QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 21 de setembre de 2025

“El qui no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”.

Crec que és un bon resum de la manera en que hem de viure. Crec que hem d’adonar-nos que no podem permetre’ns d’excedir-nos ni de paraula, amb paraules que poden ofendre, ni amb accions que poden fer mal a un altre. De fet, la comunitat, si és un cos, el mal d’un monjo és el mal de la comunitat sencera. Tal vegada ens falta entendre-ho.

Evidentment que de vegades cal una correcció, però hem d’aprendre a saber dir les coses amb mesura i ponderació, no perquè siguem infants, sinó perquè hem de saber respectar l’altre. L’altre és el teu germà, que no encerta a fer les coses bé, que s’oblida de tot, que s’equivoca sempre en la mateixa cosa. Hem de viure la paciència i saber dir les coses amb pau, pacificats.

Segur que ningú de nosaltres ens agrada que ens tractin amb menys preu. Tot i que el camí de la humiliació, és un camí segur per configurar-nos al Crist. Quan sofrim un menys preu, quan ens criden pel que sigui, cal respondre sempre des de l’amor, des de la proximitat a Crist, això és difícil, però no és impossible.

L’escola del Servei Diví és precisament aquest aprenentatge de viure tant pacificat que res pot alterar la pau. I la pau crea pau.

Com volem que ens tractin? Com tractem als altres germans? Com tractem al Crist?

“Els qui es mantinguin en pecat, reprèn-los davant de tothom, perquè també els altres en tinguin un escarment”.

El pecat no potser mai bo, s’ha d’erradicar, tota la nostra vida va dirigida a la virtut, per això el pecat s’ha d’extirpar. Però, la misericòrdia s’ha de fer present vers el pecador.

Ara bé, la reprensió pot ajudar als altres a adonar-se del mal de la falta a escarrassar-se per no caure en la mateixa falta. La vida és molt mestra, ens ensenya cada dia alguna petita cosa que no ens havíem adonat abans.

Sempre hem d’aprendre dels errors, de les faltes, dels pecats, per convertir-nos cap a Déu, per viure com a monjo en el camí de la recerca de la virtut que ens atansa al Crist que tant ens estima.

Així doncs, sempre ens convé tenir present la Regla d’or de l’evangeli de sant Mateu: “Tot allò, doncs, que voleu que els altres us facin a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells; que en això consisteixen la Llei i els Profetes”.

L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de “nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 14 de setembre de 2025

“Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida” (Salm 26).

I per viure al monestir, a la casa del Senyor cal viure en pau. I la pau comença per un mateixa, cadascú hem de ser instruments de pau.

Tenim moltes oportunitats per exercir aquest ofici de ser instruments de pau. De vegades, l’ordre de la comunitat ha sigut motiu de neguit. Això, em fa pensar també, quan en l’evangeli ens mostra Jesús que no hem de buscar els primers lloc.

Sant Benet li dona molta importància a l’ordre, perquè es monjos no vagin amunt i avall sense un ordre concret. Aquest ordre, sigui segons el dia que hi van arribar, sigui segons el mèrit de vida que els distingeix, o segons la decisió de l’abat, per raons serioses, com podria ser pel cant, però tenint en compte, que l’abat no pertorbi el ramat.

L’ordre de la comunitat, ha de servir per col·locar-se al cor, al refetor, a la sala capitular, per donar-se la pau, rebre la comunió, i entonar salms, o fer d’hebdomadari, etc...

Sant Benet també ens sorprèn en la relació entre els monjos. És una relació de molt de respecte, els joves que honorin els més antics, que els joves, reverencien als grans. O bé, l’abat que fa les vegades del Crist, que es faci digne d’aquest honor.

Tot, ho podem resumir amb que sant Benet vol que la comunitat tingui una disciplina, estigui subjecta a una vigilància perquè la vida monàstica es pugui desenvolupar amb pau i sense neguit.

Podríem quedar-nos amb el verset 17: Perquè es compleixi el que està escrit: Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
7 de setembre de 2025

Una taula, la taula de l’abat, un àpat, compartir allò que tenim per menjar amb els hostes i els pelegrins, els transeünts i aquells que tenen necessitat.

Podem entendre la taula de l’abat d’una manera ampla, és a dir, a l’àpat que fem al refetor, el refetor amb moltes taules, on hi ha taules pels hostes, pels transeünts, pels monjos i entre les taules una disposada a un lloc més visible entre totes on seu l’abat, el Prior i els convidats més especials, des de bisbes, superiors d’altres monestirs que estan de visita, a d’altres persones destacades en el món polític i social.

Cada monjo el dia de la seva professió solemne es cridat a dinar a la taula de l’abat, és un dia especial per al germà que acaba de fer els seus vots i que ha estat admès en el sí de la comunitat amb tots els drets i deures de monjo.

El que hem de destacar en el capítol és que sant Benet ens diu que a la taula de l’abat hi haurà els qui han arribat de fora del monestir, hostes i peregrins. Sons aquest els qui en algun altre capítol hem de tractar com al Crist.

Crec que es bo tenir al mateix lloc dinant els hostes, els monjos, els convidats pel que sigui, els transeünts. Perquè ens ajuda a veure al Crist en l’altre, especialment en el més necessitat i això no ho hem de perdre mai.