De la Regla de sant Benet
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Per a sant Benet hi ha un estret lligam entre humilitat i obediència; l’obediència és en certa manera el mode d’expressar concretament la humilitat. No es tracta d’una renuncia radical a qualsevol expressió de la pròpia voluntat o de qualsevol idea personal per entrar en una dependència del pensament d’altri. La vida monàstica no és alienació ni despersonalització sinó ple desenvolupament de la personalitat humana com a creatura feta a imatge i semblança de Déu. Sant Pau ens parla de l’obediència com a servei quan escriu: «Apreciant el vostre servei en allò que val, ells glorificaran Déu per l’obediència que professeu a l’evangeli del Crist i per la generositat que us fa solidaris amb ells i amb tothom» (Col 9,13).
El Concili Vaticà II, en el decret Perfectae Caritatis, entén el compromís del religiós com un seguiment a Crist cast, pobre, obedient i humil; ens diu «els religiosos, per la professió de l’obediència, ofereixen a Déu, com a sacrifici de si mateixos, la consagració completa de la seva pròpia voluntat, i mitjançant ella s’uneixen de manera més constant i segura a la divina voluntat salvífica. D’aquí es dedueix que seguint l’exemple de Jesucrist, que va venir a complir la voluntat del Pare, “prenent la forma de servent”, va aprendre pels seus patiments l’obediència, els religiosos, moguts per l’Esperit Sant (...) serveixen a tots els germans en Crist, com el mateix Crist, per la seva submissió al Pare, va servir als germans i va donar la seva vida per la redempció de molts. D’aquesta manera es vinculen més estretament al servei de l’Església i s’esforcen per arribar a la mesura de l’edat que realitza la plenitud de Crist. En conseqüència, els súbdits, en esperit de fe i d’amor a la voluntat de Déu, prestin humil obediència als superiors, de conformitat amb la Regla i les Constitucions, posant en contribució les forces d’intel·ligència i voluntat i els dons de naturalesa i gràcia en l’execució dels mandats i en l’acompliment dels oficis que se’ls encomanin, persuadits que així contribueixen, segons el designi de Déu, a l’edificació del Cos de Crist. Aquesta obediència religiosa no minva de cap manera la dignitat de la persona humana, sinó que la porta a la maduresa, dilatant la llibertat dels fills de Déu.» (PC 14)
L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, del nucli de l’ésser humà; però aquesta voluntat, aquesta capacitat fonamental no està aniquilada sinó que és una renúncia voluntària per identificar-se de manera més ferma i més segura amb la voluntat salvífica de Déu. L’obediència religiosa neix de l’amor i és sempre recerca de comunió amb la voluntat divina, aquella que cerca la salvació de la humanitat. El nostre model és Crist, que identifica la seva voluntat amb la del Pare, fent-se servidor del seus germans, seguint el camí no pas fàcil de submissió a la voluntat del Pare per tal de redimir els homes. La primera i única obediència del monjo és a Déu, escoltant i obeint la crida de la veu interior de l’Esperit, obeint per la fe i deixant-se guiar per aquesta en el servei als germans. L’obediència té en nosaltres un valor de participació en els sofriments de Crist en tant que volem seguir el seu model de vida. I la veu de Déu s’expressa per exemple en la campana que ens convoca a la pregària i al treball i guia la nostra jornada dedicada a cercar Déu.
L’obediència sorgeix de la fe, d’aquell acte pel qual creiem en Déu i posem en Ell tota la nostra confiança. L’obediència ha de comportar fer nostra la voluntat de Déu, no ser una simple i mera corretja de transmissió, sinó que la nostra és una obediència conscient de l’home lliure, una obediència responsable i activa tant en l’acompliment de les tasques encomandes com en les iniciatives que cal prendre. Aportant sempre totes les forces de la nostra intel·ligència i de la nostra voluntat amb alegria i seriositat, amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No pas una obediència passiva o maquinal, que calgui vigilar de prop o que necessiti ser reconfortada constantment amb un aplaudiment, sinó lliurar-nos del tot al que ens manen en la certesa que treballem segons el designi de Déu.
L’obediència no és una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i als nostres actes; és una llum que ens il·lumina per poder interpretar què vol el Senyor de nosaltres aquí i ara. Quan obeïm fem un acte de llibertat personal, escollim lliurement seguir el camí de Crist, triem de posar tota la nostra energia en realitzar la seva voluntat però seguim essent responsables i per tant no ens està permès de fer les coses malament, a mitges o amb desgana, sense discerniment. Som tothora responsables del bé o del mal que fem o que deixem de fer. Viscuda així l’obediència ens porta a la maduresa espiritual, apartant-nos dels propis volers i de les males influències d’altres; no cercant en l’obediència un camí per fugir de les exigències que ens planteja la vida i la llibertat que Déu ens ha regalat. Aleshores no direm que no em deixen fer el que vull, malgrat ser profés solemne o prevere, sinó que fent el que vulguem farem precisament allò que ens dirien que hem de fer, perquè la nostra voluntat i la nostra obligació coincidiran i a més ho farem de grat; d’altra manera mai no viurem en pau ni serem feliços perquè en el fons sabrem que som esclaus del nostre jo tancat als altres. Sovint l’expressió «fer el que vull» no vol dir altra cosa que fer el que volen els meus capricis, la meva immaduresa; perquè és la llibertat de l’obediència la que ens allibera de ser esclaus dels nostres propis, pobres i fugissers volers, de restar per sempre submisos a les nostres debilitats, de ser presoners de les nostres febleses.
Tots som germans, un de sol és el nostre mestre, Crist. L’obediència ens lliga a tots; a més responsabilitat més grau d’obediència a la voluntat de Déu expressada per l’Esperit per mitjà de la veu de l’Església, els signes dels temps i la veu dels germans. L’obediència és el mitjà pel qual tots podem superar els nostres interessos individuals en la vida comunitària de manera fecunda. L’obediència fa eficaç la caritat i assegura la maduresa humana i la llibertat de qui es lliura a Crist per amor. Escriu sant Joan Pau II en l’exhortació apostòlica Vita consecrata: «L’obediència caracteritza la vida consagrada. Hi fa present de manera particularment viva l’obediència de Crist al Pare i, precisament basant-se en aquest misteri, testimonia que no hi ha contradicció entre obediència i llibertat. En efecte, l’actitud del Fill desvetlla el misteri de la llibertat humana com a camí d’obediència a la voluntat del Pare, i el misteri de l’obediència com a camí per aconseguir progressivament la veritable llibertat. Això és el que vol expressar la persona consagrada de manera específica amb aquest vot, amb el qual pretén testificar la consciència d’una relació de filiació, que desitja assumir la voluntat paterna com a aliment quotidià (cf. Jn 4,34), com la seva roca, la seva alegria, el seu escut i baluard (cf. Salm 18). Demostra així que creix en la plena veritat de si mateixa romanent unida a la font de la seva existència i oferint el missatge consolador: “Tenen molta pau els qui estimen la Llei; res no els farà ensopegar. Compleixo els manaments, Senyor, mentre espero que em salvis.” (Sal 119,165-166)». (VC, 91)
Conformant-nos activament a la voluntat de Déu la nostra voluntat avança en l’escola del servei diví i va coincidint cada cop més amb allò que Déu vol de nosaltres i així ens apropa a la llibertat dels fills de Déu que ens fa anar cap al bé per propi impuls. Aleshores ja no té cap importància d’on ha sortit l’ordre perquè responem a allò que escrivia sant Agustí: «Se t’ha donat aquest curt precepte, d’una vegada per totes: Estima i fes el que vulguis; si calles, calla per amor; si parles, parla per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor; tingues sempre l’arrel de l’amor al teu cor: d’aquesta arrel sols pot brostar allò que és bo» (Comentari a la 1 Carta de Sant Joan 7,8).
diumenge, 8 de gener del 2017
diumenge, 1 de gener del 2017
LES MENES DE MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 1
1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Una Regla, un abat, una llarga prova al monestir i formats amb l’ajut de molts, així es pot a la fi estar ben entrenat per a la vida monàstica. L’objectiu de la vida del monjo és cercar Déu, no és pas un objectiu fàcil i per això, fruit de la seva experiència, sant Benet planteja el monestir, la comunitat monàstica, com una escola del servei diví, un lloc on aprendre a poc a poc, no pas amb el fervor novell del qui tot ho vol canviar sense encara haver provat res, sinó per una llarga prova en la qual ens diu sant Benet la paciència hi juga un paper fonamental. En aquesta escola tenim diversos mitjans que ens poden ajudar a avançar cada dia una mica més vers Déu; el primer és la Regla, aquesta que avui sentim i que escoltem cada dia i que ha de ser per a nosaltres com un full de ruta pel nostre camí monàstic; un camí que no fem sols perquè som maldestres i sols no arribaríem enlloc, la comunitat ha de ser el segon mitjà per ajudar-nos a avançar. Però els primers interessats a avançar hem de ser nosaltres mateixos centrant la nostra vida en la pregària i el treball i alimentant-la amb el contacte amb la Paraula.
