’acceptem o bé la deixem. Sant Benet planteja l’excomunió, la separació de la comunitat, com una ocasió per la humilitat i el penediment; perquè si ens separem dels qui estimem és oportunitat de penediment, si en canvi ho fem dels qui no estimem ho és de desesperació i altivesa, tot i que ens pugui semblar ocasió d’alleujament, escriu també l’abadessa Montserrat Viñas.
Per sant Benet en alguna ocasió cal fer-nos patir per adonar-nos-en que hem obrat malament, perquè l’excomunió actuï com un revulsiu que ens porti al penediment, a la conversió. L’excomunió, l’apartament, l’ostracisme és un mal, que es pot produir quan hem culminat la nostra desafecció, certament, però al cap i a la fi ho és també per tota la comunitat que veu com un dels seus membres, que és el que som, no ho oblidem, restem lluny de la casa del Pare sense adonar-nos-en que ens esperen, que sols ens cal aixecar-nos, tornar a casa i trucar a la porta i aleshores ens obriran i rebrem el perdó.
Les faltes que ens excomuniquen i que sant Benet considera les més greus són la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu; totes contràries a la llei evangèlica que ens hem obligat a seguir, totes destructores del sentit de la pròpia comunitat i en totes hi caiem. La Regla insisteix un cop i un altre a posar-nos en alerta per no caure-hi, o almenys quan succeeix adornar-nos-en i posar voluntat per sortir-nos-en. Avui el concepte d’excomunió ens sona estrany, dur, en certa manera desfasat, propi d’altres temps, per tant llegint la Regla hem de posar avui l’accent en tot allò que ens aparta de la comunió. Si ens anem separant de la comunitat, acabarem vivim al marge i aconseguirem que la comunitat també ens tingui al marge, no per càstig, sinó com a conseqüència de la nostra actitud, de la nostra automarginació, de la nostra desafecció, deixant-nos per inútils. Ens cal vigilar per no caure en l’aïllament, creant-nos el nostre espai, el nostre món marginal, fent el que toca i res més, i a vegades fer el que toca ja seria un guany perquè ni això fem. És l’actitud del «ja s’ho faran», del «a mi que m’expliquen a aquestes alçades», del «ja estic desenganyat de tot», del «a mi que em deixin tranquil», del «tots són uns falsos», del «jo sols rebo sempre en aquesta vida i en aquesta casa» i tantes altres frases fetes.
Durant el Sínode de l’Orde va sortir, de fet era un dels punts que es plantejaven, el tema de la visió excessivament pessimista, negativa, destructora de la vida comunitària en què tots podem caure i que acaba rovellant tota la comunitat. Caure si, però no deixar-nos-hi enfangar in aeternum perquè a la fi ja no podrem viure d’altra manera que lamentant-nos a tota hora, de tothom i per tot. Consentir el dol, ens diu Enzo Bianchi, però per tornar a les fonts, per recuperar la il•lusió de la nostra vocació. Escriu Joan Chittister que el que no sabem controlar ho hem de saber refrenar abans no sigui massa tard, que el que hi ha de tort en nosaltres ho hem de saber redreçar nosaltres mateixos. També ens cal no ser com el germà gran de la paràbola, judicant amb lleugeresa, murmurant si a voltes ens sembla que no es castiga o es renya com seria del nostre gust impartint la justícia que volem pels altres, sobretot pels altres està clar. Perquè quan ens toca no ens ve de gust, per exemple que ens treguin una tasca concreta perquè al cap i a la fi s’han adonat que no és que la féssim a desgana sinó que la fèiem malament, al nostre caprici, perjudicant els altres. I això tampoc no és plat de gust per la comunitat en el seu conjunt, perquè significa que l’hem decebut, potser perquè de tant de sentir-nos bé en la crítica hem acabat per no poder abandonar-la, perquè ha esdevingut l’únic sentit de la nostra vida, en som esclaus.
Potser avui he recorregut més que mai als comentaris de dues abadesses perquè en aquest aspecte manifesten una sensibilitat més fina tot i que no defugen la feixuguesa i risc del problema. Excomunicats per qui? Ens podem preguntar, com elles. Per nosaltres mateixos, ni més ni menys i és ben trist, responen en els seus comentaris a aquest capítol. El Pare ens espera a tots amb els braços oberts, surt cada vespre al turó a veure si ja ens hem adonat de la nostra falta, dels nostres mancaments; però sovint ens entestem a restar pasturant porcs i ens queixem perquè no és el Pare qui s’aixeca i ve a demanar-nos perdó a nosaltres, potser per haver-nos donat la meitat de l’herència i haver deixat que ens la malgastem i esperem que vingui i ens ho digui amb les paraules que hem imaginat; i no ve, sols espera i això ens sorprèn.