La mateixa jornada de la comunitat està pensada per ajudar-nos a aquesta tasca, trobar Déu. Si fem de l’excepció la norma, si de la singularitat en fem l’habitud ens apartem del camí que porta a Déu i mai no podrem cercar-lo i encara menys trobar-lo. Sols, amb la nostra mà i el nostre braç no podem avançar, no anirem gaire lluny. Per caminar vers Déu tenint com a únic ajut el seu auxili cal ser un deixeble avançat de la vida monàstica i això és una gràcia que es concedeix a molt pocs. Els vicis de la carn i dels pensaments ens assalten massa sovint i al combat solitari del desert cal enfrontar-s’hi només si creiem poder guanyar-lo. D’aquí la necessitat d’una regla, per no ser tous com si fóssim plom fos i restar fidels al món amb les obres fent de la tonsura, de l’hàbit, una mentida davant Déu. Dins mateix del monestir correm el risc d’esdevenir diverses menes de monjos. Serem sarabaïtes si ens creem una regla a mida o ens adaptem la de sant Benet a la nostra conveniència, això sí, demanant als altres que la compleixin amb tot rigor. Tenim aleshores per llei la satisfacció dels nostres desigs i declarem santes i il·lícites les coses que ens convenen al nostre caprici. També podem esdevenir giròvags quan estem arreu menys al lloc on ens cal estar quan ens hi cal estar, sempre rondant i mai quiets i sempre servint els nostres propis volers. Seguir un horari, dedicar les estones destinades a l’ofici diví i a la pregària i les de treball a la tasca que tenim encomanada, ens ha d’ajudar al nostre camí, a la nostra vida de monjos. Sovint, si ens cerquen, quasi mai ens troben al nostre lloc, a la nostra activitat, perquè sempre ens ha sorgit quelcom de molt més important a fer que pregar o treballar. De fet sols és important per a nosaltres perquè el que la comunitat ens demana és que fem la tasca encomanada quan pertoca, mentre que nosaltres o la fem a deshores o ni tan sols la fem.
Per a sant Benet a la fi sols hi ha dues classes de monjos, els qui ho son i els qui aparenten ser-ho. Què identifica un monjo? Una pregunta no per fer servir d’arma contra els altres sinó per ser motiu de reflexió per a nosaltres mateixos. Realment la vida que portem cadascun de nosaltres ens acosta o ens allunya de Déu? El monjo és un combatent, no un combatent contra els altres membres de la comunitat amb la crítica sempre a la boca o al pensament i portant una vida al seu aire, sinó un combatent contra els propis vicis, amb una moral de lluita per vèncer-los, cada dia una mica, anant avançant en el front de batalla d’aquesta lluita i fent retrocedir l’enemic que és el vici, la peresa física o espiritual, i guanyar així terreny per a la nostra relació amb Déu. En aquest combat sols hi ha una arma vàlida, la humilitat, i un aliat eficaç, Déu. Gran és la temptació de cercar compensacions fora o dins la comunitat, de cercar el reconeixement personal, de satisfer la nostra autoestima, de sentir-nos afalagats pels de fora.
Som una comunitat de persones adultes i independents, que sabem el que volem, que hem vingut al monestir voluntàriament cridats pel Senyor. Sabem també que renunciem a una part de la nostra pròpia voluntat per ajudar-nos mútuament sota una regla comuna i estable amb un objectiu únic que no és altre que Crist i aquest és molt exigent i no es deixa enganyar per les nostres excuses. La Regla ens crida constantment a exercir la nostra llibertat, a la presa de decisions personals; la resposta pot no acomplir les nostres expectatives personals ni una finalitat més individualista de trobar una seguretat psicològica i social. Som lliures cada dia per decidir si acudim o no a la pregària comunitària, si acomplim el nostre horari dedicat al treball o no; en definitiva cada dia triem si volem ser cenobites, giròvags o sarabaïtes. Amb la pràctica diària renovem o donem per acabats els nostres vots, els que vàrem fer davant la comunitat i, el que és realment important, davant de Déu. Lliurement els vàrem fer i lliurement decidim dia rere dia d’acomplir-los o no. Ens hi pot ajudar viure sota l’obediència de la Regla, deixar-nos entrenar en les files dels germans, ser formats amb l’ajut de molts; o bé renunciar-hi dia rere dia i no ser provats per cap regla i amb les obres demostrar que la nostra tonsura és una mentida davant de Déu. Una decisió que hem de prendre cada dia quan sentim la campana que ens convoca a la pregària a primera hora, o bé aixecar-nos, o tombar-nos-hi i girar la cara a Crist.
Capítol 1
1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Una Regla, un abat, una llarga prova al monestir i formats amb l’ajut de molts, així es pot a la fi estar ben entrenat per a la vida monàstica. L’objectiu de la vida del monjo és cercar Déu, no és pas un objectiu fàcil i per això, fruit de la seva experiència, sant Benet planteja el monestir, la comunitat monàstica, com una escola del servei diví, un lloc on aprendre a poc a poc, no pas amb el fervor novell del qui tot ho vol canviar sense encara haver provat res, sinó per una llarga prova en la qual ens diu sant Benet la paciència hi juga un paper fonamental. En aquesta escola tenim diversos mitjans que ens poden ajudar a avançar cada dia una mica més vers Déu; el primer és la Regla, aquesta que avui sentim i que escoltem cada dia i que ha de ser per a nosaltres com un full de ruta pel nostre camí monàstic; un camí que no fem sols perquè som maldestres i sols no arribaríem enlloc, la comunitat ha de ser el segon mitjà per ajudar-nos a avançar. Però els primers interessats a avançar hem de ser nosaltres mateixos centrant la nostra vida en la pregària i el treball i alimentant-la amb el contacte amb la Paraula.
La mateixa jornada de la comunitat està pensada per ajudar-nos a aquesta tasca, trobar Déu. Si fem de l’excepció la norma, si de la singularitat en fem l’habitud ens apartem del camí que porta a Déu i mai no podrem cercar-lo i encara menys trobar-lo. Sols, amb la nostra mà i el nostre braç no podem avançar, no anirem gaire lluny. Per caminar vers Déu tenint com a únic ajut el seu auxili cal ser un deixeble avançat de la vida monàstica i això és una gràcia que es concedeix a molt pocs. Els vicis de la carn i dels pensaments ens assalten massa sovint i al combat solitari del desert cal enfrontar-s’hi només si creiem poder guanyar-lo. D’aquí la necessitat d’una regla, per no ser tous com si fóssim plom fos i restar fidels al món amb les obres fent de la tonsura, de l’hàbit, una mentida davant Déu. Dins mateix del monestir correm el risc d’esdevenir diverses menes de monjos. Serem sarabaïtes si ens creem una regla a mida o ens adaptem la de sant Benet a la nostra conveniència, això sí, demanant als altres que la compleixin amb tot rigor. Tenim aleshores per llei la satisfacció dels nostres desigs i declarem santes i il·lícites les coses que ens convenen al nostre caprici. També podem esdevenir giròvags quan estem arreu menys al lloc on ens cal estar quan ens hi cal estar, sempre rondant i mai quiets i sempre servint els nostres propis volers. Seguir un horari, dedicar les estones destinades a l’ofici diví i a la pregària i les de treball a la tasca que tenim encomanada, ens ha d’ajudar al nostre camí, a la nostra vida de monjos. Sovint, si ens cerquen, quasi mai ens troben al nostre lloc, a la nostra activitat, perquè sempre ens ha sorgit quelcom de molt més important a fer que pregar o treballar. De fet sols és important per a nosaltres perquè el que la comunitat ens demana és que fem la tasca encomanada quan pertoca, mentre que nosaltres o la fem a deshores o ni tan sols la fem.
Per a sant Benet a la fi sols hi ha dues classes de monjos, els qui ho son i els qui aparenten ser-ho. Què identifica un monjo? Una pregunta no per fer servir d’arma contra els altres sinó per ser motiu de reflexió per a nosaltres mateixos. Realment la vida que portem cadascun de nosaltres ens acosta o ens allunya de Déu? El monjo és un combatent, no un combatent contra els altres membres de la comunitat amb la crítica sempre a la boca o al pensament i portant una vida al seu aire, sinó un combatent contra els propis vicis, amb una moral de lluita per vèncer-los, cada dia una mica, anant avançant en el front de batalla d’aquesta lluita i fent retrocedir l’enemic que és el vici, la peresa física o espiritual, i guanyar així terreny per a la nostra relació amb Déu. En aquest combat sols hi ha una arma vàlida, la humilitat, i un aliat eficaç, Déu. Gran és la temptació de cercar compensacions fora o dins la comunitat, de cercar el reconeixement personal, de satisfer la nostra autoestima, de sentir-nos afalagats pels de fora.
Som una comunitat de persones adultes i independents, que sabem el que volem, que hem vingut al monestir voluntàriament cridats pel Senyor. Sabem també que renunciem a una part de la nostra pròpia voluntat per ajudar-nos mútuament sota una regla comuna i estable amb un objectiu únic que no és altre que Crist i aquest és molt exigent i no es deixa enganyar per les nostres excuses. La Regla ens crida constantment a exercir la nostra llibertat, a la presa de decisions personals; la resposta pot no acomplir les nostres expectatives personals ni una finalitat més individualista de trobar una seguretat psicològica i social. Som lliures cada dia per decidir si acudim o no a la pregària comunitària, si acomplim el nostre horari dedicat al treball o no; en definitiva cada dia triem si volem ser cenobites, giròvags o sarabaïtes. Amb la pràctica diària renovem o donem per acabats els nostres vots, els que vàrem fer davant la comunitat i, el que és realment important, davant de Déu. Lliurement els vàrem fer i lliurement decidim dia rere dia d’acomplir-los o no. Ens hi pot ajudar viure sota l’obediència de la Regla, deixar-nos entrenar en les files dels germans, ser formats amb l’ajut de molts; o bé renunciar-hi dia rere dia i no ser provats per cap regla i amb les obres demostrar que la nostra tonsura és una mentida davant de Déu. Una decisió que hem de prendre cada dia quan sentim la campana que ens convoca a la pregària a primera hora, o bé aixecar-nos, o tombar-nos-hi i girar la cara a Crist.
diumenge, 11 de desembre del 2016
ELS ARTESANS DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 57
1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat
exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania
per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al
monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar,
si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha
de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels
quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin
sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el
cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns
del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó
que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els
seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El treball, amb la pregària i el contacte directe amb la
Paraula són els tres pilars de la vida del monjo. «Nosaltres som i hem de ser
cistercencs en qualsevol moment de la vida; no solament quan ens reunim per a
la pregària o practiquem les observances comunitàries, sinó també en l’estudi,
en el treball, en el ministeri sacerdotal, en l’oració privada, quan servim els
homes en les seves necessitats, i en tot el que fem.» (La vida
cistercenca actual, 12). Si en època de sant Benet era habitual l’ofici de l’artesà,
avui des del monestir no podem competir en pla d’igualtat amb l’economia de la
nostra època, d’una banda perquè la nostra jornada laboral té uns límits
marcats pel nostre horari i de l’altra perquè no podem fer front a grans inversions
de maquinaria i recursos. Quin ha de ser doncs el pes del treball en la nostra
vida? De ben segur que no podem renunciar-hi, ja que ens diu la Regla que «és
aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com
els nostres Pares i els apòstols. Que totes les coses, però, es facin amb
moderació pensant en els més febles» (RB 48,8-9). Per tant cal cercar una
activitat que ens sigui rentable, que no ens ocasioni més despeses que
ingressos i que sigui compatible amb el ritme de la nostra vida, perquè com diu
la Declaració de l’Orde Cistercenc «també nosaltres estem obligats a la llei
universal d’un treball» (La vida cistercenca actual, 69).
Certament, durant temps algunes comunitats varen entrar en
la dinàmica de l’economia de mercat, de tal manera que van acabar no podent
atendre allò que és essencial a la nostra vida, això és la pregària i la
lectura divina. Com afrontar aquest tema des de la nostra posició? Vivim dels
ingressos del turisme fonamentalment, és un monocultiu, per ara rendible, però
que no se sap mai què pot passar en el futur: per exemple, una simple
disposició legal que establís la gratuïtat de la visita als monuments ens
tancaria la font d’ingressos. A més aquesta activitat dóna feina directament a
un grup de treballadors, més d’una trentena, que depenen de nosaltres. En certa
manera som una empresa, dividida en dues seccions: guies i botiga d’una banda i
hostatgeria externa, restaurant i cafeteria de l’altra. Això ja per si mateix
ens porta a vegades maldecaps i situacions incòmodes, tot i que es gestioni des
d’una fundació, ja que el món del treball quasi de forma natural genera
conflictes laborals sempre desagradables. D’aquesta activitat se’n deriva directament
una altra d’interna en la comunitat, que és la bugaderia, on a voltes cal
treballar al ritme que marca l’ocupació de l’hostatgeria externa; cal dir que
els monjos que s’hi dediquen ho fan amb generositat i eficàcia. De fet una altra
manera d’aportar recursos a la comunitat és evitar despeses externes i aquí la
bugaderia juga un paper fonamental. Altres treballs són propis de la dinàmica
de la mateixa casa i també ens fan estalviar pagaments externs; unes activitats
són més materials com cuina, refetor, correu, biblioteca, sagristia, hort,
infermeria, porteria o hostatgeria interna i altres més d’administració i
funcionament de la casa a diversos nivells, economia, música, litúrgia,
comunicacions o gestió; tampoc no són pas fàcils donada l’envergadura del
monestir. Independentment hi ha l’activitat d’apostolat que portem a terme en
relació a l’exterior més o menys intensa segons els monjos i els moments. Aquest
plantejament evidentment ens estalvia despeses, perquè hi ha tasques que
caldria portar a terme en qualsevol cas com la cuina, la cura dels malalts,
etc., però de fet ens omple el manament del treball que ens fa la Regla?
«El nostre treball no és solament un remei contra l’ociositat
o una ocupació qualsevol per a omplir el temps, sinó que és part constitutiva
del nostre esforç per a adquirir la perfecció cristiana. Al mateix temps és un
servei fratern a la comunitat monàstica i als homes que viuen en el món, sobretot
si treballem de manera competent i amb sentit de responsabilitat» (La vida
cistercenca actual, 69). Sant Benet ens parla de quina ha de ser la relació del
treball monàstic amb la societat, en certa manera ens parla de les relacions
amb el món exterior del monestir, és a dir l’elaboració i comercialització dels
productes elaborats a casa. Ara per ara nosaltres també tenim artesans al
monestir com aquells de qui sant Benet ens parla directament. Els monjos poden
tenir talents especials en el camp del treball, aquests talents cal que s’utilitzin
per servir la comunitat; tenint present que sempre l’opció fonamental és no
preferir res, absolutament res, a Crist (RB 72,11).