En un primer moment, tot just fallem en l’observança, com el fill pròdig abandonà la casa paterna, potser durant alguns mesos, tot ens va bé, creiem que és bonic haver aconseguit finalment la nostra vida, ens sentim feliços, fins i tot més llestos que ningú; com el fill pròdig dilapidant la seva meitat de l’herència. Però després, a poc a poc, acabem sentint l’avorriment, com el fill pròdig la gana, perquè al cap i a la fi no som feliços envoltats sempre del mateix buit. I al final ens queda una absència cada vegada més inquietant; percebem cada vegada amb major intensitat que aquesta vida que hem triat allunyant-nos de la que hem de portar, no és pas la vida; més encara, ens adonem que, continuant vivint d’aquesta manera, la vertadera vida s’allunya cada vegada més de nosaltres. Veiem que tot ens resulta buit perquè esdevenim esclaus de fer i pensar les mateixes coses i potser fins i tot, Déu no ho vulgui, sempre en negatiu. També aleshores ens diu sant Benet, tenim l’oportunitat de començar a recapacitar i de preguntar-nos si aquesta és realment la vida que volem portar fins a la fi dels nostres dies, sinó seria potser millor viure de nou, encara que fos d’una minsa manera, pels altres, contribuint a la construcció del món, al creixement de la comunitat humana; i no acabant odiant l’abat, sigui qui sigui, els germans, siguin quins siguin, el món, sigui com sigui, i al cap i a la fi a nosaltres mateixos, considerant-nos ovelles camí de l’escorxador. Sempre hi som a temps, sempre hi ha per a nosaltres un nou camí, un camí interior.
Reflexionant i començant a veure que som molt més lliures contribuint a la construcció de la comunitat, de l’Església, redescobrint el projecte que Déu té per a nosaltres, que no pas romanent en la nostra fosca realitat. Però cal el nostre esforç, la nostra voluntat, cal que reflexionem, que ens aixequem de la nostra postració i ens posem en camí cap al Pare. Comentava el papa Benet sobre la paràbola del fill pròdig: «aquesta paràbola ens ajuda a comprendre qui és l’home: no és una “mònada”, una entitat aïllada que viu només per si mateixa i ha de tenir la vida només per si mateixa. Al contrari, vivim amb els altres, hem estat creats juntament amb els altres, i només estant amb els altres, lliurant-nos als altres, trobem la vida. L’home és una criatura en la qual Déu ha imprès la seva imatge, una criatura que és atreta a l’horitzó de la seva gràcia, però també és una criatura fràgil, exposada al mal; tot i que també és capaç de fer el bé. L’home és una persona lliure. Hem de comprendre el que és la llibertat i el que és només aparença de llibertat. Podríem dir que la llibertat és un trampolí per llançar-nos al mar infinit de la bondat divina, però pot transformar-se també en un pla inclinat pel qual llisquem cap a l’abisme del pecat i del mal, perdent així també la llibertat i la nostra dignitat.» (Homilia 18 de març de 2007 al Centre penitenciari per a menors de Casal del Marmo).
Nosaltres, creats lliures, triem el bé o el mal, la falsa o la vertadera llibertat. A la fi d’aquesta vida, ens diu l’apòstol: «tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida» (2Co 5,10). Aleshores el Senyor que ens vol per a Ell fent el bé, ens diu, com escriu el Deuteronomi, «et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs.»
Capítol 26
1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els capítols XXIII-XXX de la Regla s’anomenen el codi penal. El paral•lelisme amb la paràbola del fill pròdig és destacat per molts comentaristes. Un Pare bo que no ve a la nostra recerca com a fills perduts sinó que ens espera a l’aguait que ens adonem del nostre error, de la nostra falta i tornem penedits a la casa del Pare. Una falta, la del fill pròdig, que afecta tota la família, com les nostres afecten tota la comunitat, que és com un cos i quan un membre està malalt repercuteix en tots els altres; per sant Benet cal anar a més amb compte que aquest membre malalt no encomani la seva malaltia als altres; perquè com escriu l’abadessa Montserrat Viñas, el pecat té sempre una dimensió social, afecta a tots; d’aquí el consell de sant Benet de no ajuntar-se ni de paraula ni d’obra al germà excomunicat.