Un dels nostres artesans diu en una entrevista publicada
aquesta setmana: «evidentment el monjo també treballa com qualsevol persona,
per guanyar-se el pa que menja i també com a equilibri necessari per a la seva
persona. El treball dignifica l’home i l’ajuda a progressar i a fer més humana
la seva vida. El monjo necessita treballar, per això mateix crec —diu el monjo—
que aporta a la societat l’exemple d’un treball ben fet, oferint productes de
qualitat, fruit del seu treball artesanal» (Catalunya Cristiana, 11 de desembre
de 2016). Avui en dia, la situació potser és diferent que a l’època de sant
Benet; però sempre hi ha els qui poden aportar habilitats concretes i realitzar-les
amb una jornada laboral constant, rigorosa i sense distraccions, cercant alhora
la qualitat i la rendibilitat i no essent una càrrega per la comunitat sinó un
motiu de guany més o menys elevat. Per això el principi enunciat per sant Benet
segueix essent vàlid avui. Quan algú ha triat de viure en comunitat, l’exercici
dels seus talents, habilitats i coneixements s’ha de fer sempre en servei a la
comunitat. Ja abans que sant Benet, sant Agustí (El treball dels monjos 16; Regla
1,4) insisteix que qualsevol obra d’un monjo sigui integrada en el servei a la
comunitat. Potser avui per la dinàmica de la societat actual el desig de
sobresortir és més gran que en el passat i pot ser que també el sentit de la
responsabilitat sigui menys fort, ja que sovint es busca en primer lloc el
desenvolupament individual i aquest és una valor molt present en la societat
actual. En qualsevol cas les activitats artesanals han de ser sempre ben fetes,
en profit del monestir i respondre a uns mínims criteris de rendibilitat
econòmica; això implica una consciència, com ja es fa, en els artesans del cost
de la seva activitat i els obliga a una fidelitat en la dedicació d’unes hores,
no pas fàcil quan cal compatibilitzar-les amb altres responsabilitats dins de
la comunitat o els estudis.
La vida del monjo té aquests tres pilars per fonamentar-se:
pregària, lectura i treball. La mancança en una d’elles, o Déu no ho vulgui, en
més d’una, perjudica en primer lloc al monjo que volgudament o no, hi cau, i
per extensió a tota la comunitat. Com preguem, com treballem i en quin grau
està el nostre contacte amb la Paraula, són els tres indicadors de la nostra
salut espiritual i monàstica, i molt importants. Deia el papa Francesc als
abats benedictins, «el vostre treball, en harmonia amb la pregària, fa
compartir el treball creatiu de Déu i us fa “ser solidaris amb els pobres que
no poden viure sense treballar”» (Discorso del Santo Padre Francesco ai
partecipanti al Congresso degli abati benedettini, 8 setembre 2016). No hem de
ser pas com a comunitat una empresa però això no vol dir renunciar a un dels
trets característics de la nostra vida, el treball, tant mateix quan l’ociositat
és enemiga de l’ànima i bressol de la murmuració. «Déu ens crida (...) també a
utilitzar els mitjans que ell ens ofereix, en particular els consells
evangèlics, la vida en la comunitat cistercenca, la vida d’oració, l’amor a la
creu i el servei que hem de prestar a la comunitat humana amb el nostre treball»
(La vida cistercenca actual, 46). Potser que hi penséssim en profunditat i que
la nostra reflexió particular sigui el punt d’arrencada d’un discerniment
comunitari per elaborar una anàlisis del grau d’acompliment d’aquest aspecte en
la nostra vida monàstica, si bé ho acomplim tal com fem ara o bé, si és el cas,
cal elaborar propostes concretes, realistes i viables monàsticament i econòmicament
sobre aquest punt per tal de poder realitzar en plenitud «aquella mena de
treballs que ens permetin a la vegada satisfer les nostres necessitats, ser
útils als altres i mantenir sana i intacta la natura.» com ens diu la
Declaració (La vida cistercenca actual, 51).
diumenge, 4 de desembre del 2016
ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ
De la Regla de sant Benet
Capítol 50
1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Amb l’ofici diví acomplim una obligació i estem davant de Déu lloant-lo en nom de tota l’Església, ens diu la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.
Aquest d’avui és el primer d’un petit grup de tres capítols on Sant Benet ens parla de nou de la pregària. Som monjos sempre, al monestir, tant si som a l’oratori com a la cel•la o a les nostres tasques; també ho som si sortim fora del monestir, de viatge o quan estem de vacances. El nostre centre sempre és Crist, és l’objectiu de la nostra vida i no fem mai «vacances de Déu» en expressió de l’abadessa Montserrat Viñas.
Així la Declaració del nostre Orde sobre la vida cistercenca actual de l’any 2000 ens recorda: «La renovació de la nostra vida religiosa cal que abraci el conjunt de la vida, i per això hem de considerar tots els elements que la constitueixen, concedint a cada una de les parts la seva pròpia importància. Seria completament fals exalçar de tal manera alguns aspectes de la nostra vida com si tan sols en ells es trobés l’essència de la vida cistercenca, i negligir-ne d’altres com si fossin mers afegitons o, més ben dit, obstacles per a viure realment la vida monàstica. Perquè nosaltres som i hem de ser cistercencs en qualsevol moment de la vida; no solament quan ens reunim per a la pregària o practiquem les observances comunitàries, sinó també en l’estudi, en el treball, en el ministeri sacerdotal, en l’oració privada, quan servim els homes en les seves necessitats, i en tot el que fem» (La vida cistercenca actual, Declaració del Capítol general de l’Orde Cistercenc de l’any 2000, 12).
Pregar ens és una necessitat, no ho fem per obligació i ens és un dret que convertim gustosament en deure. Això cal tenir-ho sempre ben present. Quan quelcom ens pot impedir d’assistir a la pregaria comunitària cal que sigui una raó de força major i intentar evitar-ho sempre que puguem i que la pregària sigui prioritària. Malgrat tot hi pot haver ocasions en què se’ns faci difícil conciliar la pregària amb el ritme de la vida pel fet que el nostre horari segueix uns criteris diversos al món que ens envolta. Sempre cal prioritzar la pregària comunitària a qualsevol altra activitat, però fins i tot així hi pot haver ocasions en què ens trobem fora del monestir. Aleshores cal no oblidar que som monjos i trobar una estona per fer la nostra pregària que és alhora lloança al Senyor i comunió amb la que fa la comunitat al monestir.
No oblidar mai que som monjos, que responem a una vocació profundament espiritual i que la pregària, com el contacte amb la Paraula, en són un aliment imprescindible. L’ofici diví va estretament lligat al servei del monjo. En l’origen del monaquisme cistercenc hi ha la voluntat de retorn a una vida més fidel a la Regla, on la pregària comunitària i privada, amb el treball i la lectura divina, té un paper central. Tant per sant Benet com pels primers cistercencs la pregària és el cor de la vida del monjo. Una centralitat a la qual nosaltres també estem convidats i no hi podem renunciar.
Sant Benet ens presenta en aquest capítol la possible conflictivitat entre treball i pregària, decidir què ha de ser més important. No anteposar res a l’ofici diví és la resposta; però amb tot hi pot haver ocasions en què quelcom, com ara l’atenció a un germà malalt, pot fer que ens impedeixi d’assistir-hi. Aleshores no hem d’oblidar la nostra vocació monàstica, la centralitat de l’ofici diví com a contacte amb Déu i cercar el moment més oportú per suplir la manca d’assistència a l’ofici comunitari; o, si anem més d’un, sempre serà millor pregar junts que no pas sols ja que ens ajudarà a pregar pausadament i a interioritzar més la salmodia.
«A fi de mantenir viu aquest desig de Déu, hem de, en certs moments, apartar la nostra ment de les preocupacions i quefers que d’alguna manera ens distreuen d’ell, i amonestar-nos a nosaltres mateixos amb l’oració vocal; no sigui que el nostre desig comenci a entebeir-se i arribi a quedar totalment fred, i, en no renovar amb freqüència el fervor, acabi per extingir-se del tot». (Sant Agustí, carta 130, a Proba). Perquè la pregària té també un profund sentit de comunitat. L’ideal del monjo es manté constant i en el context de la vida comuna aquesta oració contínua està marcada cada dia pels moments de pregària en comú amb la resta de la comunitat de germans; aquesta dimensió no ha de mancar en els qui no poden assistir a la pregària comunitària.
Avui als professos solemnes, i encara més als ordenats, se’ls demana de recitar l’ofici en privat si no es pot participar en el cor. No és una obligació legal sinó una crida a viure la nostra vida de pregària en comunió, perquè pregar en privat, si no hi ha més remei i l’absència no és fruit de la nostra peresa espiritual, és una manera d’unir-nos concretament als germans, encara que no sigui al mateix temps ni en el mateix lloc. «L’oració, que és obertura i elevació del cor a Déu, es converteix així en una relació personal amb ell. I encara que l’home s’oblidi del seu Creador, el Déu viu i veritable no deixa de prendre la iniciativa cridant a l’home a la misteriosa trobada de l’oració. Com afirma el Catecisme: “Aquesta iniciativa d’amor del Déu fidel és sempre el primer en l’oració; la iniciativa de l’home és sempre una resposta. A mesura que Déu es revela, i revela a l’home a si mateix, l’oració apareix com una crida recíproca, un profund esdeveniment d’aliança. A través de paraules i d’accions, té lloc un tràngol que compromet el cor humà. Aquest es revela a través de tota la història de la salvació”» (Benet XVI, audiència general, 11 de maig de 2011).
Quan no podem ser presents a l’ofici diví al cor, bé perquè una tasca comunitària ineludible ens hi obliga, o bé perquè una malaltia ens ho impedeix, o bé perquè som de viatge al servei de la comunitat, cal que ens esforcem per seguir sent fidels d’una banda a la nostra vocació de pregària, i de l’altra a la nostra solidaritat amb la comunitat. Per això és bo, quan no ens és possible d’unir-nos a la pregària de la comunitat reunida al cor, unir-nos-hi no només amb el pensament sinó per la pregària, acompanyant la nostra oració íntima d’un temps i un espai que ajudin a aprofundir uns moments de relació amb Déu. Però abans que res, si som al monestir o si hem sortit, fer tot el possible per no negligir la nostra presència al cor i pregar amb la comunitat.
Capítol 50
1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Amb l’ofici diví acomplim una obligació i estem davant de Déu lloant-lo en nom de tota l’Església, ens diu la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.
Aquest d’avui és el primer d’un petit grup de tres capítols on Sant Benet ens parla de nou de la pregària. Som monjos sempre, al monestir, tant si som a l’oratori com a la cel•la o a les nostres tasques; també ho som si sortim fora del monestir, de viatge o quan estem de vacances. El nostre centre sempre és Crist, és l’objectiu de la nostra vida i no fem mai «vacances de Déu» en expressió de l’abadessa Montserrat Viñas.
Així la Declaració del nostre Orde sobre la vida cistercenca actual de l’any 2000 ens recorda: «La renovació de la nostra vida religiosa cal que abraci el conjunt de la vida, i per això hem de considerar tots els elements que la constitueixen, concedint a cada una de les parts la seva pròpia importància. Seria completament fals exalçar de tal manera alguns aspectes de la nostra vida com si tan sols en ells es trobés l’essència de la vida cistercenca, i negligir-ne d’altres com si fossin mers afegitons o, més ben dit, obstacles per a viure realment la vida monàstica. Perquè nosaltres som i hem de ser cistercencs en qualsevol moment de la vida; no solament quan ens reunim per a la pregària o practiquem les observances comunitàries, sinó també en l’estudi, en el treball, en el ministeri sacerdotal, en l’oració privada, quan servim els homes en les seves necessitats, i en tot el que fem» (La vida cistercenca actual, Declaració del Capítol general de l’Orde Cistercenc de l’any 2000, 12).
Pregar ens és una necessitat, no ho fem per obligació i ens és un dret que convertim gustosament en deure. Això cal tenir-ho sempre ben present. Quan quelcom ens pot impedir d’assistir a la pregaria comunitària cal que sigui una raó de força major i intentar evitar-ho sempre que puguem i que la pregària sigui prioritària. Malgrat tot hi pot haver ocasions en què se’ns faci difícil conciliar la pregària amb el ritme de la vida pel fet que el nostre horari segueix uns criteris diversos al món que ens envolta. Sempre cal prioritzar la pregària comunitària a qualsevol altra activitat, però fins i tot així hi pot haver ocasions en què ens trobem fora del monestir. Aleshores cal no oblidar que som monjos i trobar una estona per fer la nostra pregària que és alhora lloança al Senyor i comunió amb la que fa la comunitat al monestir.
No oblidar mai que som monjos, que responem a una vocació profundament espiritual i que la pregària, com el contacte amb la Paraula, en són un aliment imprescindible. L’ofici diví va estretament lligat al servei del monjo. En l’origen del monaquisme cistercenc hi ha la voluntat de retorn a una vida més fidel a la Regla, on la pregària comunitària i privada, amb el treball i la lectura divina, té un paper central. Tant per sant Benet com pels primers cistercencs la pregària és el cor de la vida del monjo. Una centralitat a la qual nosaltres també estem convidats i no hi podem renunciar.
Sant Benet ens presenta en aquest capítol la possible conflictivitat entre treball i pregària, decidir què ha de ser més important. No anteposar res a l’ofici diví és la resposta; però amb tot hi pot haver ocasions en què quelcom, com ara l’atenció a un germà malalt, pot fer que ens impedeixi d’assistir-hi. Aleshores no hem d’oblidar la nostra vocació monàstica, la centralitat de l’ofici diví com a contacte amb Déu i cercar el moment més oportú per suplir la manca d’assistència a l’ofici comunitari; o, si anem més d’un, sempre serà millor pregar junts que no pas sols ja que ens ajudarà a pregar pausadament i a interioritzar més la salmodia.
«A fi de mantenir viu aquest desig de Déu, hem de, en certs moments, apartar la nostra ment de les preocupacions i quefers que d’alguna manera ens distreuen d’ell, i amonestar-nos a nosaltres mateixos amb l’oració vocal; no sigui que el nostre desig comenci a entebeir-se i arribi a quedar totalment fred, i, en no renovar amb freqüència el fervor, acabi per extingir-se del tot». (Sant Agustí, carta 130, a Proba). Perquè la pregària té també un profund sentit de comunitat. L’ideal del monjo es manté constant i en el context de la vida comuna aquesta oració contínua està marcada cada dia pels moments de pregària en comú amb la resta de la comunitat de germans; aquesta dimensió no ha de mancar en els qui no poden assistir a la pregària comunitària.
Avui als professos solemnes, i encara més als ordenats, se’ls demana de recitar l’ofici en privat si no es pot participar en el cor. No és una obligació legal sinó una crida a viure la nostra vida de pregària en comunió, perquè pregar en privat, si no hi ha més remei i l’absència no és fruit de la nostra peresa espiritual, és una manera d’unir-nos concretament als germans, encara que no sigui al mateix temps ni en el mateix lloc. «L’oració, que és obertura i elevació del cor a Déu, es converteix així en una relació personal amb ell. I encara que l’home s’oblidi del seu Creador, el Déu viu i veritable no deixa de prendre la iniciativa cridant a l’home a la misteriosa trobada de l’oració. Com afirma el Catecisme: “Aquesta iniciativa d’amor del Déu fidel és sempre el primer en l’oració; la iniciativa de l’home és sempre una resposta. A mesura que Déu es revela, i revela a l’home a si mateix, l’oració apareix com una crida recíproca, un profund esdeveniment d’aliança. A través de paraules i d’accions, té lloc un tràngol que compromet el cor humà. Aquest es revela a través de tota la història de la salvació”» (Benet XVI, audiència general, 11 de maig de 2011).