L’objectiu de sant Benet és crear una consciència de penediment perquè si ens entestem a mantenir-nos en l’error, si creiem que tot allò irregular que fem ho fem en raó d’una causa justa anem errats, ens allunyen de Déu. El Pare sempre ens espera, però cal que ens adonem del nostre error i que penedits anem al seu encontre. Pertanyem a una comunitat, no podem cercar el consol en relacions personals alienes al monestir, hem triat de viure en comunitat i o bé l’acceptem o bé la deixem. Sant Benet planteja l’excomunió, la separació de la comunitat, com una ocasió per la humilitat i el penediment; perquè si ens separem dels qui estimem és oportunitat de penediment, si en canvi ho fem dels qui no estimem ho és de desesperació i altivesa, tot i que ens pugui semblar ocasió d’alleujament, escriu també l’abadessa Montserrat Viñas.
Per sant Benet en alguna ocasió cal fer-nos patir per adonar-nos-en que hem obrat malament, perquè l’excomunió actuï com un revulsiu que ens porti al penediment, a la conversió. L’excomunió, l’apartament, l’ostracisme és un mal, que es pot produir quan hem culminat la nostra desafecció, certament, però al cap i a la fi ho és també per tota la comunitat que veu com un dels seus membres, que és el que som, no ho oblidem, restem lluny de la casa del Pare sense adonar-nos-en que ens esperen, que sols ens cal aixecar-nos, tornar a casa i trucar a la porta i aleshores ens obriran i rebrem el perdó.
Les faltes que ens excomuniquen i que sant Benet considera les més greus són la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu; totes contràries a la llei evangèlica que ens hem obligat a seguir, totes destructores del sentit de la pròpia comunitat i en totes hi caiem. La Regla insisteix un cop i un altre a posar-nos en alerta per no caure-hi, o almenys quan succeeix adornar-nos-en i posar voluntat per sortir-nos-en. Avui el concepte d’excomunió ens sona estrany, dur, en certa manera desfasat, propi d’altres temps, per tant llegint la Regla hem de posar avui l’accent en tot allò que ens aparta de la comunió. Si ens anem separant de la comunitat, acabarem vivim al marge i aconseguirem que la comunitat també ens tingui al marge, no per càstig, sinó com a conseqüència de la nostra actitud, de la nostra automarginació, de la nostra desafecció, deixant-nos per inútils. Ens cal vigilar per no caure en l’aïllament, creant-nos el nostre espai, el nostre món marginal, fent el que toca i res més, i a vegades fer el que toca ja seria un guany perquè ni això fem. És l’actitud del «ja s’ho faran», del «a mi que m’expliquen a aquestes alçades», del «ja estic desenganyat de tot», del «a mi que em deixin tranquil», del «tots són uns falsos», del «jo sols rebo sempre en aquesta vida i en aquesta casa» i tantes altres frases fetes.
Durant el Sínode de l’Orde va sortir, de fet era un dels punts que es plantejaven, el tema de la visió excessivament pessimista, negativa, destructora de la vida comunitària en què tots podem caure i que acaba rovellant tota la comunitat. Caure si, però no deixar-nos-hi enfangar in aeternum perquè a la fi ja no podrem viure d’altra manera que lamentant-nos a tota hora, de tothom i per tot. Consentir el dol, ens diu Enzo Bianchi, però per tornar a les fonts, per recuperar la il•lusió de la nostra vocació. Escriu Joan Chittister que el que no sabem controlar ho hem de saber refrenar abans no sigui massa tard, que el que hi ha de tort en nosaltres ho hem de saber redreçar nosaltres mateixos. També ens cal no ser com el germà gran de la paràbola, judicant amb lleugeresa, murmurant si a voltes ens sembla que no es castiga o es renya com seria del nostre gust impartint la justícia que volem pels altres, sobretot pels altres està clar. Perquè quan ens toca no ens ve de gust, per exemple que ens treguin una tasca concreta perquè al cap i a la fi s’han adonat que no és que la féssim a desgana sinó que la fèiem malament, al nostre caprici, perjudicant els altres. I això tampoc no és plat de gust per la comunitat en el seu conjunt, perquè significa que l’hem decebut, potser perquè de tant de sentir-nos bé en la crítica hem acabat per no poder abandonar-la, perquè ha esdevingut l’únic sentit de la nostra vida, en som esclaus.