Quan no podem ser presents a l’ofici diví al cor, bé perquè una tasca comunitària ineludible ens hi obliga, o bé perquè una malaltia ens ho impedeix, o bé perquè som de viatge al servei de la comunitat, cal que ens esforcem per seguir sent fidels d’una banda a la nostra vocació de pregària, i de l’altra a la nostra solidaritat amb la comunitat. Per això és bo, quan no ens és possible d’unir-nos a la pregària de la comunitat reunida al cor, unir-nos-hi no només amb el pensament sinó per la pregària, acompanyant la nostra oració íntima d’un temps i un espai que ajudin a aprofundir uns moments de relació amb Déu. Però abans que res, si som al monestir o si hem sortit, fer tot el possible per no negligir la nostra presència al cor i pregar amb la comunitat.
diumenge, 20 de novembre del 2016
EL LECTOR SETMANER
De la Regla de sant Benet
Capítol 38
1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La Regla ens parla avui dels lectors setmaners, de la lectura i de les dues condicions per aprofitar-la: escolta i silenci. Sant Benet ens parla d’un servei a la comunitat, com ho és també la cura dels malalts i dels grans, dels quals ha fet esment als capítols anteriors. El monjo és aquell qui escolta, el qui escolta la Paraula de Déu i que, fins i tot durant els àpats, segueix nodrint-se espiritualment. L’actitud d’escolta del monjo és constant, com si es tractés d’una formació permanent, en la qual sant Benet dona especial importància a la lectura de la Paraula, tant en privat com en els actes comunitaris.
El costum de la lectura durant els àpats hauria començat en els monestirs de la tradició de sant Basili, mentre que sembla que els monjos de tradició egípcia menjaven en silenci absolut. Per Cassià, és en primer lloc una manera d’evitar les xafarderies o fins i tot conflictes entre germans durant els menjars. El propòsit de la lectura és inicialment preservar el silenci però més tard, la tradició agustiniana i Cesari d’Arles, donen a aquest costum una dimensió espiritual, s’ha d’alimentar la ment amb la Paraula de Déu, al mateix temps que es nodreix el cos per l’aliment material. Sant Benet fa una referència molt concreta al silenci, que ha ser absolut durant el menjar, on si cal demanar alguna cosa s’ha de fer amb discreció, evitant de trencar el silenci al refetor. Un silenci actiu ja que propicia l’escolta de la Paraula de Déu i dels escrits dels pares. Un altre punt important, que s’anomena al principi i al final del capítol, és que aquesta lectura es realitzi amb dignitat, amb la finalitat d’edificar els oients. Cal tenir en compte el fet que en aquell moment el nombre de germans que sabien llegir era restringit, molt baix. Sant Benet, que en altres punts de la Regla insisteix tant a no fer accepció de persones o no trencar l’ordre de la comunitat regit per l’antiguitat, aquí si que contempla que llegeixi aquell qui pot fer arribar la lectura als germans amb claredat i fent-la comprensible, edificant els altres. Adverteix però que el lector no s’enorgulleixi de la seva lectura, d’aquí que li calgui demanar abans la benedicció, que remarca el caràcter de servei d’aquesta tasca.
Per sant Benet l’actitud del lector ha de ser similar a la del lector a l’ofici diví. S’ha d’intentar transmetre el text de manera clara; deixant de banda els sentiments personals, fins i tot si el text mou el lector a la discrepància o a l’avorriment. La lectura ha de ser un instrument perquè el text arribi a l’oient amb la seva puresa i nuesa, i deixant a cadascú la tasca de desenvolupar els seus propis sentiments i respondre al text per si mateix i no pels sentiments o emocions del lector. Es fa difícil d’entendre un text si el lector tracta de transmetre les emocions que el text li desperta. Que es pugui, com diu sant Benet «escoltar amb gust les lectures santes» (RB 4,55). Com escriu Dom Leclercq, el lector ha de realitzar una lectura acústica, ja que no es comprèn sinó allò que s’escolta. A casa nostra, gràcies a Déu, tenim bons lectors que ens fan arribar els textos amb claredat, nitidesa i objectivitat i així ens ajuden a créixer espiritualment.
Els llibres llegits en l’època de sant Benet deurien ser fonamentalment i potser exclusivament els de l’Escriptura. Malgrat això, es pot pensar que el tema d’aquesta lectura també cobria tots els llibres esmentats en l’últim capítol de la regla quan sant Benet escriu: «¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? I, encara, les Col•lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients?» (RB 73,3-6). Avui l’amplitud de les publicacions ens permet escoltar una major varietat de lectures. Al llarg dels anys escoltem la Bíblia diverses vegades tota sencera i també la Regla i un seguit d’obres, algunes ens poden arribar o agradar més que d’altres, però si que entre totes ens donen una quantitat impressionant d’informació sobre diversos temes; però el fet és que un grup de germans escoltem junts, any rere any, les mateixes lectures i això ajuda o hauria d’ajudar a formar una unitat, tot i que cadascú hi doni la seva resposta personal. Aquest és un altre aspecte de la dimensió de la vida monàstica benedictina, escoltar en comunitat.
I, què hem de llegir? Procurem a la col•lació escoltar textos patrístics o espirituals una mica més profunds que al refetor, on potser la capacitat de concentració no és tan elevada. En un i altre lloc la lectura ens va endinsant en l’espiritualitat, ens actualitza el magisteri o ens apropa a la biografia de diversos personatges protagonistes actuals o passats de l’Església. El monjo és aquell qui escolta, aquell disposat a obrir-se per aprendre cada dia una mica més, aprofundint així la nostra fe amb la lectura de les experiències i els estudis d’altres companys nostres de viatge en el seguiment de Crist. A la fi de la nostra vida haurem escoltat molts llibres, alguns ens hauran enriquit i altres fins i tot els recordarem. Tots però els haurem escoltat si hi parem l’orella atenta per a aprendre’n alguna cosa o treure’n algun profit.
Capítol 38
1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La Regla ens parla avui dels lectors setmaners, de la lectura i de les dues condicions per aprofitar-la: escolta i silenci. Sant Benet ens parla d’un servei a la comunitat, com ho és també la cura dels malalts i dels grans, dels quals ha fet esment als capítols anteriors. El monjo és aquell qui escolta, el qui escolta la Paraula de Déu i que, fins i tot durant els àpats, segueix nodrint-se espiritualment. L’actitud d’escolta del monjo és constant, com si es tractés d’una formació permanent, en la qual sant Benet dona especial importància a la lectura de la Paraula, tant en privat com en els actes comunitaris.
El costum de la lectura durant els àpats hauria començat en els monestirs de la tradició de sant Basili, mentre que sembla que els monjos de tradició egípcia menjaven en silenci absolut. Per Cassià, és en primer lloc una manera d’evitar les xafarderies o fins i tot conflictes entre germans durant els menjars. El propòsit de la lectura és inicialment preservar el silenci però més tard, la tradició agustiniana i Cesari d’Arles, donen a aquest costum una dimensió espiritual, s’ha d’alimentar la ment amb la Paraula de Déu, al mateix temps que es nodreix el cos per l’aliment material. Sant Benet fa una referència molt concreta al silenci, que ha ser absolut durant el menjar, on si cal demanar alguna cosa s’ha de fer amb discreció, evitant de trencar el silenci al refetor. Un silenci actiu ja que propicia l’escolta de la Paraula de Déu i dels escrits dels pares. Un altre punt important, que s’anomena al principi i al final del capítol, és que aquesta lectura es realitzi amb dignitat, amb la finalitat d’edificar els oients. Cal tenir en compte el fet que en aquell moment el nombre de germans que sabien llegir era restringit, molt baix. Sant Benet, que en altres punts de la Regla insisteix tant a no fer accepció de persones o no trencar l’ordre de la comunitat regit per l’antiguitat, aquí si que contempla que llegeixi aquell qui pot fer arribar la lectura als germans amb claredat i fent-la comprensible, edificant els altres. Adverteix però que el lector no s’enorgulleixi de la seva lectura, d’aquí que li calgui demanar abans la benedicció, que remarca el caràcter de servei d’aquesta tasca.
Per sant Benet l’actitud del lector ha de ser similar a la del lector a l’ofici diví. S’ha d’intentar transmetre el text de manera clara; deixant de banda els sentiments personals, fins i tot si el text mou el lector a la discrepància o a l’avorriment. La lectura ha de ser un instrument perquè el text arribi a l’oient amb la seva puresa i nuesa, i deixant a cadascú la tasca de desenvolupar els seus propis sentiments i respondre al text per si mateix i no pels sentiments o emocions del lector. Es fa difícil d’entendre un text si el lector tracta de transmetre les emocions que el text li desperta. Que es pugui, com diu sant Benet «escoltar amb gust les lectures santes» (RB 4,55). Com escriu Dom Leclercq, el lector ha de realitzar una lectura acústica, ja que no es comprèn sinó allò que s’escolta. A casa nostra, gràcies a Déu, tenim bons lectors que ens fan arribar els textos amb claredat, nitidesa i objectivitat i així ens ajuden a créixer espiritualment.