Potser avui he recorregut més que mai als comentaris de dues abadesses perquè en aquest aspecte manifesten una sensibilitat més fina tot i que no defugen la feixuguesa i risc del problema. Excomunicats per qui? Ens podem preguntar, com elles. Per nosaltres mateixos, ni més ni menys i és ben trist, responen en els seus comentaris a aquest capítol. El Pare ens espera a tots amb els braços oberts, surt cada vespre al turó a veure si ja ens hem adonat de la nostra falta, dels nostres mancaments; però sovint ens entestem a restar pasturant porcs i ens queixem perquè no és el Pare qui s’aixeca i ve a demanar-nos perdó a nosaltres, potser per haver-nos donat la meitat de l’herència i haver deixat que ens la malgastem i esperem que vingui i ens ho digui amb les paraules que hem imaginat; i no ve, sols espera i això ens sorprèn.
En un primer moment, tot just fallem en l’observança, com el fill pròdig abandonà la casa paterna, potser durant alguns mesos, tot ens va bé, creiem que és bonic haver aconseguit finalment la nostra vida, ens sentim feliços, fins i tot més llestos que ningú; com el fill pròdig dilapidant la seva meitat de l’herència. Però després, a poc a poc, acabem sentint l’avorriment, com el fill pròdig la gana, perquè al cap i a la fi no som feliços envoltats sempre del mateix buit. I al final ens queda una absència cada vegada més inquietant; percebem cada vegada amb major intensitat que aquesta vida que hem triat allunyant-nos de la que hem de portar, no és pas la vida; més encara, ens adonem que, continuant vivint d’aquesta manera, la vertadera vida s’allunya cada vegada més de nosaltres. Veiem que tot ens resulta buit perquè esdevenim esclaus de fer i pensar les mateixes coses i potser fins i tot, Déu no ho vulgui, sempre en negatiu. També aleshores ens diu sant Benet, tenim l’oportunitat de començar a recapacitar i de preguntar-nos si aquesta és realment la vida que volem portar fins a la fi dels nostres dies, sinó seria potser millor viure de nou, encara que fos d’una minsa manera, pels altres, contribuint a la construcció del món, al creixement de la comunitat humana; i no acabant odiant l’abat, sigui qui sigui, els germans, siguin quins siguin, el món, sigui com sigui, i al cap i a la fi a nosaltres mateixos, considerant-nos ovelles camí de l’escorxador. Sempre hi som a temps, sempre hi ha per a nosaltres un nou camí, un camí interior.
Reflexionant i començant a veure que som molt més lliures contribuint a la construcció de la comunitat, de l’Església, redescobrint el projecte que Déu té per a nosaltres, que no pas romanent en la nostra fosca realitat. Però cal el nostre esforç, la nostra voluntat, cal que reflexionem, que ens aixequem de la nostra postració i ens posem en camí cap al Pare. Comentava el papa Benet sobre la paràbola del fill pròdig: «aquesta paràbola ens ajuda a comprendre qui és l’home: no és una “mònada”, una entitat aïllada que viu només per si mateixa i ha de tenir la vida només per si mateixa. Al contrari, vivim amb els altres, hem estat creats juntament amb els altres, i només estant amb els altres, lliurant-nos als altres, trobem la vida. L’home és una criatura en la qual Déu ha imprès la seva imatge, una criatura que és atreta a l’horitzó de la seva gràcia, però també és una criatura fràgil, exposada al mal; tot i que també és capaç de fer el bé. L’home és una persona lliure. Hem de comprendre el que és la llibertat i el que és només aparença de llibertat. Podríem dir que la llibertat és un trampolí per llançar-nos al mar infinit de la bondat divina, però pot transformar-se també en un pla inclinat pel qual llisquem cap a l’abisme del pecat i del mal, perdent així també la llibertat i la nostra dignitat.» (Homilia 18 de març de 2007 al Centre penitenciari per a menors de Casal del Marmo).
Nosaltres, creats lliures, triem el bé o el mal, la falsa o la vertadera llibertat. A la fi d’aquesta vida, ens diu l’apòstol: «tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida» (2Co 5,10). Aleshores el Senyor que ens vol per a Ell fent el bé, ens diu, com escriu el Deuteronomi, «et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs.»
Subscriure's a:
Missatges (Atom)