Els llibres llegits en l’època de sant Benet deurien ser fonamentalment i potser exclusivament els de l’Escriptura. Malgrat això, es pot pensar que el tema d’aquesta lectura també cobria tots els llibres esmentats en l’últim capítol de la regla quan sant Benet escriu: «¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? I, encara, les Col•lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients?» (RB 73,3-6). Avui l’amplitud de les publicacions ens permet escoltar una major varietat de lectures. Al llarg dels anys escoltem la Bíblia diverses vegades tota sencera i també la Regla i un seguit d’obres, algunes ens poden arribar o agradar més que d’altres, però si que entre totes ens donen una quantitat impressionant d’informació sobre diversos temes; però el fet és que un grup de germans escoltem junts, any rere any, les mateixes lectures i això ajuda o hauria d’ajudar a formar una unitat, tot i que cadascú hi doni la seva resposta personal. Aquest és un altre aspecte de la dimensió de la vida monàstica benedictina, escoltar en comunitat.
I, què hem de llegir? Procurem a la col•lació escoltar textos patrístics o espirituals una mica més profunds que al refetor, on potser la capacitat de concentració no és tan elevada. En un i altre lloc la lectura ens va endinsant en l’espiritualitat, ens actualitza el magisteri o ens apropa a la biografia de diversos personatges protagonistes actuals o passats de l’Església. El monjo és aquell qui escolta, aquell disposat a obrir-se per aprendre cada dia una mica més, aprofundint així la nostra fe amb la lectura de les experiències i els estudis d’altres companys nostres de viatge en el seguiment de Crist. A la fi de la nostra vida haurem escoltat molts llibres, alguns ens hauran enriquit i altres fins i tot els recordarem. Tots però els haurem escoltat si hi parem l’orella atenta per a aprendre’n alguna cosa o treure’n algun profit.
diumenge, 13 de novembre del 2016
EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS
De la Regla de Sant Benet
Capítol 72
PROFESSIÓ TEMPORAL DE F. JURIJUS ŠONLINSKIS I F. LLORENÇ VILLAGRASA
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.
De la carta als Romans 12,9-21
9 Que l’amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. 10 Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. 11 Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. 12 Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. 13 Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat. 14 Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. 15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. 16 Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. 17 No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. 18 Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. 19 Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor. 20 Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. 21 No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.
Exhortació del P. Abat Octavi Vilà
Estimats fra Iurius i fra Llorenç,
Avui us comprometeu amb Crist davant d’aquesta comunitat. El Senyor us ha preguntat «Qui és l’home que vol viure la vida i desitja veure dies feliços?» (RB Pròleg 39) i vosaltres generosament heu contestat «jo».
Us comprometeu a cercar Déu en aquesta comunitat i el Senyor espera de vosaltres que cada dia respongueu amb fets a aquest compromís vostre que expressareu prometent obediència, estabilitat en el monestir i conversió de costums. Aquests vots no són un objectiu en si mateixos sinó que són un mitjà per cercar Déu en el silenci, en la solitud, en la pregària, en el treball i en la lectura divina, tot en comunió fraterna. Ja fa més d’un any que vàreu arribar al monestir, heu pogut conèixer de prop la nostra vida i ja heu descobert que és un camí forçosament estret on no tot són flors i violes i en el qual cal tenir sempre present el vertader i únic objectiu que és cercar Déu. Per això, conscients de la vostra migradesa i també de la migradesa de la comunitat a la qual us incorporeu, heu demanat la misericòrdia de Déu i la nostra. «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB IV,74) és quelcom fonamental per avançar en aquest camí estret que avui inicieu amb el vostre compromís d’una manera més intensa fent la professió per tres anys.
A avançar us hi ajudarà tenir un bon zel, sent zelosos «per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions» (RB LVIII,7), pacients en la tribulació i constants en l’oració, com ens diu l’apòstol en el capítol de la carta als Romans que heu triat perquè l’escoltem. Ja sabeu que haureu de suportar amb paciència les febleses físiques i morals dels altres i nosaltres les vostres. Us serà més fàcil si no cerqueu allò que us sembli útil per a vosaltres sols, tenint més aviat present el que és útil als altres, així practicareu la caritat fraterna i coherents amb l’opció de vida que heu triat sereu també fidels al manament del Senyor d’estimar els germans com a vosaltres mateixos; o com diu la carta als Romans, que no us tingueu per més del que sou, ni ens hi tingueu a nosaltres. Heu estat escollits pel Senyor, Ell és qui us ha cridat a seguir-lo més de prop i heu acceptat lliurement de seguir el seu mestratge perseverant i participant dels seus sofriments amb la paciència fins a merèixer compartir el seu regne i fer-ho en aquesta comunitat que, imperfecta com és, us acull. Així és la vida del monjo, una pacient i activa espera del regne, un caminar dia a dia cap a Crist.
Sant Pau ens diu que ens hem de deixar transformar i renovar per Déu per tal de reconèixer la seva voluntat. Coneixent-vos a vosaltres mateixos arribareu al temor de Déu i el temor de Déu porta a estimar-lo. Temeu Déu amb amor, sigueu temorosos de Déu, però perquè l’estimeu per damunt de tot; perquè Ell ompli de sentit la vostra vida. Prometreu obediència, això és consagrar la vostra llibertat a Déu reconeixent així que sou creació seva i que voleu servir-lo amb la mateixa obediència amb què Crist obeí el Pare; sent pobres com Crist fou pobre i sent casts com Ell ho fou. Al clos del monestir la nostra vida ha de ser una vida de recerca de Déu, un pelegrinatge vers el regne en el qual, per bé o per mal, no estareu sols.
Fareu camí en aquesta comunitat a la qual us lligueu pel vot d’estabilitat. Això no significa restar aturats, estàtics en la vostra manera de fer o de pensar; sinó estar promptes per canviar els costums una mica cada dia fins que al final de la jornada estigueu a punt per trobar-vos davant del Senyor. Per a fer aquest camí us cal estar confiats en el Senyor, no cercar la salvació només amb els vostres migrats i humans recursos, en el vostre pensament, la vostra habilitat, els vostres talents. Emprar el que Déu us ha donat en benefici seu i alhora confiar-li les vostres febleses tan físiques com morals i per damunt de tot esperançats en la seva infinita misericòrdia.
Inicieu una nova etapa del vostre camí monàstic, més compromesa amb Crist i amb aquesta comunitat. Una comunitat amb tot allò de bo i de no tant bo que te; perquè avui us arreleu també una mica més a aquesta comunitat vivint el vostre vot d’estabilitat. Certament en veure-la imperfecta no us en podreu estar de ser-ne crítics, però procureu que aquesta crítica sigui sempre constructiva i mai corrosiva.
Estimant els vostres vots, aquests que avui per primer cop i amb caràcter temporal feu davant del Senyor i d’aquesta comunitat, és com trobareu l’alegria i rebreu la benedicció de Déu si persevereu en la seva recerca. El Senyor us ha cridat aquí a cercar-lo, vosaltres heu respost a la seva crida, afanyeu-vos cada dia a recordar-ho, a tenir-ho sempre present. A convertir-vos cada dia. La conversió és una gràcia que desperta la consciència de les nostres mancances portant-nos per la humilitat, a l’encontre personal amb Déu. No és sols una intenció, un comportament exterior que pugui ser avaluat pels altres; és una transformació interior que es reflecteix en el dia a dia, en la relació amb els altres i amb els germans de comunitat primer que tot.
Estimats fra Iuri i fra Llorenç, rebreu avui la Regla, un text en el qual ja uns heu anat endinsant en els darrers mesos; observant-la fidelment podreu arribar a la caritat perfecta, podreu unir-vos més estretament amb Déu amb aquest nou títol de la professió religiosa. El nucli de la Regla i l’essència del monjo són l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència, si us neguéssiu a observar el que prometreu per la vostra cèdula de professió davant de Déu demostraríeu no participar ni confiar en la misericòrdia del Senyor. Però tingueu per cert que el camí és llarg, a voltes planer, a voltes costerut, fins i tot amb revolts perillosos; no en fugiu esporuguits, seguiu caminant confiats que qui us crida és Crist, el Fill de Déu fet home i vencedor de la mort. Com escriu Elred de Rievall «cal elegir-lo per damunt de tot, per gaudir d’Ell, perquè és l’origen de l’amor; ens cal desitjar-lo per damunt de tot perquè és com el llit del riu i el impuls de l’amor, i en abastar-lo, com que haurem estimat perfectament un bé perfecte, la felicitat serà també perfecte» (Speculum caritatis III,26). Calceu-vos les sandàlies de la humilitat, preneu el bastó de l’obediència, pengeu-vos el sarró de l’estabilitat i cobriu-vos amb la conversió i seguiu caminant. Tota la comunitat us hi ajudarem i us desitgem ja ara un bon camí i us diem benvinguts.
Capítol 72
PROFESSIÓ TEMPORAL DE F. JURIJUS ŠONLINSKIS I F. LLORENÇ VILLAGRASA
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.
De la carta als Romans 12,9-21
9 Que l’amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. 10 Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. 11 Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. 12 Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. 13 Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat. 14 Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. 15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. 16 Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. 17 No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. 18 Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. 19 Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor. 20 Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. 21 No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.
Exhortació del P. Abat Octavi Vilà
Estimats fra Iurius i fra Llorenç,
Avui us comprometeu amb Crist davant d’aquesta comunitat. El Senyor us ha preguntat «Qui és l’home que vol viure la vida i desitja veure dies feliços?» (RB Pròleg 39) i vosaltres generosament heu contestat «jo».
Us comprometeu a cercar Déu en aquesta comunitat i el Senyor espera de vosaltres que cada dia respongueu amb fets a aquest compromís vostre que expressareu prometent obediència, estabilitat en el monestir i conversió de costums. Aquests vots no són un objectiu en si mateixos sinó que són un mitjà per cercar Déu en el silenci, en la solitud, en la pregària, en el treball i en la lectura divina, tot en comunió fraterna. Ja fa més d’un any que vàreu arribar al monestir, heu pogut conèixer de prop la nostra vida i ja heu descobert que és un camí forçosament estret on no tot són flors i violes i en el qual cal tenir sempre present el vertader i únic objectiu que és cercar Déu. Per això, conscients de la vostra migradesa i també de la migradesa de la comunitat a la qual us incorporeu, heu demanat la misericòrdia de Déu i la nostra. «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB IV,74) és quelcom fonamental per avançar en aquest camí estret que avui inicieu amb el vostre compromís d’una manera més intensa fent la professió per tres anys.
A avançar us hi ajudarà tenir un bon zel, sent zelosos «per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions» (RB LVIII,7), pacients en la tribulació i constants en l’oració, com ens diu l’apòstol en el capítol de la carta als Romans que heu triat perquè l’escoltem. Ja sabeu que haureu de suportar amb paciència les febleses físiques i morals dels altres i nosaltres les vostres. Us serà més fàcil si no cerqueu allò que us sembli útil per a vosaltres sols, tenint més aviat present el que és útil als altres, així practicareu la caritat fraterna i coherents amb l’opció de vida que heu triat sereu també fidels al manament del Senyor d’estimar els germans com a vosaltres mateixos; o com diu la carta als Romans, que no us tingueu per més del que sou, ni ens hi tingueu a nosaltres. Heu estat escollits pel Senyor, Ell és qui us ha cridat a seguir-lo més de prop i heu acceptat lliurement de seguir el seu mestratge perseverant i participant dels seus sofriments amb la paciència fins a merèixer compartir el seu regne i fer-ho en aquesta comunitat que, imperfecta com és, us acull. Així és la vida del monjo, una pacient i activa espera del regne, un caminar dia a dia cap a Crist.
Sant Pau ens diu que ens hem de deixar transformar i renovar per Déu per tal de reconèixer la seva voluntat. Coneixent-vos a vosaltres mateixos arribareu al temor de Déu i el temor de Déu porta a estimar-lo. Temeu Déu amb amor, sigueu temorosos de Déu, però perquè l’estimeu per damunt de tot; perquè Ell ompli de sentit la vostra vida. Prometreu obediència, això és consagrar la vostra llibertat a Déu reconeixent així que sou creació seva i que voleu servir-lo amb la mateixa obediència amb què Crist obeí el Pare; sent pobres com Crist fou pobre i sent casts com Ell ho fou. Al clos del monestir la nostra vida ha de ser una vida de recerca de Déu, un pelegrinatge vers el regne en el qual, per bé o per mal, no estareu sols.
Fareu camí en aquesta comunitat a la qual us lligueu pel vot d’estabilitat. Això no significa restar aturats, estàtics en la vostra manera de fer o de pensar; sinó estar promptes per canviar els costums una mica cada dia fins que al final de la jornada estigueu a punt per trobar-vos davant del Senyor. Per a fer aquest camí us cal estar confiats en el Senyor, no cercar la salvació només amb els vostres migrats i humans recursos, en el vostre pensament, la vostra habilitat, els vostres talents. Emprar el que Déu us ha donat en benefici seu i alhora confiar-li les vostres febleses tan físiques com morals i per damunt de tot esperançats en la seva infinita misericòrdia.
Inicieu una nova etapa del vostre camí monàstic, més compromesa amb Crist i amb aquesta comunitat. Una comunitat amb tot allò de bo i de no tant bo que te; perquè avui us arreleu també una mica més a aquesta comunitat vivint el vostre vot d’estabilitat. Certament en veure-la imperfecta no us en podreu estar de ser-ne crítics, però procureu que aquesta crítica sigui sempre constructiva i mai corrosiva.
Estimant els vostres vots, aquests que avui per primer cop i amb caràcter temporal feu davant del Senyor i d’aquesta comunitat, és com trobareu l’alegria i rebreu la benedicció de Déu si persevereu en la seva recerca. El Senyor us ha cridat aquí a cercar-lo, vosaltres heu respost a la seva crida, afanyeu-vos cada dia a recordar-ho, a tenir-ho sempre present. A convertir-vos cada dia. La conversió és una gràcia que desperta la consciència de les nostres mancances portant-nos per la humilitat, a l’encontre personal amb Déu. No és sols una intenció, un comportament exterior que pugui ser avaluat pels altres; és una transformació interior que es reflecteix en el dia a dia, en la relació amb els altres i amb els germans de comunitat primer que tot.
Estimats fra Iuri i fra Llorenç, rebreu avui la Regla, un text en el qual ja uns heu anat endinsant en els darrers mesos; observant-la fidelment podreu arribar a la caritat perfecta, podreu unir-vos més estretament amb Déu amb aquest nou títol de la professió religiosa. El nucli de la Regla i l’essència del monjo són l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència, si us neguéssiu a observar el que prometreu per la vostra cèdula de professió davant de Déu demostraríeu no participar ni confiar en la misericòrdia del Senyor. Però tingueu per cert que el camí és llarg, a voltes planer, a voltes costerut, fins i tot amb revolts perillosos; no en fugiu esporuguits, seguiu caminant confiats que qui us crida és Crist, el Fill de Déu fet home i vencedor de la mort. Com escriu Elred de Rievall «cal elegir-lo per damunt de tot, per gaudir d’Ell, perquè és l’origen de l’amor; ens cal desitjar-lo per damunt de tot perquè és com el llit del riu i el impuls de l’amor, i en abastar-lo, com que haurem estimat perfectament un bé perfecte, la felicitat serà també perfecte» (Speculum caritatis III,26). Calceu-vos les sandàlies de la humilitat, preneu el bastó de l’obediència, pengeu-vos el sarró de l’estabilitat i cobriu-vos amb la conversió i seguiu caminant. Tota la comunitat us hi ajudarem i us desitgem ja ara un bon camí i us diem benvinguts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)